“Middle market”, “living”, “coliving”, “senior living”, “build to rent”, “players”. Aquestes expressions angleses (a més d’anglicismes ja acceptats als diccionaris com ara “hòlding”) apareixen en un article breu sobre un grup empresarial espanyol que ha disparat els beneficis dins del sector immobiliari. La periodista que signa l’article —una bona periodista— no s’esforça a traduir aquests termes —que poden ser fàcilment adaptats— perquè deu pensar que, en anglès, la informació es transmet millor. Aquells que ens agrada llegir els suplements d’economia i negocis dels diaris generalistes —sobretot els diumenges, que són més exhaustius— ens trobem aquesta inflació de paraules angleses que, inconscientment o descaradament, reflecteixen només la visió de l’empresa, una perspectiva que sovint obvia la complexitat i els conflictes de l’economia “real”. I l’ús del lèxic anglès —fixem-nos que la majoria de projectes empresarials són anomenats en anglès encara que no isquen del país— és el vestit de gala d’aquesta informació econòmica.
Una de les coses que més em va xocar quan fa anys vaig començar a llegir diaris italians va ser la gran quantitat de mots anglesos que s’hi usaven per a informar d’uns fets que podien expressar-se perfectament en italià. La premsa italiana ha assumit, pel broc gros, l’anglicització de la realitat mediàtica, fins al punt que a voltes l’italià es torna incomprensible. La premsa espanyola, de moment, s’ha resistit a aquest argot “cosmopolita”, llevat de les pàgines d’economia o empresa. Com a conseqüència de la globalització, des de fa dues dècades com a mínim, ja no es pot parlar d’economia sense emprar terminologia anglosaxona. L’abús del vocabulari anglès arriba a ser tediós: de manera acomodatícia, es tendeix a expressar en anglès unes realitats que tenen expressió en la llengua pròpia. I és ací on hi ha la trampa, perquè amb l’ajut de l’anglès la realitat econòmica només és verbalitzada des del punt de vista ideològic de les empreses, de les multinacionals o de les institucions que practiquen el capitalisme sense filtres de la nostra època —o “tecnofeudalisme”, com en diu Ianis Varufakis.
El prestigi que ha assolit la llengua anglesa en la nostra societat naix d’aquest biaix comercial, d’aquesta mirada empresarial, que ha impregnat tots els àmbits de la vida. La utilitat de l’anglès, el seu valor d’ús i de canvi, es basa en aquesta ideologia. Se’ns ha “venut” que hi ha un anglès descriptiu, neutre, pràctic, amb el qual podem triomfar en el món. Si som emprenedors, i aprenem anglès, tindrem recompensa. Parlar aquest anglès utilitari, comunicar-se a través d’ell, definir el “cosmos” amb els seus mots, és un dels objectius del nostre sistema educatiu. És un anglès —si ho puc dir així— sense ànima, un anglès d’estímul-resposta, de relacions laboral-sentimentals, la cultura popular del qual ha convençut tothom. A les nostres ciutats ja no és estrany veure pares que, mentre caminen amb els seus fills, els van anomenant en anglès trossos inconnexos de realitat: una verbalització sincopada que no ensenya absolutament res.
Al País Valencià la trampa de l’anglès és doble, perquè la necessitat del seu aprenentatge és, ara com ara, la millor excusa per a minoritzar encara més la llengua catalana. Del nostre poc nivell d’anglès, se’n responsabilitza el valencià. Per culpa del valencià, diuen, els nostres fills no aprenen prou anglès. La dreta valenciana —i també sectors mediàtics dits progressistes— ha trobat una nova, poderosíssima arma per a arraconar el valencià: la importància de l’anglès. El conseller d’Educació José Antonio Rovira —un senyor que, excusant-se en el fet que no és filòleg, s’ha permès cagar-se en la Filologia—, en una de les primeres entrevistes que va concedir, després de lloar la “llibertat d’elecció” per combatre la “imposició” del valencià, ens “imposava” més anglès: “ahí es donde tenemos que incidir”. Potser, després d’un parell de governs del PP, els valencians ja sabrem cantar albaes en la llengua de Shakespeare.
En les estades que vaig fer a Anglaterra per aprendre anglès, abans de començar les classes, ens feien proves de nivell. En l’oral, els examinadors sempre encetaven la conversa amb aquesta pregunta: “Per què vols estudiar anglès?” I la meua resposta, molt sincera, sempre era la mateixa: “Perquè vull llegir la literatura angloamericana en original”. Una resposta que els sorprenia molt. Un examinador em va dir que, després d’anys de docència per a estrangers, era la primera volta que sentia això. Però el que em va descol·locar va ser la reacció d’una examinadora de Cambridge: “Ah”, em va amollar un pèl sarcàstica, “tu ets dels qui va cercant l’ànima en el món!” A la qual cosa no vaig saber què respondre. I potser no s’equivocava. Avui, però, no dubtaria a donar-li la raó amb aquests versos del gran Charles Simic: “I believe in the soul; so far / It hasn’t made much difference” (si en voleu una bona traducció, vegeu la de Marta Pera en l’Hotel Insomni publicat per Buc). Perquè és cert que creure en l’ànima no m’ha fet més feliç, ni més fort, ni m’ha empoderat —perdoneu-me l’anglicisme— per a canviar el món. Però m’ha servit per matisar conceptes com el d’“utilitat” o “importància”. Cercar l’ànima en el món m’ha ajudat a entendre que l’anglès és molt important. Important per adonar-me que ens volen “vendre” un capitalisme de flors i violes mentre es deshumanitza l’economia. I important per constatar que el govern del meu país vol folkloritzar tant la meua llengua, limitar-la tant a usos anecdòtics i menors, que ja ni s’amaga del seu desig d’anorrear-la definitivament.