El 41 Congrés Federal del PSOE celebrat el passat cap de setmana a Sevilla necessitava de missatges potents cap a fora que pogueren contrarrestar el soroll constant al que està sotmès l’entorn de Pedro Sánchez i de la seua mà dreta fins fa només 3 anys, José Luis Ábalos. Així, és fàcil imaginar una caterva d’assessors fent una tempesta d’idees els dies previs a la cita congressual per a, finalment, decidir vestir Pedro Sánchez d’agent immobiliari: fent aquelles ofertes atractives que sempre amaguen un gir inesperat.
Una empresa pública estatal d’habitatge no és la idea genial que l’equip del president vol imaginar. Per començar, no és la primera mesura anunciada pels socialistes en el govern que acaba sense recorregut o tenint molt menys impacte d’allò anunciat. Les 183.000 vivendes plantejades per Pedro Sánchez en abril de 2023, on ja computaven immobles que no s’havien executat en plans anteriors, avancen a un ritme molt lent per les dificultats burocràtiques que implica la interacció entre diferents administracions i la falta d’interès d’algunes comunitats autònomes. En els dos anys que s’han donat per al compliment, amb sort estaran enllestides un 10% de les vivendes promeses, i això comptabilitzan algunes, les de SAREB, que en realitat ja estaven construïdes. I en ús, per la qual cosa no incrementaran l’oferta disponible.
Cosir les polítiques sobre vivenda entre administracions no és una tasca fàcil. Més quan una d’estes administracions, la de l’Estat, anuncia mesures que solapen, per no dir envaeixen, competències que són clarament autonòmiques. L’article 148.1.3 de la Constitució espanyola estableix l’habitatge com a matèria competencial de les comunitats autònomes, qüestió que queda reforçada a l’article 49.1.9.ª l’Estatut de la Comunitat Valenciana on es defineix com una competència amb caràcter exclusiu. Este marc no va ser establert de manera capritxosa, sinó que es va tenir en compte que els immobles, per definició, es gestionaran de manera més eficient en el territori on estan ancorats.
Encara amb el marc competencial ben clar, l’Estat sempre ha volgut mantenir certa aparença d’estar sobre el tema i mai ha acabat d’amollar del tot els recursos necessaris per a què les CCAA exercisquen la competència de manera autònoma. Així, els “Plan de Vivienda” de cada edició, s’han articulat com a mesures de foment emparant-se en un interpretable article 149.1.15ª de la CE, que atribueix la competència en matèria de foment i coordinació de la investigació científica i tècnica. D’esta manera, les transferències econòmiques de l’Estat a les autonomies es perceben com una tutela i resten flexibilitat a estes últimes per disposar dels fons. Al contrari, la gestió dels diferents programes en que es divideix cada anualitat del Plan de Vivienda suposen una càrrega administrativa enorme i una incertesa sobre la previsió de lliurament dels fons que dificulten poder treballar amb planificació en el que veritablement interesa: picar pedra i fer edificis de vivendes.
L’Estat ha estat tossut per deixar les regnes de les polítiques d’habitatge i encara ho serà més atenent a que els últims CIS situen la matèria de vivenda com a la tercera preocupació de les persones enquestades. No ho amollaran. Assumit açò, tenint l’Estat disposat a creuar els llindars competencials (com per altra banda van fer amb la Ley 12/2023, de 24 de mayo, por el Derecho a la Vivienda), no s’entén que la seua implicació en la materialització de les polítiques d’habitatge no siga la mateixa a l’hora de fer complir la legislació a les denominades “comunitats autònomes rebels”, aquelles que s’han negat a aplicar la normativa en matèria de regulació dels preus del lloguer. Un fet que contribueix a restar credibilitat a qualsevol anunci del PSOE en este assumpte de l’habitatge.
Hi ha moltes mesures que incrementarien significativament el número de cases disponibles que han anat morint per la falta d’ambició dels socialistes i per resistències d’eixe ens abstracte que es coneix per “aparell de l’Estat”. L’empresa pública estatal d’habitatge no sabem si es concretarà en algun moment, el que sí es pot avançar, sense por a xafar-se els dits, és que serà poc efectiva, ateses les dificultats que arrosseguen els projectes que ha mamprès el Gobierno de España en la matèria.
En lloc d’abordar un projecte condemnat a fracassar, Pedro Sánchez bé faria en anunciar que hi haurà nou finançament finalista per a enfortir les empreses públiques d’habitatge autonòmiques, impulsar mesures de dignificació laboral del personal que treballa en elles i, com a novetat més important, anunciar que la creació d’un nou marc normatiu per a la contractació de personal funcionari de la construcció. Sí; obrers, capatassos, especialistes en noves tècniques de construcció en nòmina de les institucions públiques. I no només això, per a la compra de maquinària pesant i eines de la construcció propietat de l’administració autonòmica.
Necessitem gestos rotunds que simplifiquen burocràcia i situen clarament d’una vegada per totes el debat competencial en les CCAA. A partir d’eixe moment, les exigències de la gent anirien dirigides de manera rotunda a cada comunitat autònoma. Qualsevol cosa millor que vestir al Presidente del Gobierno de comercial de Tecnocasa.