Reunió efímera, problemeta irresolut

Una de les primeres lliçons que t'ensenyen en la carrera de Ciències Polítiques és que la presa real de decisions entre partits s'allunya prou dels escenaris institucionals i mediàtics. No és que no tinga importància com es manifesta retòricament (de fet, és el que arribarà al públic), però no deixa de ser un acte teatral. La representació dramatitzada d'uns guions que ja s'han assajat prèviament. Això val per als debats parlamentaris, les reunions entre mandataris i també per a molts formats de tertúlies, entrevistes, etc.

Les decisions rellevants, per tant, no sé si s'acorden totes en llocs tan còmodes com els reservats dels restaurants, però el que sí que està clar és que es discutixen molt lluny de les mirades indiscretes dels electors.

O algú pensa que en hora i quart poden Mariano Rajoy i Ximo Puig ventilar un tema de l'envergadura de l'infrafinançament valencià?

De totes maneres, el cronograma d'esta reunió a deshora també forma part de la galeria d'horrors d'este malson per als valencians anomenat finançament autonòmic. El malson d'un poble que s'empobreix progressivament.

Al proverbial quietisme de Rajoy per deixar que els problemes es resolguen autònomament (saludos desde el Bar Manolo) se suma la inclusió de la qüestió valenciana en agenda compartida amb la visita del president càntabre. De ben segur que Revilla plantejarà qüestions similars a Rajoy i, després... café para todos.

Igual que la reforma del nostre Estatut d'Autonomia fou batejada com l'Estatutet, també és possible que la del finançament no arribe a constituir el tan necessari problema valencià per als partits centralistes. Ser un problemeta no serà la via de resolució. Com va dir Artur Mas (anatema): no estem per a romanços...

I l'última cita no és baladí, puix, per acabar d'adobar-ho, el dia de la reunió de tanda, els periodistes de la Villa y Corte s'encaboten en demanar-li al president que es manifeste sobre el procés català i la unitat d'Espanya.

Per a este tràmit s'havia fet Rajoy tant d'esperar... Una escenificació que tampoc va deixar més que un compromís en l'aire d'injectar ('a la mayor brevedad posible') els 1.380 milions del FLA (és com si el cobrador del frac et perseguix perquè no pagues els diners que, en realitat, ell et deuria).

Com dos equips poreguites als quals els sobra el temps de descompte del partit, però no volen mostrar les seues mancances... A Rajoy, sense dubte, li interessava més la foto per no ajornar sine die eixe 'vuelva usted mañana' que ja figura en el seu escut d'armes polític. Més marge de temps per ignorar dels valencians i que parega un accident. Ximo Puig no tenia una altra opció alternativa a -després de la insistència- participar amb formalisme institucional. Tot i que, no cal dir-ho, els termes i tempos de la cita distaven de qualsevol conclusió productiva. El seu problema, si tenim en compte antecedents històrics que no remeten a l´optimisme, vindrà si el PSOE aconseguix governar Espanya l'any que ve. S'ha jugat tot a la reivindicació del finançament i un fracàs, fins i tot, produiria una tensió considerable en la Generalitat.

I així seguix el problemeta valencià, eclipsat i ajornat pels problemes dels partits majoritaris: Catalunya, Troikes, eleccions des d'Atenes a Mollerussa...