Responsabilitats polítiques (i civils)

Estem prou acostumats al fet que en l’habitual guirigall parlamentari -sovint conegut eufemísticament com a “sessions de control”- els partits polítics reclamen als contrincants l’assumpció de responsabilitats polítiques, un terme confús que sol venir aparellat amb l’exigència de dimissions ad hoc. Al tall d’aquesta òpera buffa hom pot suggerir que, vist l’escenari, en un món malauradament utòpic tal vegada tindria més sentit que foren els ciutadans (i, amb més força, els més damnificats) els que reclamaren responsabilitats polítiques  i civils a tots aquells que per acció o omissió s’entesten a fotre’ns cada vegada de forma més intensa i irreversible la nostra vida quotidiana. El problema rau, evidentment, en el fet que els ciutadans sols som útils en el millor dels casos (si tenim la sort de gaudir de democràcies formals) per a dipositar el nostre vot en uns partits que han demostrat la seua escassa utilitat com a mecanisme de representació d’una ciutadania convenientment manipulada i desinformada i que, com ha demostrat Sánchez Cuenca, fa temps que han fracassat en la seua tasca d’intermediació entre els interessos dels ciutadans i el seu trasllat a l’àmbit polític. Uns partits que, en canvi, no tenen cap problema en servir als interessos de l’establishment, un altre eufemisme que designa la immensa minoria del poder econòmic en les diferents escales territorials.

M’apresse a dir (per tal d’evitar malentesos) que el que escriu aquestes ratlles no es confrare dels interessats defensors d’allò de “tots els polítics són iguals” i que és la dreta econòmica, política i mediàtica la que ha de suportar el pes de la càrrega atès que marca les pautes del cruel desgavell a què estem destinats la immensa majoria de la població, sotmesos al predomini dels valors conservadors i amb uns nivells de consciència que difícilment posen en perill els designis escenificats, entre altres, pel Fòrum de Davos. Tanmateix, dita la qual cosa, carregar la ma en l’evident protagonisme de la dreta no equival necessàriament -ni de lluny- a exculpar les instàncies polítiques autoanomenades d’esquerres o progressistes que sovint practiquen un servilisme aclaparador. Malauradament, la socialdemocràcia ha comprat el neoliberalisme econòmic i l’ aplica amb la fe dels conversos. També a aquestes instàncies formalment alienes a la gran col·lació conservadora se’ls pot i se’ls haurien de reclamar responsabilitats polítiques, com tractaré d’argumentar. Dir, per últim, que l’escala de la reflexió ve determinada per la realitat espanyola i valenciana, tot i que fan la seua aparició realitats europees o globals que, o bé ens afecten directament, o bé no es poden ignorar. Anem per feina.

No crec que hi haja molts dubtes que la primera reclamació de responsabilitats polítiques -prou transversals en aquest cas- té a veure amb la guerra d’Ucraïna que ja dura més de 100 dies i sembla que va per a llarg. Una guerra que mai hauria d’haver-se començat i on, a més dels evidents interessos de la indústria de la guerra, són els interessos geopolítics “d’Occident” (amb l’OTAN com a braç executor) els que estan marcant el curs dels esdeveniments. Una guerra injustificable pel reguer de destrucció, mort i patiment que arrossega i que no es pot liquidar em un relat maniqueu den bons i dolents. Perquè la innegable megalomania i delers imperials de Putin és la resposta a un procés d’encerclament i desgast de Rússia que comença amb el desballestament de l’URSS iniciada per la caiguda del mur de Berlin. En lloc d’aprofitar l’oportunitat de construir un espai de seguretat europeu integrant a Rússia, la integració en la UE de molts països de l’antiga URSS (antesala molt sovint -com bé sabem- de l’entrada en l’OTAN) incrementà la sensació d’inseguretat de Rússia i fou el brou de cultiu perfecte per al ressorgiment del nacionalisme rus. Els animals ferits sempre son els més perillosos. Presa la decisió de recuperar el Donbás (en guerra des del 2014) i Crimea (ocupada manu militari aquest mateix any), el pas següent ha estat la croada occidental per a fer front a la invasió en forma de sancions econòmiques i d’una allau d’armament. L’objectiu: vèncer a Rússia i allunyar el perill d’una aliança amb la Xina, nova potència mundial que obsessiona al decadent imperi americà. La petició de Suècia i Finlàndia d’integrar-se en l’OTAN incrementa la frontera i agreuja el problema.

Aquesta guerra estúpida i cruel, com totes les guerres, comença a passar factura a una Europa que tot just semblava deixar enrere allò pitjor de la pandèmia i es disposava a posar en pràctica una recuperació suportada pel esforç financer dels fons europeus Next Generation. Amb la guerra, tots els bons propòsits se n’han anat en orris i ara cal fer front als efectes “col·laterals”: encariment energètic, elevada inflació, reducció notable de les taxes de creixement, endeutament generalitzat... Una Europa post-Covid, bel·licista, submisa i sotmesa als interessos americans. De retruc, una crisi alimentària derivada del bloqueig de l’exportació de cereals que, com de costum, afecta els pàries de la terra d’Àsia i Àfrica. Comptat i debatut, un desastre a tots els nivells i un bon motiu per a demanar a qui pertoque responsabilitats polítiques.

Si canviem d’escala i fixem l’angular en l’Estat Espanyol, la performance no és precisament encoratjadora. Com a la resta d’Europa les perspectives econòmiques han empitjorat i el manteniment d’estructures fortament oligopolístiques en sectors com ara l’energia, la banca o les grans cadenes de distribució col·laboren en un creixent malestar social malgrat la intoxicació publicitària. En aquest context advers, la dreta política i mediàtica es mou amb extrema facilitat i es disposa a recuperar un poder polític que va perdre fa no res. Una dreta extrema i carpetovetònica que avança per tot arreu (Galícia, Madrid, Múrcia, Castella-Lleó, Andalusia...) i on el creixement de Vox ha marcat un “relat” del PP cada vegada més escorat cap a posicions netament reaccionàries i franquistes (on sempre ha estat, per cert) amb la inestimable ajuda del nacional-catolicisme i d’un poder judicial gens neutre. Una dreta crescuda a la qual se li perdonen amb molta rapidesa les pràctiques corruptes i que s'aprofita de les nombroses errades d’un govern de coalició feble que practica cada vegada més la geometria variable allunyant-se dels socis d’investidura i cedint terreny a la dreta.

Posats a cercar i identificar responsabilitats en aquest àmbit, la llista es fa excessivament llarga i obliga a una dràstica selecció. Del poder econòmic estant (els nostres benvolguts oligarques) no sorprendrem ningú: en l’IBEX 35 es troba el millor de cada casa (banca, energia, telecomunicacions, grans constructores etc.) sempre que no ens oblidem d’algunes empreses “familiars” com ara Inditex o Mercadona, que de tot hi ha a la vinya del senyor. Uns “emprenedors” que viuen sovint gràcies a la santa Bíblia (el BOE), que practiquen sense cap remordiment una evasió fiscal multimillonària queixant-se sempre de l’excés d’imposició i d’entrebancs al credo liberal del qual son afamats defensors malgrat defensar amb carn i urpes privilegis concedits alhora que juguen sense envermellir a les portes giratòries que els permeten “integrar” polítics excedents però molt útils per als negocis. No podem passar pàgina sense esmentar el frau majúscul del rescat financer (70.000 milions del FROB, 60.000 milions del “forat” de la Sareb i 42.073 milions d’actius fiscal diferits que acabaran sent deute públic a mig termini). A aquestes xifres (Eduardo Bayona. Público 04/06/22) cal afegir l’escàndol de l’amnistia fiscal de Montoro i algunes petites prebendes addicionals. Ho deixarem aquí.

La dreta política i mediàtica és un company de viatge necessari per a la dreta econòmica (o els rics, per entendre’ns). Tan important com la defensa dels interessos que els donen de menjar (per posar un exemple, la croada demagògica de la baixada d’impostos) és la defensa dels valors més retrògrads (Isabel Sánchez Ayuso con a referent); l’atac al “desastre” de les autonomies (amb l’España una, grande y libre estaven millor); la renúncia a la memòria històrica per una Transició on tot restà ben lligat i que fou una adaptació de les Lleis del Movimiento Nacional a la nova situació “democràtica”; el blanqueig- quan no exaltació- del franquisme i una continuïtat obscena dels seus protagonistes; la total oposició a la reforma d’una Constitució obsoleta o el control del poder judicial amb un CGPJ que està fora de llei ja fa tres anys per la manca de renovació obligada per la mateixa Constitució. Per no parlar de la defensa de la institució monàrquica que consubstancialment és un insult a la intel.ligència, al marge de corrupteles i escàndols per donar i vendre . Cóm no, un govern en mans de comunistes i separatistes no és legítim ni de fiar. I a tot açò, l’Església fregant-se les mans amb el pin parental de Vox o amb la persecució made in Madrid de llibres de text “sectaris”. Excels panorama adobat dia si i dia també per infinites tertúlies i tertulians. Al remat, es confonen dreta extrema i extrema dreta. El PP, Vox i el que roman de Ciudadanos conformen l’aliança conservadora de facto mentre que el PSOE (amb pràctiques sovint més pròpìes del centre-dreta que del centre-esquerra) resta presoner de les seus pròpies contradiccions i la seua supeditació als interessos geopolítics i a l’IBEX 35.

Tot i ser víctima d’atacs sense treva, no seria justificable passar per alt les malifetes d’un govern “central” que ha col·laborat i col·labora en el disseny de la tempesta perfecta tan desitjada per la dreta. La negativa injustificable de Pedro Sánchez a pactar amb Unidas Podemos endarrerí sis mesos la formació del govern, obligant a una estúpida repetició electoral. El nou govern nasqué més feble i, just és dir- ho, hagué de fer front a una pandèmia i tot seguit a un conflicte com el d’Ucraïna en el qual ha exercit de vailet submís del bloc atlàntic i l’OTAN sense cap pudor. A tot açò caldria afegir la mala praxis del govern de coalició (per ambdues parts) així com l’espanyolisme mal dissimulat d’una part substancial de PSOE i els equilibris en la corda fluixa amb els socis d’investidura bascs i catalans. El canvi de postura en relació al Sàhara ha suposat un notable aïllament polític per totes bandes mentre que un més que probable mal resultat a Andalusia incrementa de forma notable un nerviosisme ja molt palès. Deixem-ho aquí per no fer-ho massa llarg i passem a casa nostra.

Ací, al País Valencià, també cal demanar responsabilitats polítiques i civils a diferents nivells en la mida que es dibuixa un esdevenidor molt poc confortable. Pel que fa a la dreta econòmica, més enllà de l’enyorança (tant dejà vu com discutible) d’una suposada dreta democràtica valenciana (els Martí Domínguez, Joaquim Maldonado, Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Muñoz Peirats etc.), la dreta valenciana realment existent és profundament conservadora i no ha deixat ni per un instant de controlar el poder polític : l’AVE (Vicente Boluda, Juan Roig, Federico Félix i la resta d’acòlits) ha tingut la deferència d’invitar a Isabel Sánchez Ayuso, tota una declaració de principis, mentre que el lobby portuari continua fent de les seues i la CEV de Salvador Navarro no desentona gens. Una sàvia combinació de negocis, poder i política de la qual no caldria esperar fruits profitosos per al comú. Així ha estat en el passat (si es fan biografies en lloc d’hagiografies) i així serà en el futur immediat. La seua col·laboració, més cosmètica que altra cosa, en els “grans temes” (el finançament o l’agilització real del sempitern arc mediterrani) no pot substituir una pressió social inexistent.

Menys esperances encara cal fer-se de la dreta política i mediàtica. Pel que fa a la primera, (que sintonitza a les mil meravelles amb la dreta econòmica) la seua perseverança en mantenir molt viva la tradició blavera (sempre el mateix argumentari) es combina amb una creixent intransigència envers qualsevol cosa que supose un projecte de país: el volen provincià i provincial, sense llengua i cultura més enllà del folklore i la dialectalització. Una dreta política que arriba de denunciar el “sectarisme” que s’amaga darrere d’una expressió tan perillosa com la de “fer país”. Un sa regionalisme fet a mida com l’himne de l’Exposició Regional del 1909 que encara cantem tots a una veu. Els mèdia -inclòs un À Punt feblement reivindicatiu i molt casolà- fan de caixa de ressonància i s’adapten al “relat” més rendible i “menys divisori”.

Davant aquest estat de coses, l’actuació de la Generalitat no és ni el corrector ni el revulsiu adient. Hi manca tremp i ambició perquè domina la prudència, el trellat i la supeditació als poders fàctics. Quan es defensa una “España de Españas”(SIC) i “l'Espanya sense soroll” no sols no es molesta a Madrid. També s’està obviant el fet que sols si hi ha una voluntat col·lectiva de voler ser es pot anar més enllà de ser una regió amb forta personalitat. Si no hi ha un mínim nivell de consciència, les “grans reivindicacions” no tenen suport social. Cal que Botànics i Rialtos siguen governs de coalició seriosos i no regnes de taifa entre partits que practiquen la contraprogramació (o el menysteniment mutu). Mai no és el moment (i menys ara que estem de fet en precampanya) però sense un gran esforç en pedagogia social, unes polítiques econòmiques, socials i territorials més punyents, molt millor explicades i lluny d’eslògans, el personal passarà de tot, votarà més a la dreta i tornarem a l’hivern.

Supose que tot açò és tant utòpic com pensar que la ciutadania pot demanar responsabilitats polítiques (i civils) als qui per acció o omissió tenen a veure amb l’esdevenir negrenc, ennegrit, grisenc i cendrós que s’està prefigurant. Tant de bo m’equivoque. Salut.