Titelles d’Angela Merkel

Ahir de vesprada una fotografia d’una Falla de València cridava la meua atenció. Es tractava d’un ninot gegant, de cabells daurats i atributs femenins que representava Angela Merkel, la canceller alemanya. A sota de la immensa figura, dos ninots eren directament controlats com una mena de titelles: Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. Sens dubte, el missatge era clar: és Merkel qui mana i qui decideix el nostre destí.

L’artista faller només consolidava amb aquesta obra un posicionament que, justament o injusta, està ja ben estès en la nostra societat. La imatge, però, em va portar a reflexionar sobre les bases d’aquella conclusió i a pensar quina era la millor forma de desfer-se’n d’aquells fils que restringeixen la nostra capacitat de moviment. Si limitem la nostra anàlisi a l’àmbit estrictament econòmic, és evident que la imatge de la Falla obri un debat al voltant de com aconseguir més independència o llibertat en les decisions de política econòmica.

El primer pas és trobar la punta dels fils, esbrinar on va començar tot: dèficit i deute públic. Una despesa molt per sobre dels ingressos potencials va generar – i segueix generant - dèficits gairebé de manera contínua en la majoria de països europeus. Per a finançar aquests desequilibris pressupostaris els governs s’han hagut d’endeutar, evidentment als tipus d’interès que els mercats – inversors, empreses, famílies – consideraven oportú. Això ha portat molts països europeus a una situació d’extremada vulnerabilitat on, efectivament, els famosos mercats són els que condicionen de forma inevitable el marge de maniobra en la política econòmica del govern.

En el context de la Unió Europea i de la zona euro més concretament, aquestes vulnerabilitats no són, però, una amenaça merament local, sinó que posen en perill l’estabilitat i la credibilitat de la resta de socis. Per tant, sembla lògic que els possibles damnificats per aquest contagi impulsaran l’establiment de regles i restriccions a fi de limitar aqueixa amenaça. És a dir, Merkel i Brussel•les marcaran les regles de joc.

Si tornem a l’origen, la solució sembla bastant òbvia: si no existeixen dèficits i el deute és reduït, els fils desapareixen o, com a mínim, seran més llargs i ens donaran més capacitat de moviment. Això no vol dir, però, que calguen grans retallades en serveis públics i socials –com sovint ens han intentat vendre–; sinó, més bé, que necessitem una gestió més rigorosa i una millor planificació dels ingressos i les despeses.

Pràcticament tot l’espectre polític hauria de poder coincidir en aquesta idea principal: som més lliures i menys vulnerables si quadrem el pressupost. És la forma més fàcil i més responsable de deixar de ser titelles.