Amb Joan Dolç, mirant-lo treballar

“Quan acabava de complir jo quatre anys, i això succeïa a la tardor de 1960, ma mare em va portar per primera vegada a una escola i em va deixar allí tirat. Mai fins llavors havia anat amb ella a cap banda sense que tornàrem junts. Recorde aquell esqueixament, la meua perplexitat, el meu desemparament, la meua aprensió incontenible envers aquell lloc i la ràbia inconsolable que encara no sabia contra qui dirigir. Em vaig tirar a terra, decidit a no parar d’udolar fins que la força dels meus brams restablís l’ordre natural de les coses. Supose que em prendria algun descans, però no ho recorde. Era la meua una protesta ferma, una acusació implacable, una exigència obstinada que no admetia objeccions. Em sentia enganyat de la manera més vil i traïdorenca. El món se n’havia eixit inesperadament del seu eix i jo volia que tornés a ell immediatament. Però resulta que el món també funcionava així, i era capaç de funcionar encara pitjor. Ma mare no va tornar per mi fins molt tard, i l’endemà succeí el mateix. Allò pintava malament. Vista la ineficàcia de la resistència passiva, vaig passar a l’acció. Un dia vaig desaparèixer aprofitant l’hora de l’esplai”.

Així comença En el fons, la terra, on Joan Dolç ha posat per escrit el que recorda de la seua infantesa. Molt. És probable que moltes de les persones d'una certa edat, quan llegiran el llibre publicat fa poc per la Institució Alfons el Magnànim dins la col·lecció País, trobaran en les línies inicials un punt d'enllaç amb el seu passat infantil. Dimarts passat, Dani Nebot, el dissenyador, m'explicava les seues lamentables experiències en un col·legi religiós de València. Les contava amb l'humor que el caracteritza, com si fos una anècdota sense importància. Quan les patí, no les degué viure amb la mateixa bonhomia. I vostè, i vostè, i vostè també, si es decidien a escriure aquella primera topada amb el món inesperat de l'escola, potser coincidirien en algun detall. Si són gent sensible, és clar, i si tingueren la desgràcia de patir determinats sistemes que anomenarem pedagògics sense prendre'ns la molèstia de qualificar-los com el que eren: pura repressió.

Ara, En el fons, la terra, excel·lent llibre de Dolç, descripció de la petita vida de Dolç quan començava a circular pel món amb cames curtes, pantaló curt i un cert esglai, absolutament comprensible, va més enllà d'aquell moment en què algú de la família, o una fadrina, et deixaven dins d'un recinte que t'havien anunciat a casa com a amable, ple d'esperances i ensenyaments per al futur probablement feliç que t'esperava. Navega pels anys següents, uns quants, i col·loca els records en unes circumstàncies que reconstrueix amb un distanciament de vell que fa xocar alhora, sobre el text, nostàlgies que un no s'atreviria a confessar així, en públic, i observacions que cap sociòleg, geògraf o historiador sabria fer. Perquè escriuen, com cal, a distància.

Vaig tenir la fortuna de llegir aquest llibre en una versió molt elaborada, però no última. La impremta i l'enquadernadora, que marquen un límit irreversible en l'edició —ja no es pot tornar enrere: quod scripsi, scripsi— van impedir que l'autor tornés sobre el text, amb un propòsit de millora que és en primer lloc un signe inestimable de respecte al lector, però també d'autodisciplina, molt costosa per a persones com Dolç, perfeccionista fins a l'extrem; una mostra clara de respecte a un mateix.  

És un xiquet de l'horta d'Alboraia, nascut el 1956, qui comença a narrar els primers anys del seu pas per la terra. No per l'asfalt, ni entre finques, obligat a caminar per les voreres i evitar tramvies, carros, alguns cotxes i agents municipals diversos. Per a la gent de València, fins i tot ara, l'Horta, el poquíssim territori agrícola que en queda, maltractat i assetjat, és un espai uniforme. Hi hauria molt a dir. En qualsevol cas, el terme d'Alboraia tenia un signe distintiu i aprofitable que era, a més de les sèquies, el tram final del barranc de Carraixet, amb l'ermita dels Peixets a la dreta de la desembocadura.

Aquest és el territori que Dolç va començar a recórrer amb curiositat. Abans d'adonar-se'n i tot, als braços de la mare o del pare, guaitant i observant. En recordar-se'n ara, s'ha aturat en el moment que va fer els cinc anys. Quan la família deixà l'alqueria per viure en un àmbit urbà. O relativament urbà.

Reforça el sentit del text un conjunt de fotografies del mateix autor, relacionades amb els fets narrats i els seus escenaris. Són un altre testimoni dels paradisos perduts i de l'abandó estúpid a què s'han sotmès uns llocs en què la naturalesa i la producció de verdures d'alta qualitat es trobaven i s'acoblaven, i en què la perfecció dels llauradors en el seu ofici produïa paisatges d'una bellesa visual poc repetible en altres llocs.

Un treballador infatigable

No recorde quan vaig conèixer Dolç, però sempre l'he trobat embrancat en treballs i projectes, que en veure'ls finalment realitzats m'han produït una forta admiració, per la destresa en realitzar-lo i per l'aguda intel·ligència que ha posat en la concepció de la idea. Probablement seria per invitació de Carlos Pérez que vam asseure'ns per primera vegada a la mateixa taula, i en els anys finals del XX i primeries del segle actual. El vaig tractar sobretot quan posaven al carrer una excel·lent publicació periòdica. Era la targeta de presentació de l'arquitecte José María Tomás, d'àmplia presència professional arreu del món, que la va fundar amb aquests dos amics. Es deia Lars, cultura i ciudad, i va durar entre el 2005 i el 2011, quan la crisi econòmica obligà a suspendre-la. Quan es va fer al Carme l'exposició Viatge a Corfú. Carlos Pérez. L'home museu, Dolç preparà un audiovisual d'una claredat magnífica: De València a Corfú (2020). Sense grans mitjans, però amb una visió molt exacta del personatge.

Abans i després, l'autor d'aquest assaig memorialístic ha treballat en empreses privades de comunicació, i ha fet diverses funcions —excepte actor, que jo sàpia— en documentals rigorosos. Ha col·laborat en periòdics —Diario de Valencia, Noticias al Día, Cartelera Túria, El Punt o Valencia Semanal— i gran part dels seus articles han estat recollits en volums.

Ha publicat un llibre amb fotografies preses a Madrid, Leningrad, Barcelona, Nova York, Lisboa o València entre 1989 i 1998: Life is Fun (2002). El 2003, exposà fotos seues al Col·legi Major Rector Peset, de València: El temps absent, al catàleg hi havia textos d'ell, Carlos Pérez, Juan Manuel Bonet i Salvador Albiñana.

El 2011 fou comissari amb Jaime Brihuega, de l’exposició Ucronies, autòpsies, vendette. Jorge Ballester - Memòria i prospectiva, organitzada per la Universitat de València, i en 2019 de Jorge Ballester, entre el Equipo Realidad y el silencio.

I, enmig d'aquest tràfec, també ha escrit novel·les: Puta misèria! (1986), amb Rafael Arnal (se'n feu una pel·lícula), Els ulls de l'aranya (1991), La corbata colombiana (1992) i L'onanista ambiciós (1994). I assaig: La pura veritat i altres mentides (1996), El sentit comú i altres malentesos (1999), Batalles perdudes (2004), Balanç d’existències (2015) i No escapareu (2018).

Com a guionista, director o productor de cinema cal destacar del seu treball els títols Dalí Eine Freudsche Skizze (2022), sobre la relació de Dalí amb Freud; L'hora fosca (2020-2021); L’avenir és ara (2017); El cinema soviètic, cinema revolucionari per a una revolució (2014); Per on passa el futur (2014), sobre el Corredor Mediterrani; La caída (2013), sobre les últimes estudiants empresonades a València per la policia franquista el 1971; Retrat d'un home que pinta (2011); Blasco Ibáñez a Hollywood (2011); Panamà vs Arroyo (2009) per a l’exposició Eduardo Arroyo, Literatura i boxa; Catalunya-Espanya (2009); El desig atrapat per la cua (2008), sobre una obra de Picasso;  L’últim viatge de Blasco Ibáñez (2008), sobre el trasllat de les despulles de l'escriptor a València, des de l'exili; Renau, l'art en guerra (2007); Paraules i fets (2006), sobre el filòleg Joan Coromines; La mort de ningú (2004), que desvelava l’autèntica identitat de Heinz Ches, executat pel franquisme al costat de Salvador Puig Antich; Adés i ara (2003), intent ben aconseguit de fixar la memòria oral del segle xx al País Valencià; El fin de la algarabía (2002), que narrava el procés d’expulsió dels moriscos de la Península; Cerro Testigo, memoria de Alberto Sánchez (2001); Lluny de la guerra (2004), que relatava la dura realitat dels refugiats txetxens a Moscou, i Raining bombs (2003), documental rodat a l'Iraq mesos abans a l'inici de la invasió nord-americana.

El 2014 fundà i portà la direcció editorial d'In Púribus, on han aparegut llibres molt acurats pels autors —entre els quals ell mateix— i en la confecció material —la correcció d'originals, la maqueta, l'enquadernació, el disseny de cobertes, les il·lustracions... Des del març de 2019 col·labora cada dues setmanes en les pàgines valencianes d'aquest elDiario.es amb el blog En legítima defensa. Són articles d'una lucidesa crítica implacable, molt ben escrits, com és marca de la casa, i molt meditats abans d'arribar a l'ordinador i finalment al públic.

En el rerefons...

Em fa la impressió que en tota aquesta activitat incessant de Joan Dolç, que utilitza els llenguatges més actuals en cada moment, que investiga en compte de limitar-se a reproduir continguts d'encàrrec, i respon a una autoexigència del màxim rigor, hi ha la lliçó apresa, de vegades a través del silenci de qui la impartia i de qui la rebia, per aquell monyicot de l'horta d'Alboraia, nascut pocs anys abans del Pla d'Estabilització que acabà amb l'autarquia i s'inspirà en les directrius nord-americanes. I hi ha també una etapa professional primera en una empresa industrial —Lladró—, que trobà la manera de guanyar mercats arreu del món adaptant un producte decoratiu tradicional a gustos i modes molt generalitzats, prèvia una adaptació dels mitjans de disseny i elaboració de la ceràmica.

Jo no podria afirmar en aquest moment si fou el crític d'arts plàstiques Alexandre Cirici i Pellicer (1914-1983) el primer a relacionar la impressió visual dels camps de l'Horta, amb la terra trencada en llargues fileres rectilínies —exigentment rectilínies, obertes primer amb l'arada romana i després amb mitjans mecànics més còmodes— i els llenços del neerlandès Piet Mondrian (1872-1944). Els colors i les tonalitats eren certament distints, com els objectius dels llauradors i el pintor, però la destresa en el traç resulta idèntica.

Per l'atracció de la mar o per altres interessos, en algun moment de la vida, i en les distintes estacions de l'any, vaig fer a peu uns o altres camins de l'Horta, al nord de València. En ocasions, seguint el Carraixet per la vora dreta, fins a la platja. Sol, o en companyia. La riquesa de matisos que el paisatge més immediat oferia, tancat cap a ponent i el nord per les muntanyes de la Calderona, era tan variable i atractiu que m'hauria passat hores i hores assegut en un marge per endinsar-hi els ulls sense límit de temps. Fins que es fes fosc i tot desaparegués en la nit. Ho he dit: en les quatre estacions de l'any. Però fins i tot en cadascuna, de dia a dia, de setmana en setmana, aquells camps mostraven atractius i belleses que potser només el xiquet que feia poc jo havia de ser era capaç d'enamorar-se'n.