Panorama

Definitivament, no són bons temps. Sense pretendre descobrir les Amèriques ni inventar la sopa d’all, les perspectives  “globals” són esfereïdores i la pandèmia “sols” ha agreujat  problemes i símptomes ja detectats abans del 2020. La constatada tendència a la concentració del poder econòmic (amb la irrupció relativament recent de les tecnològiques i la permanent presència del capital financer) és la cara d’una moneda que té la llarga i pesada creu de la pobresa i la misèria de centenars (o milers) de milions de persones que han tingut la mala fortuna de nàixer on no devien. Sols eventualment (quan “són noticia”) ens adonem de desgràcies col·lectives colpidores: Etiopia, Guatemala, les imparables migracions...

De forma aleatòria, els documentals televisius ens posen davant dels ulls les eufemísticament anomenades “condicions de vida” de bona part del planeta, unes condicions que castiguen de forma més dura dones i infants. Una pobresa i una misèria que ens recorden quotidianament milers d’ONG davant la manifesta incompetència d’organismes internacionals per a posar fre a tant de despropòsit. Pobresa i misèria que alimenten conflictes armats “regionals” on es juguen les cartes de la geo-estratègia i que són el brou de conreu de tota mena de màfies (des del tràfic d’armaments al negoci de la immigració).

Si una bona part de la humanitat està sota el llindar de la supervivència, la destrucció de la natura i el canvi climàtic experimenten una acceleració sense precedents que malgrat el corifeu dels negacionistes avança a pas ferm provocant la ja visible alteració dels equilibris bàsics i la proliferació de catàstrofes naturals que són, cada vegada, més virulentes. L'escalfament de l’àrtic o la desforestació de l’Amazones son només dos exemples (tot i que molts seriosos) i les continues advertències dels científics  no arriben a generar consensos i accions tan necessaris com llunyans. Com sempre plou quan no hi ha escola, l’alteració dels equilibris naturals té habitualment com a víctimes més directes els desposseïts de la terra.

Concentració del poder econòmic, pobresa i destrucció dels equilibris de la natura tenen sempre com a col.laborador necessari un poder polític submís als interessos dels privilegiats, que en trauen rèdits sucosos i que utilitzen la força de policies diverses i exercits per garantir la continuïtat de l’statu quo. La nòmina de dictadors de tota mena i condició i de polítics corruptes (o que miren cap a un altre costat ) és tant nombrosa que conformen majories qualificades en organismes tan inoperants com l'ONU. No es tracta sols de “repúbliques bananeres”, reietons o sultans de països “de segona” o polítics reaccionaris de països suposadament “democràtics” com Polònia i Hongria. Estats Units (amb Trump), la Xina, la Rússia de Putin, la Turquia d’ Erdogan, el Brasil de Bolsonaro, l’Egipte d'El-Sisi, l’Israel de Netanyahu etc. n'ocupen els seients d’honor .

De l’escala global poden passar a l’escala europea en raó a l’especial incidència que té en els estats, regions i nacions que hi formen part i en la vida quotidiana dels europeus. Evidentment, al costat de la catàstrofe planetària, podria semblar que Europa (i la UE com a fórmula de cooperació d’àmbit europeu) és, malgrait tout, una illa pel que fa a la llibertat, la cultura i el respecte als drets humans. Tot i ser cert, en termes generals, el seu caràcter insular, a hores d’ara el panorama europeu és prou ombrívol i demana no poques precisions i matisacions.

Després de les successives ampliacions, el Tractat de Maastricht donà el pas a una unió política i econòmica i fou seguida el 2004 per la darrera ampliació que configura la UE- 28. Una ampliació, per cert, amb una clara lectura geopolítica: erosionar la influència de Rússia en els antics membres del Pacte de Varsòvia. Bo, de fet, a hores d’ara , ja en podem parlar de la UE-27 perquè previsiblement amb data d'1 de gener del 2021, el Regne Unit deixarà de formar-ne part com a conseqüència del Brexit.

La primera consideració que cal fer té a veure amb l’obvietat: el projecte europeu viu hores baixes i els somniats Estats Units d’Europa s’allunyen per la confluència de diversos factors. En primer lloc, la forta disparitat d’estructures socioeconòmiques  fa que en absència de tipus d’interès i tipus de canvi, les crisis asimètriques es resolen amb regressió econòmica i/o migracions. En segon lloc, amb una aplicació perversa del principi de subsidiarietat, la pèrdua de sobirania dels estats-nació que componen la UE ha estat compensada pel creixent protagonisme d’aquests en detriment de nacions sense estat i regions.

Al mateix temps, el procés de presa de decisions i el fort pes que continua residint en la Comissió Europea per damunt del Parlament Europeu està en l’origen d’un fort dèficit democràtic al qual no és aliè un creixent euro-escepticisme que, desprès del Regne Unit, ha pres cos en països reticents a “l’ideari” europeu com Polònia i Hongria i s’escampa pels països late comers. Tampoc s'han de menystenir els creixents símptomes de malestar social en la pràctica totalitat dels països de la UE i l’avanç de l’extrema dreta que té com un dels seus trets bàsics l’enyorança dels arrels “nacionals” (dels estats-nació, és clar) i ,per tant, el rebuig a un projecte europeu de caire federal.

El dèficit de la política exterior europea és tan aclaparador com vergonyós el blindatge front a les migracions. Last but not least, el desplaçament del centre de gravetat de l’economia mundial a l’àrea del Pacífic determina una marginalitat creixent de la vella Europa en els fluxos i cadenes de valor globals. Una debilitat agreujada pel Brexit i pel “first America” de la política exterior dels USA. Comptat i debatut, als desequilibris d’escala planetària i a la crisi climàtica cal afegir, pel que ens pertoca, un projecte europeu que, si més no, trontolla, amb el problema afegit de l’absència de qualsevol alternativa raonable. La recepta més obvia és la de “més  Europa” però els entrebancs son molt feixucs.

Si baixem d’escala, l’Estat Espanyol ens proporciona un panorama econòmic, social i polític gens engrescador que s’afegeix als problemes derivats de la construcció europea de la qual formem part. Des del punt de vista de la competitivitat a escala global i europea no és gaire arriscat afirmar que, a hores d’ara i com a fruït del seu propi procés històric, l’ economia espanyola –malgrat les evidents disparitats territorials- és, en termes globals, una economia que arrossega el seu caràcter de second comer. Una economia que presenta nivells de competitivitat molts baixos que no són aliens a les estructures oligopolístiques visibles en l’IBEX 35, les errònies especialitzacions (turisme i sector immobiliari), la importància de l’economia submergida, un frau fiscal molt per damunt de la mitjana europea i, per últim, la facilitat amb la qual les successives crisis determinen la destrucció de llocs de treball .

A més, les elevades taxes de temporalitat i precarietat laboral i una taxa d’atur juvenil que duplica la taxa global són trets estructurals en un context general de robotització en quèl els increments del PIB generen cada vegada menys llocs de treball. La reestructuració bancària i l’eliminació dels llocs de treball associats és la darrera evidència.

Aquest perfil econòmic determina una situació social conflictiva que, de nou, la pandèmia s’ha encarregat de traure a la llum . L’agitació dels carrers és, però, un fet més lligat a les resistències de la dreta sociològica i política (amb l'impagable concurs del nacionalcatolicisme) que no pas a les queixes dels afectats per la desigualtat social. Al crit de “llibertat”, el soroll de les cassoles i els llaços taronja, els hereus del franquisme reivindiquen cínicament els seus privilegis (i la defensa de l’“espanyol”) en nom de les sacrosantes essències, i més d’un personatge “d’esquerres” (si és que ho són, que deia Fuster) fa de corifeu dels defensors d’una Espanya que es trenca o es “desguaza”. A destacar la nombrosa i combativa branca espanyolista del PSOE farcida tant de velles glòries com d’improvisats i illetrats barons.

Aquest aquelarre“ reivindicatiu” assoleix nivells insuportables i embafadors en l’esfera política. Les portes giratòries, la policia patriòtica, la “separació” de poders, la no renovació dels òrgans del poder judicial, l’excessiva durada dels judicis per corrupció, l’escàndol de la casa reial, la causa sumaríssima del procés i els entrebancs a solucions polítiques, l‘escandalós dumping fiscal, l’ identitat espanyola assumida per Madrid ... Una ofensiva en tota regla de la dreta política i un govern de coalició que deixa massa escletxes obertes i que practica una continua ambigüitat  davnt del “bloc constitucionalista” i la sagrada unitat d’Espanya.

Prudència i por que, derivada de la  pròpia indefinició o del càlcul electoral a curt, tant se val, reforça les dretes i genera dubtes i desconfiança. Sortosament, el concurs dels socis d’investidura ha permès al govern aprovar, per fi, uns pressupostos però les dolentes perspectives macroeconòmiques i microeconòmiques generades per la pandèmia deixaran a mig  termini poc de marge de maniobra. Si no es fa front en profunditat a les reformes polítiques i a l’arquitectura federal de l’estat, el risc d’involució seguirà estant present.

Si de l’ Estat Espanyol baixem a casa nostra, al País Valencià, totes les variables adés esmentades es conjuguen i interaccionen amb trets específics. Si més no, caldrà dir que com a fruit també d’eleccions errònies d’un passat no tan llunyà,, el País Valencià du ja dècades perdent posicions en el rànking de les rendes per càpita i presenta notables febleses socioeconòmiques que expliquen una considerable exposició al risc, com ha demostrat la pandèmia. El desitjat nou model econòmic durà , en el millor dels casos, temps i esforços.

En l’àmbit polític cal posar en valor que en els darrers anys van configurant-se alguns elements que ja comencen a ser o pretendre ser una concepció política embrionària. La denúncia del model de finançament, la defensa i reivindicació del corredor mediterrani, la millora de les relacions amb Catalunya, la preferència pel model alemany descentralitzat, la denúncia del dumping fiscal i de l’efecte “aspiradora” de Madrid, el rebuig al nacionalisme madrileny / espanyol de Sánchez Ayuso etc., són trets que defineixen la “via valenciana”, que es pretén (crec que en excés) model de trellat, pacte i estabilitat. Cal posar en valor aquesta línia perquè, arribe o no a quallar, és un intent de redefinir en positiu la política valenciana en un context hostil. , de propis i estranys.

Un projecte que, tanmateix, té com a punt feble, de cara a dins, la necessitat d'una política molt més activa pel que fa a la llengua i la cultura com a eina per a construir un  projecte de país més engrescador,  més participat i participatiu. El nivell de consciència de país i de “voler ser” és molt baix i el risc de romandre sols una “regió amb forta personalitat” hi és present.

Al remat, les idees exposades, en la mida en que siguen encertades, avalen el pessimisme de la raó davant del qual, com sempre, només es pot recórrer a l’optimisme de la voluntat.