El 8 de la resistència

Anem camí d’un nou 8 de Març. Un 8 de Març que segurament serà dels més importants de les últimes dècades amb l’històric de 2018. Un dia en el qual les dones ens agafarem de la mà per a protegir allò que durant tants anys hem lluitat per a aconseguir. S’acosta el 8 de la suma; de la suma de més veïnes, companyes, mares, germanes i amigues.

Potser 2019 no serà l’any dels grans avanços del feminisme, però sí el de la gran resistència de les dones i la igualtat enfront d’un sistema que se sent còmode al voltant del masclisme, les discriminacions d’algunes i els privilegis d’altres que ens hem atrevit a qüestionar.

Durant segles els poders fàctics han desterrat les dones de la ciència, de la literatura, de la política, de la cultura... i hui ens intenten desterrar de la protesta, de la defensa del nostre dret a la seguretat i a la llibertat.

Entre l’últim 8 de Març i este hem vist com els nostres assumptes s’han posat en qüestió pels mateixos de sempre. La regularització econòmica dels nostres cossos com si foren màquines de produir plaer, la cosificació dels nostres ventres com si foren màquines de fabricar bebés, l’oportunisme polític sobre les violències que patim, els dubtes sobre els nostres testimonis després d’una violació... sembla que tot allò que ha de vore sobre els nostres cossos està obert a debat. Que la nostra salut i la nostra dignitat pot ser objecte de regulació permanent, com si fórem éssers que necessitem imperiosament ser legislats per poder traure’ns alguna cosa de trellat. Eixe paternalisme incòmode, de somriures comprensius i mirades que busquen complicitats que ja no estem disposades a fingir.

A tots aquells hòmens i dones que pensen que estos debats són d’imperiosa actualitat els preguntaria quan va ser l’última vegada que debatírem sobre els cossos dels hòmens i sobre la prostitució masculina, sobre la seua capacitat de fecundar (cada vegada menor, per cert), o sobre la veracitat del seu testimoni quan pateixen una agressió.

Les nostres desigualtats són exposades cada vegada d’una forma més pornogràfica (pornografia! un altre tema del qual podríem parlar), tan a la vista de tot el món que queden invisibilitzades per un soroll mediàtic quasi ensordidor.

I és que les bruixes de fa segles som les ‘feminazis’ de hui, els patíbuls a les places d’abans han sigut substituïts per vídeos en Twitter, històries a Instagram o platós de televisió on “la señora más franquista de España” i els polítics a cavall fan pujar punts d’audiència; una audiència àvida de vore la raresa del dia. El problema és que tot resulta estrany fins que es fa comú. Perquè quan la desigualtat es transforma en quotidianitat el camí es complica i ja és massa tard per fer marxa enrere.

Així que, si em permeteu, em corregiré. Deia que 2019 no serà l’any dels avanços, sinó de la resistència. Però, no va el feminisme d’això? D’avançar i resistir?

És la història de les nostres iaies, de les nostres mares...

Aconseguir el dret a votar, i resistir.

Entrar al món laboral, i resistir.

*Marian Campello, diputada de Compromís a les Corts