Tot ha canviat, res ha canviat

Les eleccions europees del 2024 han canviat el paisatge polític, però al mateix temps tot continua igual. S’ha produït, tot amb tot, una inflexió: es podria pensar que ens trobem davant un procés lent i progressiu cap a la degradació política d’Europa. Cap a una repetició, un segle després, de l’adveniment de la barbàrie col·lectiva que va dur al suïcidi d’Europa al segle XX. Els historiadors han dilucidat a bastament les causes i les conseqüències d’aquell devessall de despropòsits que desbordaren l’Europa liberal, democràtica, i també l’Europa del moviment obrer i partits socialdemòcrates. L’Europa civilitzada... I que acabà en un oceà de sang de dues guerres mundials, el feixisme, el nazisme, tota mena de dictadures militars, l’Holocaust, la devastació i la divisió d’Europa en dues meitats, que durà mig segle . Les dictadures al sud i a l’est es prolongaren durant dècades. D’on venia tot això?

D’un malestar social profund, dels errors i els crims de les elits somnàmbules que va retratar l’historiador Christopher Clark. D’un sentiment difús -o punyent- d’humiliació, de temors existencials. De la inadequació de les superestructures polítiques (la persistència de l’antic règim en tants aspectes, estudiada per Arno Mayer) davant una modernització social i econòmica accelerada. Els vells imperis decadents o desfasats (austro-hongarès, alemany, rus, otomà) “havien” de caure. I varen caure.

Es pot aprendre de la història? Sembla que no. Les ments més lúcides indiquen que de la història només s’aprèn que no se n’aprèn. Podem entropessar dues, tres, deu vegades amb la mateixa pedra... I quina és la pedra, avui? Doncs la dinàmica global del sistema, que ningú dirigeix ni controla, però que causa estralls cap endins i cap enfora. La globalització té efectes exteriors i interiors, però tots agreugen les tensions. Decauen indústries i ocupacions tradicionals. Un exèrcit de gent que no se sent “apta” per a competir en aquest món tan complicat viu el seu malestar de manera somorta, però el manifesta quan creu que té l’oportunitat, equivocant-se o no. La ràbia social s’ha fet de dretes. D’extrema dreta per a ser exactes.

La globalització s’ha instal·lat a casa amb el turisme massiu -i situacions com els nòmades digitals o els expats- que fa desbordar els lloguers, amb les mil-i-una formes de competència en hostaleria, comerços, serveis de tot tipus (tendes de fruites i verdures, cafeteries, bars, basars, botigues de tota mena), que venen a afegir-se a la competència exterior que determina l’extinció de moltes petites i mitjanes empreses autòctones. A la qual cosa cal afegir la competència extracomunitària de productes agrícoles, que impacta negativament en els agricultors, que es veuen abocats a la ruïna i a l’abandonament dels conreus. Les raons més de fons? Al meu entendre, formes econòmiques en simbiosi amb l’economia natural no mediada pel vincle monetari -estructures de família extensa i xarxes de parentiu o clientelars- que permeten produccions i prestació de serveis a un cost que no està a l’abast de societats de mercat plenes.

La paradoxa és que els mateixos beneficiaris d’aquestes situacions diríem que “disfuncionals” -els campions de la globalització, els bancs, els fons d’inversió, grans senyors de l’empresa i de les finances, despatxos prestigiosos, empresaris de la comunicació, de vegades alts funcionaris- estimulen per activa o passiva la resposta social més insolidària i negativa, basada en el rebuig, el prejudici, la desagregació social, el xovinisme de via estreta, la xenofòbia, el racisme, l’autosatisfacció espúria. La derivació del malestar social i individual cap a formes de comportament gregari, groller, discriminatori.

És el típic mascle que fa burla del feminisme. El brètol que se’n fot dels animalistes. El primari que es peta de riure amb les barbaritats més barroeres de l’influencer d’extrema dreta de torn. El ximple que segueix les bestieses de “Libertad Digital” El blanc de tot plegat és la correcció política i el “bonisme”. Però mireu què hi ha rere la crítica brutal a aquestes dues coses. Només els tòpics més rebregats de l’autoritarisme feixistoide i el sadisme social. La crítica més execrable, per ignara, del feminisme, i una versió primitiva del darwinisme social que ignora les lleis de la cohesió social i els fets fonamentals: que la desigualtat continua on sempre ha estat, entre els de dalt i els de baix, entre el capital i els desafavorits, entre els poderosos i els desheretats, entre les elits i el poble.

Però aquestes anàlisis -amb prou feines esbossades- que evoquen fets reals esvaren. Els mites, els símbols compensatoris, les apel·lacions irracionals al subconscient col·lectiu i les seues ferides no guarides, marquen el to, i segons es veu han reeixit. Al·legats sobre la grandesa perduda de la pàtria, la confusió entre els qui governen (sovint demòcrates, socialistes, liberals, d’esquerres) i els que manen, l’exaltació de vells mites identitaris, i sobretot el ressentiment social adreçat no cap a dalt sinó cap a baix, cap al veí diferent, tot això és el que està en joc. I en aquesta mesura remet a una vella història europea.

Tot ha canviat. França i Alemanya tenen els governs en precari. Però tot continua igual: l’Europa comunitària s’ha mantingut, encara que l’extrema dreta avança i farà canviar equilibris. A Espanya es manté la gran divisòria i l’aposta d’una dreta radicalitzada per derrocar el govern democràtic. Atenció a les formes! Són molt importants, a la vista de la història... Al País Valencià es consolida un bloc de dretes compacte. Ha de fer reflexionar. Entre altres coses, exigeix plantejar-se un diàleg franc i obert amb els sectors més moderats d’aquest bloc, les capes mitjanes menys radicalitzades -menys fanatitzades- i amb un cert sentiment de valencianitat. Es dibuixa una fissura entre els enemics viscerals de la llengua, la cultura i la història dels valencians (Vox i el PP més pro-Vox), declaradament castellanistes, i uns sectors socials, sobretot dels pobles i comarques, que tot i ser socialment conservadors no combreguen necessàriament amb els qui els insulten.