Quadern de Palestina (III)

Arribem de vesprada a Nabi Saleh, un poblet palestí d'uns 600 habitants, proper a Ramalla, la capital administrativa. Són solament 20 kilòmetres què ens han costat vora mitja hora de trajecte en un taxi què ens ha portat per una carretera plena de corbes i guals fins a enllaçar amb la ruta israeliana, ampla i perfectament mantinguda.

El poble es troba escampat damunt d'una muntanyeta, conformat per cases molt senzilles i separades unes d'altres. Cel gris, fa vent i cau una pluja molt fina. El taxista va preguntant fins arribar a la casa que busquem, una construcció d'una sola planta amb un tros de terreny al davant. A la porta està el seu amo, Bassem Tamimi, amb el gest seriós. Hem vingut a veure al pare d'Ahed Tamimi, la xiqueta de 16 anys que s'ha convertit en icona mundial de la jove resistència a l'ocupació, en donar-li una bufetada a un soldat israelià que havia entrat en la seua casa després de ferir molt greument un cossí seu de 14 anys.

Ahed no està ací, sinó a la presó d'Ofer, on ella i la seua mare es troben tancades a l'espera de la sentència del judici al qual acaben d'estar sotmeses per la jurisdicció militar israeliana. Un país curiós, perquè els colons israelians que han comés el mateix fet que Ahed són jutjats per tribunals civils i solament condemnats a uns pocs dies de privació de llibertat. Però Ahed és palestina dels territoris ocupats i, tot i ser menor d'edat i estar emparada pels convenis internacionals, s'enfronta a la possibilitat d'una dura condemna amb poques vies d'apel·lació.

No és l'única, perquè altres 300 menors s'hi troben en situació pareguda. Però, ens diu el seu pare, el cas d'Ahed s'ha fet conegut mundialment perquè la mentalitat occidental no està acostumada a veure com es reprimeix a una xiqueta d'ulls blaus, pell blanca i llarga cabellera rossa.

Escolte a Bassem i m'impressiona la seua dignitat i absència d'odi, la seua total lucidesa sobre la naturalesa colonial del conflicte que està castigant contínuament les seues vides. I llança reflexions colpidores. Recorda una frase de la seua filla: “No vull que plores per mi, perquè em fas una víctima. Vull que em veges com una lluitadora per la llibertat”. I parlant de la força de la seua pròpia esposa, apunta que per a Palestina és fonamental l'empoderament de les dones com a garantia de generacions futures fortes. Bassem desitja una Palestina com era abans, on convivien jueus, musulmans i cristians; i pensa que un judici per tribunal militar és simple maquillatge.

Ara està a l'espera de la sentència, aplomat però conscient de la dificultat de la situació, patint el drama que suposa viure sota l'ocupació.

*Enric Bataller i Ruiz, diputat de Compromís al Congrés per València