A propòsit de la reputació de València. Calatrava m’agrada

Fa ja quasi 25 anys, en l’hivern de 1993 estava passant una estada al Institut fürEmpirischeWirtschaftsforschung de la Universitat de Zürich i m’arribaren noticies d’un arquitecte valencià, del qual jo sols havia sentit parlar com autor de l’espectacular torre de Montjuïc i que semblava que tenia la seua oficina a la ciutat. Empentat a mitges per l’enyor patri vaig investigar un poc més, fins a animar-mea passejar per l’estació Stadhofenon... em vaig quedar bocabadat. Jo en sé ben poc d’arquitectura, però ràpidament vaig tenir la intuïció de que allò que estava veient, projectat per un arquitecte de Benimamet de poc més de 30 anys, era una ruptura innovadora que anava molt més enllà i que tindria una lectura global en la història de l’arquitectura... I l’arquitecte era valencià. Impressionat vaig inclús pensar demanar-li una cita, i tractar de visitar-lo i mantindré alguna conversa amb ell, -de valencià a valencià-  però un sentit excessiu de timidesa i la prudència em va aturar al darrer moment tot i que ja havia aconseguit l’adreça i el telèfon.

La següent experiència amb Calatrava va ser amb el seguiment del projecte de la, aleshores, ciutat de les ciències amb pirulí del govern socialista. Que voleu que vos diga l’hemisfèric, l’umbracle i el museu, també em van impressionar tot i que començava la cosa a ser una mica embafosa. Però m’agradaven i m’agradaran posteriorment i molt l’estació de l’Alameda i la de Lieja i la de Lisboa.. i el pont de la dona de Buenos Aires i el d’Orleans. Amb l’arribada de Zaplana, és cert que em va sorprendre la rapidesa i versatilitat amb que l’arquitecte canviava d'amos i la capacitat de reconvertir un pirulí en un palau de les arts que no se sabia molt bé per a què anava a aprofitar. Per a expressar aquesta perplexitat escrivia jo un article en 1996 titulat 'La Ciudad de los prodigios', però paral·lelament  i amb una eficàcia prussiana la intel·lectualitat benpensant enviava les primeres senyals.... “Calatrava no bueno”. Ja amb la consigna al cervell i amb lleialtat a la meua casta vaig anar a l’exposició de l’IVAM al 2001 a hores que no hi haguera molt de públic perquè no es notara el meu entusiasme. I allà vaig veure l’escultura del 'twistingtorso' que després es convertiria en el magnífic edifici turningtorso a Malmöe.

No vaig a ser jo qui inicíe una discussió al voltant de la qualitat de l’arquitectura de Calatrava. Un princep d’Asturies, un premi nacional d’Arquitectura, un altre Europeu –ara al 2015- , 20 doctor honoris causa i encàrrecs dels principals centres de poder mundial, des dels EUA a Xina són uns arguments suficients per a col·locar a l’altre braç de la romana d’aquells influencers locals que determinen que és “un arquitecto mediocre que sabe vender”. Jo també m’he pixat de riure amb el vídeo d’Eugeni Alemany fent conya del rovell de l’Intercanviador de Nova Iork i he explicat a visitants la ruta del malbaratament allò dels contenidors sense continguts. També estic convençut de que el muntó de construccions al riu no és el millor de les obres de l’arquitecte i que probablement amb una mica més d’atenció el trencadís no havera caigut, s’haveren reduït els sobre costos i les disfuncionalitats. Però d’arquitectes desbaratats, pífies i projectes mal dimensionats en podrien trobar un bon grapat.

Jo he de dir que no he pogut expressar al meu entorn i amb certa relaxació el fet de que en general Calatrava m’agrada i no acabe d’entendre l’obsessió i la sanya de carregar contra l’arquitecte –com per exemple la pàgina promoguda per EU Calatravatelaclava- en compte de  contra aquells que sí tenien la responsabilitat de tindre cura dels diners i els interessos col·lectius. En el fons pense que part de l’explicació ve d’eixe elevat grau d’autocrítica d’una part de la progressia valenciana que moltes vegades ha resultatfusterianament higiènica i compensatòria front al patriokitsch del regionalisme acomplexat i servil, però altres vegades es torna malaltissa i castrant. Així que elements que podrien ser icones globals de coses excel·lents  fetes pels valencians, des de Benidorm –la factoria turística més eficaç, eficient i innovadora de tot el món-, Mercadona -“la seu història és tan rellevant en innovació i generació de industria com la de Walmart, IKEA o Amazon  i tan admirada com Apple en la experiència de compra dels seus clients” assenyalen des del Boston Consulting Grup- a Calatrava, són rebutjades i desaprofitades per a fer lectures més creatives i integradores de la dificultosa recepta de l’autoestima. Ja ha passat amb altres icones amb potencialitat global que han estat percebudes de forma vergonyant com Sorolla, Blasco Ibáñez, les bandes de música o les Falles i no estem en un moment per a malbaratar recursos vàlids per a la reconstrucció de la imatge i la dignitat col·lectiva. I, algunes rectificacions notòries estem observant.

Rehabilitar a Calatrava no és incompatible amb que no hi haja pau per a malvats i corruptes, però no resulta intel·ligent que la ciutat del món amb més obra construïda de Calatrava per metre quadrat renegue d’un arquitecte valencià excepcional (com Pere Compte o Guastavinos) i tinga que tractar les seues edificacions com una berruga colossal que cal dissimular.

Senyors i senyores, o incorporem a Calatrava en un storytellingintegrador i ens apropiem dels seus “artefactes descomunals” o per a ser completament feliços ens haurem d’empadronar a Sagunt -al port-.