Més ambició, més esquerra, més país

Duc ja un cert temps rondinant sobre la “nova normalitat”, és a dir, sobre el mon de l’endemà, si la cosa no es complica amb noves variants del virus provinents dels països desheretats de sempre. L’eufemisme de “nova normalitat”, tant de moda, és un oxímoron: si és nova no és normalitat. A més, em fa fredor, parlant ja de la nostra terra, la coneguda tendència a no deixar sendes velles per novelles i, per tant, a “tornar” a una societat subalterna, amb valors dominats pel consumisme imposat i amb unes expectatives de futur, sobretot per al jovent, molt poc engrescadores. Li podem afegir el conreu (exitós) del pensament feble i l’aculturació accelerada, sense oblidar la interessada represa de les urbanitzacions de baixa densitat (més “sanes” davant de la COVID), la demagògica propaganda a favor de una re-ruralització, (“remei” per a la “España vaciada”), o la  bombolla de l’energia fotovoltaica, com a darrera variant del procés imparable d’esprémer el territori. 

Per rematar l’apressat dibuix, més enllà de les depriments i contundents xifres macroeconòmiques que situen la “recuperació”  al 2023 o 2024 (tot confiant en el manà dels fons europeus), la situació socioeconòmica és i serà a mitjà termini molt greu per a amples capes de la població i en aquestes circumstàncies cal molta ambició, nous horitzons i molta més empatia per tal d’evitar la temptació dretana. Amb totes les matisacions que calga, la recent i aclaparadora victòria electoral d’un nacionalisme espanyol (disfressat de madrileny) de dreta extrema, excloent i anacrònic, hauria de fer pensar -dic jo- sobre causes de fons i camins erronis.

Per això no deixa de sorprendre’m una mica l’aparició d’alguns escrits optimistes i un tant laudatoris com el signat fa pocs dies per Joan Romero i Manuel Alcaraz ( Balance y agenda pendiente de los gobiernos del Botànic“). Un escrit on sovintegen les referències a la prudència, l’equilibri, la cooperació, l’estabilitat, la pedagogia social, el rebuig de la retòrica de la intransigència, una ambiciosa agenda reformista, un relat ”més federal“, el rebuig a la confrontació territorial (”ni una ni otra idea de España nos interesa“), etc. Un escrit que inclou una benintencionada llista d’objectius a aconseguir (canvi climàtic, innovació-productivitat, digitalització, etc.), amb els que no es pot estar en desacord (per genèrics), però entre els quals no hi ha cap referència a la nostra llengua i la nostra cultura, desigs romàntics que alguns no consideren amortitzats. Un text, en definitiva, que defensa ”la via valenciana“ i ”el trellat“, inclús com a exemple a seguir, i que es mou entre l’equidistància i una certa tebiesa o absència de radicalitat (d’ anar a l’arrel dels problemes ,s’entén)

Més suggeridores em semblen algunes opinions vessades també fa pocs dies per Evelyne Huytebroeck (Partit Verd Europeu): “Tenemos que trabajar juntos contra ello. ¿Cómo podemos combatirla? No creo que lo consigamos siendo agresivos. Creo que tenemos que mostrar a los ciudadanos comprensión, empatía, proyectos en positivo... Simplemente atacándoles no puedes ganar. Tienes que ofrecerle un sueño a la gente. Tienes que mostrar que hay un futuro para ellos. Porque... ¿por qué están votando a la ultraderecha? Porque piensan... ”todos estos políticos... son una mierda. Hacen promesas, pero luego todo es corrupción“, etcétera. La brecha es demasiado grande con los ciudadanos. No basta con decir: ”eh, la extrema derecha... tened cuidado... son muy malos“. Hay que mostrar que tú tienes la respuesta correcta para ellos. Porque entiendes que durante la pandemia se ha incrementado la pobreza y la desigualdad. Si no ofreces un mejor mañana a la gente, votarán al populista de extrema derecha. Hay que mostrar cosas concretas, trabajar duro, también contra la corrupción. Pienso que es la única solución... la mejor respuesta es construir un proyecto, no solo las frases grandilocuentes. Puede que funcione a corto plazo, pero no funciona a largo. Nunca. La gente espera algo más que palabras. Se preguntan: ¿y qué están haciendo por nosotros? Estamos en pandemia, sube el paro, ¿cuál es la respuesta contra eso? ¿Cuál es el programa?”.

Tot i que l’ autora fa referència a l’extrema dreta, és prou evident que, en el nostre cas, la distància entre PP i Vox és més estètica que altra cosa (diguem-ne dreta extrema que festeja amb el feixisme), que la polarització i la intransigència l’han creada ells i que el terme mig aristotèlic no és d’aplicació. Cal treball i ambició, fugint sempre de les trampes mediàtiques. Un treball i una ambició  que, a casa nostra, no pot obviar que bastir nous horitzons és tasca  feixuga però indissociable de “voler ser” alguna cosa més que una regió amb forta personalitat en el context d’una Espanya imposada. Denunciar les desigualtats i proposar, sense cap grandiloqüència, mesures concretes per a minvar-les és el que ha de fer l’esquerra. Defensar, sense complexes, la diversitat i la plurinacionalitat de l’Estat és aturar l’ofensiva dretana de la qual ha estat còmplice, malauradament, un nacionalisme espanyol pretesament d’esquerres. Cedir en nom de la pau social i del “consens” per tal d’evitar la “polarització” dóna els fruits coneguts. Sols amb fermesa i treball es pot recuperar  la confiança i l’empatia d’una majoria que no té res a guanyar -i molt a perdre- amb el govern de la dreta. Treball, cultura i pedagogia.

Establerts aquests principis, caldrà concretar quines haurien d’estar les exigències i els nous horitzons que pertoquen a la Generalitat Valenciana i, en l’àmbit més proper, a l’Ajuntament de València. Pel que fa a la primera, a més de posar en l’agenda política la llengua i la cultura i no obviar el tema per por a la dreta, caldria bastir aliançes “perifèriques” operatives contra un centralisme deslleial que ens fa cada vegada més pobres i subalterns.

A més, crec que la societat espera prou més concreció de les iniciatives que es pensen mamprendre i que aquestes ho siguen -dins del que siga possible- amb caràcter d’urgència. Es tanta la varietat i complexitat de les demandes que seria presumptuós  qualsevol mena de resum forçat. Tanmateix, les preguntes -legítimes- demanen respostes en positiu allunyades de tota retòrica. Tothom entén que la pandèmia ha trastocat i ajornat moltes coses. Però no podem limitar-nos a “salvar l’ estiu”. Tampoc a glosar el món feliç verd i digital que assolirem amb els fons europeus. L’imprecís “nou” model econòmic, l’infrafinançament, el corredor mediterràni, una gestió del territori descentralitzada i eficient sense el malson de les diputacions,  la innovació com a prioritat pressupostària, l’atur juvenil, l’habitatge assequible en lloguer, la insuportable vulnerabilitat de les llars on tots estan aturats, l’impuls a la cultura i a la “classe” creativa, la gestió eficient del territori, una decisió sensata (però radical) en el contenciós del Port... Caldrà posar-se les piles i fer un esforç de concreció, informació i pedagogia.

A l’ Ajuntament de València (com a tota la resta de governs locals) li pertoca, a banda de tindre veu i participar en tot allò ja esmentat, agafar el bou per les banyes en alguns temes claus. Pla Estratègic, pressupostos participatius, objectiu ODS,  la sempiterna reforma de places, carrils- bici, capital del disseny etc... són  temes coneguts (i, en general, raonables) que, acompanyats per un discurs farcit de termes políticament correctes (inclusió, gènere, proximitat...), generen un microcosmos que, molt em tem ( i tant de bo si m’equivoque) no genera la suficient empatia. De nou, les preguntes: per a quan un govern metropolità que esperem ja fa 40 anys; on es la política econòmica ; que farem amb el turisme urbà, quina política de rehabilitació de barris i habitatge accessible; com aturarem la castellanització accelerada; com punxarem la bombolla de la Universitat i la farem servir; quan desapareixeran els recels i la deficient comunicació entre els partits del Rialto; quan es professionalitzarà la gestió i els regidors es dedicaran sobretot a conèixer les necessitats de barris i districtes.... Deixem- ho obert perquè el lector puga afegir el que li semble.

Ja sé que tot açò és somniar rotllos, fer volar coloms. L’ alternativa, tanmateix, és la terra promesa i mai assolida amb el perill que torne a tindre actualitat en dels acudits més famosos de Groucho Marx: “De victòria en victòria  fins la derrota final”. Salut i República.