Medis i mitjans lingüístics: la piscina de Benicalap i el Congrés dels Diputats

Fa aproximadament un any, la presidenta de la mesa del Congrés anunciava que permetria l'ús de les llengües cooficials en la Cambra Baixa. Així mateix, el secretari general del PSOE es comprometia a impulsar el seu ús en les institucions comunitàries, ús rebutjat en el seu moment per la Comissió Europea, al·legant la necessitat prèvia de reformar diversos tractats. Desconec la tècnica jurídica i, per això, no puc jutjar la dificultat de la reforma encallada, però sí puc avaluar el llenguatge amb el qual s'està tractant el tema de les llengües cooficials en diversos àmbits. No cal anar molt lluny. A Benicalap com a molt. Puc analitzar, en concret, una frase esgrimida per detractors de l'ús de les llengües cooficials en piscines municipals o en institucions estatals o europees: “el llenguatge és un mitjà o sistema de comunicació”. Dit altrament: “les llengües serveixen per a comunicar-se”. 

Convé iniciar l'anàlisi recordant que la paraula “mitjà” pot significar instrument i que “medi” pot fer referència a un espai. Un exemple del primer significat seria “escriure és un mitjà per a expressar ordenadament les idees” i un del segon “hem de cuidar el medi ambient”. Anàlogament, en francés poden distingir entre “moyen” per a referir-se a l'instrument i “milieu” per a l'espai. Quan alguns detractors de l'ús de les llengües cooficials en les piscines o en les institucions estatals argumenten que l'espanyol facilita la comunicació, perquè és la llengua comuna, i que l'ús de les altres llengües l'entorpeix, estan pensant en la llengua com un instrument el valor del qual depén de la utilització que se li puga donar, és a dir, com més utilitzada siga una llengua, millor. Dit d'una altra manera: com més gran siga el nombre de persones que l'entenguen i parlen, més útil serà una llengua. D'ací que l'ús de la llengua que entenen tots els espanyols en les institucions resultarà obvi per a aquells que jutgen que la utilitat és el valor suprem de les llengües.

En canvi, la paraula “medi” pot fer referència a un espai, un espai on es produeixen uns certs fenòmens o un lloc on concorren determinades circumstàncies. És el llenguatge un espai? Quines circumstàncies concorren en la formació d'aquest espai? Quines estructures s'hi articulen i s'expressen a través dels parlants? La resposta a aquestes preguntes pot fer-nos comprendre que l'ús d'una o d'altra llengua en una piscina o el Congrés no sols és qüestió de possibilitar i agilitzar la comunicació, sinó també de forjar un espai alternatiu en el qual sorgeixin altres estructures fins ara reprimides davall la concepció utilitarista del llenguatge. Podíem haver imaginat que el medi plurilingüe del Congrés dels Diputats seria el model que inspiraria la convivència d’altres espais com piscines municipals, però sembla a l'inrevés. És a dir, l’actuació de guàrdies de seguretat de piscina i de serveis de comunicació municipals que els justifiquen, culpabilitzant els usuaris, és el model que es reflecteix en alguns diputats i periodistes del Congrés.

Per a comprendre el significat de “medi” com a espai, hem d'anar més enllà de teories utilitaristes i individualistes. Més enllà: els parlants no parlen una llengua, sinó que la llengua es parla a través dels parlants. Aquesta idea que brolla del Romanticisme s'ha expandit gràcies a la tradició psicoanalítica, segons la qual hi ha estructures lingüístiques que es manifesten en qualsevol relació humana conscientment o inconscientment. Aquestes relacions articulades per estructures lingüístiques supraindividuals es basen en un fet biològic comú: tots (o quasi tots) hem sortit pel canal del part de la nostra mare. Les parets musculars del seu úter, la seua cèrvix, la seua vagina i la seua vulva ens han expulsat del seu ventre cap a un món en el qual aprenem a parlar una llengua. Tots sortim del ventre de la nostra mare i som mamífers, però mamífers parlants. En ser mamífers, experimentem l'allunyament gradual de la font de la nostra vida: la mare. L'allunyament s'inicia amb un fenomen tan concret com el deslletament i dura tant com el record, voluntari i involuntari, de la seua figura. De vegades ni la mort de la mare talla el vincle holístic amb ella, com va explicar cinematogràficament la Psicosi d’Alfred Hitchcock. Aquest allunyament implica també la progressiva adaptació a un món en què els nostres desitjos no solen ser satisfets a demanda per una figura substitutiva de la mare lactant. Aquest fet biològic és supraindividual i ens fa compartir un destí universal: hem d'aprendre a desitjar de nou. Hem d'aprendre a substituir el plor i la sacietat pel llenguatge i la falta. Tots, vigilants i banyistes, castellanoparlants i bilingües. Ací ve la importància de la llengua materna, perquè és l'espai en el qual concorren els desitjos de possible realització amb aquells, la materialització dels quals s'allunya irremeiablement, com el vigor juvenil en la senectut. La llengua materna és l'espai en què se substitueix la unió total i la sacietat experimentada en la lactància per la recerca de l'autonomia i del recurs propi. És més, els desitjos que no satisfem en la vida adulta es manifesten en el llenguatge. Quin desig es manifesta en la pretensió d'usar la llengua materna en la piscina o el Congrés? El desig d'atenció materna pel qual pugnen quasi tots els germans. 

Si desitgem construir un Estat en el qual els seus diferents ciutadans se senten reconeguts, necessitem que es constituïsca un espai d'atenció mútua, en el qual cada parlant puga expressar-se en la seua llengua materna sense subordinar-la a una altra amb major nombre de parlants. A més del desig d'atenció, les llengües cooficials satisfan una altra pretensió. Hem indicat anteriorment que les llengües constitueixen un medi, entès com a espai que sorgeix en la comunicació, en el qual s'expressen diferents estructures. Quines estructures s'expressen en l'espai del Congrés o la piscina i es manifesten en l'ús d’una o d'altra llengua? Les estructures lingüístiques de l'activa i la passiva. 

El subjecte de l'oració activa s'ha manifestat en les anteriors legislatures cada vegada que la presidència de la taula ha ordenat callar a algun diputat que s'expressava en el Congrés en una altra llengua que no fóra l'espanyol –o cada vegada que un vigilant obliga que li parlen en castellà–. El subjecte passiu s'ha manifestat quan el diputat ha estat privat de l'ús de la paraula i la seua veu no ha estat escoltada en desactivar-se el micròfon –o quan els precs d’alguns banyistes són ignorats–. El subjecte actiu mana i el passiu és manat. El subjecte actiu s'expressa a través dels parlants que usen la seua llengua materna i el subjecte passiu s'expressa a través dels parlants que no són escoltats en la seua llengua materna. Podem concloure que l'esforç per a revertir l'espai en què s'ha consolidat que la llengua espanyola és el mitjà de comunicació adequat per al Congrés o una piscina serà titànic. Malgrat això, tenim l'ocasió de constituir un medi que articule un lloc major que La Manxa i del nom del qual no puc psicòticament oblidar-me.