Professores empoderades al País Valencià

El 8 de març celebrem un any més el Dia Internacional de la Dona proclamat per l'ONU el 1975, recollint una cronologia de lluita de les dones –moltes d'elles assassinades- pels seus drets que va nàixer als EUA el 1909. Hui aqueixa lluita s'ha escampat a tots els països, traspassant fronteres, diferències culturals, jurídiques, ideològiques, econòmiques, i ètniques… El lema d'enguany és “Somla# Generaciónigualtat” fent un pas més per a evidenciar aqueix salt gegantesc que la immensa majoria de dones han demostrat durant aquesta quarta ona del feminisme acudint a les manifestacions. En el segle XXI, la progressiva institucionalització del feminisme ha generat controvèrsies respecte a la seua instrumentalització per part d'empreses (el que s'ha titllat de purplewashing, o llavat morat) o les incompatibilitats del feminisme amb el neoliberalisme o capitalisme morat. Aquest procés de cooptació o aprofitament del logotip morat i de missatges superficials més que reivindicacions reals està en paral·lel a altres reivindicacions, particularment al dia Internacional de l'Orgull LGTBI (pinkwashing, llavat rosa); sense entrar en la recent i furiosa pugna entre algunes feministes i els transsexuals i intersexuals. També cal ressenyar les diferències potencials en la praxi entre els països democràtics o els desenvolupats i les dictadures o els subdesenvolupats (La llegenda sobre l'origen de l'ús del color violeta pel feminisme conta que es va adoptar en honor a les 129 dones en vaga que van morir en una fàbrica tèxtil dels EUA en 1908: les teles sobre les quals estaven treballant les obreres eren de color violeta).

Una de les apostes més transformadores que el feminisme pretén és la de trencar amb els estereotips de gènere que des de xicotets pateixen xiquetes i xiquets de cara a les professions que en el futur són les adequades per a exercir. En aqueix sentit s'insisteix que són un percentatge menor de dones les que decideixen que la seua carrera siga científica/tecnològica. És cert. No obstant això , jo em centraré en una històrica professió on les dones han sigut moltes: la de mestres i professores (hui són ja més les professores –fins i tot d'universitat-, les jutgesses i les metgesses). És un homenatge i enaltiment d'un dels oficis més bells del món: ensenyar. Per altre costat, les professores imparteixen i venen també de i a les matèries científiques. Per a això posaré com a exemple tres professores i pedagogues que al País Valencià van deixar una profunda petjada.

La grandesa i exemplaritat d'aquest treball ja el va assenyalar el 1909 el ministre d'Instrucció Pública, Gabino Bugallal quan escrivia que aquestes treballadoras “han de ser un espill de ciutadans, un model d'austeritat; de manera que amb la seua conducta donen lliçons constants de dedicació al seu deure, i de cultura i moral”. Sens dubte és un dels treballs en el qual més competències intrapersonals i interpersonals ha de dominar la professora (i, dit siga de pas, moltes del gènere femení tenen en aquestes, innatament, major tacte pedagògic). I més enllà de la saviesa de la seua assignatura, d'aquestes virtuts docents i de personalitat, depén l'atenció i la motivació de l'alumnat.

Assenyalem unes quantes competències de les professores valencianes -que després citaré- que desenvolupaven amb orgull i estímul per al seu alumnat en el seu procés d'ensenyament-aprenentatge. Veurem les característiques i competències que en aquesta complexa professió demostren moltes professores i que, per tant, no hi ha una bretxa de gènere en triar aquesta professió:  la capacitat de superar adversitats, eixint reforçada d'aquestes; tindre judicis de valor positius sobre si mateixa; fer valdre els drets propis sense vulnerar els aliens; capacitat per a aconseguir canvis en les conductes, actituds i pensaments; capacitat d'intercanviar missatges verbals i no verbals per a fer-se entendre; ser una guia, una animadora, una persuasora ; paciència i autocontrol per a aconseguir inhibir respostes que puguen generar posteriors perjudicis; animar-se per a emprendre noves metes per iniciativa pròpia; conéixer-se a si mateixa, reflexionar les seues pròpies emocions i estats d'ànim; saber gestionar conflictes de manera justa, creativa i pacífica; capacitat de connectar afectivament amb els altres i posar-se en el seu lloc; ser equànime i mai superba de cara a explicar-se els èxits i els fracassos propis; resoldre conflictes; aconseguir que l'alumnat arribe a acords i fer encaixar objectius aparentment incompatibles mitjançant la flexibilització de les actituds i postures; valorar-se a si mateixes i superar estats depressius; estar preparades per a treballs i projectes interdisciplinaris; etc. Aquestes professores que citaré sabien cultivar virtuts tan importants com la temperança i l'exemplaritat . Per si aconseguir aquesta personalitat no fora ja difícil, la transferència de coneixements adquirits de manera teòrica en uns o altres contextos aplicatius i, a l'inrevés, dels que resulten de l'experiència a nivells de teoria, planteja limitacions.

Hi ha, anàlogament, un ampli acord entre molts neurobiólegs sobre el fet que conéixer no sols resulta inseparable de les nostres estructures biològiques; hi ha una epistemologia que descobreix que el nostre coneixement del món real és el producte d'interaccions físiques, psicològiques i socials dels nostres cossos en el món. No obstant això, aquestes interaccions no impliquen que hi haja una transferència directa d'informacions. Hem de rebutjar el realisme ingenu: aprendre no pot prescriure's. Això significa que només podem percebre o aprendre allò que permet la dinàmica del sistema nerviós de cadascú. Si pensem en termes d'educació la seua activitat cognitiva no sempre ve determinada per un agent extern, per la qualitat dels raonaments que prodigue la mestra o els seus mètodes. Com veiem, això complica encara més l'ofici de la professora: d'ací la importància de psicòlegs i pedagogs de suport en col·legis i instituts. Com assenyala el pedagog Rottaus: “És impossible introduir una dada d'una altra persona com s'introdueix una dada en un ordinador. L'ésser humà és receptiu a la informació en la mesura que, com tot sistema autoreferencial complex, desenvolupa mecanismes d'aprenentatge, amb ajuda dels quals a determinades experiències se'ls atribueixen significats associats a expectatives”. A vegades a la professora li costa apreciar per això l'origen de les dificultats per a assimilar uns ensenyaments (en el sentit de créixer en coneixements i modificar conductes) ni de la conducta pròpia ni de l'aliena. Això ens portaria a un replantejament d'allò que ha de ser i com mesurar les proves i l'avaluació. L'educadora, per tant, per a fer gala de la seua influència pedagògica, ha de ser algú que de manera espontània es mostrarà sensible al món del xiquet i de l'adolescent, de les seues expectatives i problemes extraescolars; i ha de conéixer les tècniques didàctiques i d'estudi apropiades. Per tot això, una professora reuneix els tres models de professionalitat: 1- el que fa referència a l'organització científica del treball; 2- el que deriva de la teoria de les relacions humanes; 3- el que accentua els aspectes intel·lectius del comportament organitzatiu. Veiem, doncs, que el treball docent exigeix com pocs una gran professionalitat.

Les mestres republicanes simbolitzen el projecte de transformació social i cultural de la II República. Van ser lluitadores compromeses contra l'endarreriment i la incultura, i moltes assassinades per defensar la causa més preuada de la República: l'educació. En les seues trajectòries vitals hi trobem la plasmació de les esperances, les experiències i els assoliments aconseguits per aqueixes dones al País Valencià en aquells anys de canvis profunds, en què les dones van obtindre la ciutadania civil i política, i en què l'educació era concebuda com el fonament d'una autèntica democràcia. La professió de mestra era un dels pocs àmbits laborals en què les dones havien conquistat un terreny d'afirmació, legitimació i reconeixement en l'esfera pública. Nombroses mestres es van identificar amb les idees de llibertat pensament i de càtedra, d'educació pública, de laïcisme i de promoció de les llibertats individuals i col·lectives, del bilingüisme o de l'educació mixta. A tal punt l'escola havia de ser laica i no adoctrinadora que en 1933 es va aprovar privar l'estament eclesiàstic de les funcions docents. Va ser el pedagog Lorenzo Luzuriaga qui va elaborar el document que recollia els principis bàsics i concordes amb la II República. Recollint i estudiant les noves experiències i pedagogies dels i les millors pedagogues d'Europa i els EUA, van començar a introduir a les aules, també, la creativitat, l'educació integral, els mètodes participatius, les excursions, el treball a l'aire lliure, l'experimentació, i noves i empíricament contrastades didàctiques per a tots els aprenentatges. Amb el començament de la guerra civil i la posterior dictadura moltes professores van ser expedientades amb cotes d'acarnissament que arribaven a la depuració i els assassinats per la Junta de Defensa Nacional, que va suprimir les reformes republicanes inaugurant aqueix parèntesi negre i retrògrad, de pedagogia autoritària, sàdica i nacionalcatòlica que va suposar el franquisme.

Anem, doncs, a posar tres exemples en homenatge de grans professores del País Valencià que van saber, en temps molt difícils, descobrir davant el seu alumnat la veritat, passant aquesta a ser un deure agradable, un saber amb sabor, revelant el gust pels continguts.

1- Antonia Maymón (1881-1959): va ser una mestra sindicalista, racionalista, activista per la llibertat. El seu ideari pedagògic va ser el de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, i d'altres pedagogs com Pestalozzi, Decroly o Dewey. Va impartir classes a Elda i La Vila Joiosa . Era una dona lliure defensora del naturisme llibertari, entés com a llibertat individual dins d'un projecte de llibertat col·lectiva. Va mantindre un ideari feminista radical, amén de ser vegetariana. En acabar la guerra civil el franquisme li va llevar la seua plaça.

2- María Ibars Ibars (1913-1965): Va impartir la seua docència a la Plana Alta i a València. Va destacar per la seua reivindicació de la llengua històrica i materna en terres valencianes, sent pionera en aquesta exigència. Va elaborar escrits, recollint els ensenyaments del pedagog Decroly, que el pensament infantil és global. Feminista i activista, es va casar amb l'escriptor Maximilià Thous. Detinguda en el seu domicili en 1939 i empresonada, qualificada de “roja” per la Guàrdia Civil, fou sotmesa a depuració com a docent.

3- Carmen Valero (1893-1962): No s'ha pogut concretar quan i on va entrar en contacte amb les tècniques Freinet. El que sí que és cert és que s'inicia en aquesta metodologia quan coneix el gran pedagog valencianista Enric Soler i Godes. Practicava el que anomenava Pedagogia Aplicada, amb un eclecticisme de didàctiques de l'Escola Nova, on la vitalitat, la llibertat i la col·lectivitat prevalien. Al setembre de 1939 va ser jutjada sumarísimamente acusada, falsament, d'educar a l'estil rus-soviètic, ser “una roja perduda”, pertànyer a la maçoneria, i ser atea i anticatòlica. L'expedient de la Comissió Depuradora num. 2 de València no li va ser favorable i va ser separada del magisteri entre 1942 i 1951.

Va haver-hi moltes, moltes més grans professores del País Valencià que van innovar en la Pedagogia i van estudiar les metodologies avantguardistes d'altres països; i que com les anteriors van ser feministes i el genocida Franco les va depurar: Amaia i Ana Carvial; Amparo Navarro Giner; Empar Granell; Adelina Barrés; Josefina Ferrándiz; Francisca Sanchis Ferrer; i un llarg etc. Van ser heroïnes apassionades per l'ensenyament i la defensa de la II República. En el Dia Internacional de la Dona cal no oblidar la gran faena i exemple que ens van donar aquestes professores lluitadores. Diguen el que diguen els partits de dreta, cal no oblidar, sinó recordar per a no repetir.