Llibertaris

Llibertaris eren aquells socialistes que des de les comunes del segle XIX i el sindicalisme  del segle XX compartien ideals revolucionaris inspirats en Proudhon i Bakunin, en Saint-Simon, Kropotkin i Robert Owen, entre d'altres. Els que renegaven de l’opresió de l'estat i aspiraven a l'autogestió i el comunisme sense partit. Aquests als quals el cantautor francès Léo Ferré va retre homenatge en la seua emotiva cançó “Les Anarchistes”, dedicada als anarquistes espanyols. Els que anhelaven l'alliberament mitjançant l'educació i la cultura, adversaris de la religió i els valors de la burgesia hegemònica, els que es van estendre per Espanya els anys 1920 i 1930, hereus de l'Escola Moderna de Francisco Ferrer Guàrdia, organitzats en sindicats com la CNT i organitzacions de lluita com la FAI, entre d'altres. Alguns van empunyar les armes contra el matonisme dels patrons i la tirania dels poderosos. Els anarquistes espanyols, els llibertaris formaven un moviment de revolució radical que alguns van anomenar utòpic i que era profundament antipolític i antiestatal. Va comptar a Espanya amb una influència molt important entre les classes treballadores. Van editar revistes, van crear ateneus, van alfabetitzar la població més pauperitzada i les dones; defensaven l’avortament, el control de la natalitat i la llibertat sexual. Aquests eren els llibertaris, que van assolir una gran implantació en certes regions espanyoles com Catalunya, València i Andalusia.

Veient la manipulació mentidera i la perversió semàntica que practica la ultradreta del terme “llibertari”, em ve al cap el famós poema del pastor Martin Niemöller, que observant l'estratègia política de Hitler i els seus va escriure: “Primer van venir a buscar els comunistes, i vaig guardar silenci perquè no era comunista./ Després van venir a buscar els sindicalistes, i no vaig parlar perquè no era sindicalista./ Després van venir a buscar els jueus, i no vaig dir res perquè no era jueu./ Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que parlés en el nom meu.”

Amb altres eines més sofisticades, aquesta és l'estratègia que está seguint la ultradreta per tot arreu i taambé al nostre país. Als anarquistes espanyols, tan poderosos i influents durant la república i la guerra, el franquisme primer i després la Transició els va estigmatitzar com a pistolers i terroristes, els va associar al terror de les bombes (algun atemptat ben preparat per la policia durant la Transició, els va acabar d'enfonsar). Se'ls va desposseir de tot el seu patrimoni sindical i social i van ser aniquilats del panorama espanyol.

Actualment la ultradreta segueix idèntica estratègia: a pels comunistes i socialistes, després a per sindicalistes, a pels emigrants, i finalment a per la democràcia. I no només estan acorralant i creant imatges perverses i distorsionades sinó que han creat un llenguatge manipulador molt efectiu i s'han apropiat de conceptes com a “llibertat” i “llibertari”, per justificar la seva oposició a les polítiques socials de l'estat del benestar. Són manipuladors mentiders sense ètica. Promouen l'analfabetisme i la submissió als valors de la tradició més castissa. El seu projecte és enfonsar la llibertat i la democràcia, en benefici de les elits i del poder autoritari. No són llibertaris, són lliberticides.