Els lleials a Zaplana el deixen tot sol per a pactar reduccions de condemnes

El sol de l'univers zaplanista és la lleialtat, entesa com a devoció pel padrí; filla del negoci i esposa del silenci. La gestió de l'omertà va ser sempre una disciplina artística per a Zaplana. Va caure Rafael Blasco, es va esfondrar Serafín Castellano, que un dia va ser dofí zaplanista, però les desgràcies mai van esquitxar Eduardo. Les inversions en silenci, comprat amb xequera pública, van aconseguir que Vicente Sanz no cantara mai. Ni Vicente Conesa, ni altres contractistes de Terra Mítica com José Herrero o Antonio Moreno, malgrat que tots, absolutament tots, van acabar sent carn de condemna judicial. Però, al contrari que a Francisco Camps, a Eduardo Zaplana els que li van eixir granotes no van passar mai de capgrossos. No hi va haver mai un Bigotes de mig pèl que l'empenyera al cadafal. A Camps, en canvi, fins i tot Ricardo Costa se li va revoltar.

Es trenca l'omertà

Però l'omertà s'ha anat esquerdant a mesura que s'acostava el macrojudici Erial, que es dirimeix en la secció quarta de l'Audiència de València. La lleialtat és una jaqueta que sol penjar-se al penjador que hi ha just a la porta d'entrada als cementiris. Així arrenca el llibre “Els tentacles del truhan”, i disculpen l'autocita. No hi ha pitjor cementiri que una presó. Atesa l'acumulació de proves recollides per la investigació, membre il·lustres de la banda de Zaplana han decidit segellar acords amb la Fiscalia per acceptar els fets delictius a canvi de reducció de condemnes.

Amb aquesta disposició es troben els empresaris José Cotino i Vicente Cotino (nebots del difunt exconseller Juan Cotino), a més de l'amic i testaferro de Zaplana, Joaquín Barceló, Pachano, i l'excap de gabinet del president, Juan Francisco García. Els Cotino Escrivá estan acusats de pagar uns deu milions d'euros en comissions, a través d'Asedes Capital (matriu del Grup Sedesa) a la xarxa de Zaplana per l'adjudicació arreglada de les concessions de les ITV i el Pla Eòlic. Amb la transferència posterior d'aquestes concessions, Sedesa va donar un cop de pilota de 86,5 milions d'euros.

Les mossegades suposadament van ser catalitzades mitjançant la compravenda d'accions entre empreses creades a Espanya i Luxemburg, a més de per la clàssica via de l'abonament de factures a consultores, una de Juan Francisco García (Dobles Figuras Consultores). Juanfran i Pachano eren, segons la investigació, els tenidors de les accions de les mercantils radicades a Luxemburg: Imison Internacional i Fenix Investments. Barceló figurava, a més, com a titular dels diners del compte d'Andorra, que va arribar a presentar un saldo proper als 10 milions d'euros. Juan Francisco García, per la seua banda, era qui controlava Fenix Investments, la liquidació de la qual li va reportar 2,3 milions d'euros, uns diners, procedents de les comissions, que va aflorar davant l'hisenda espanyola gràcies a l'amnistia fiscal decretada per Cristóbal Montoro i que va acabar disparant les alarmes en l'Agència Tributària.

Qui va ser mà dreta de Zaplana va rebre presumptament 1,3 milions més com a pagament directe d'Asedes Capital a la seua consultora. La col·laboració de Juanfran amb el fiscal serà clau perquè, a més de gestionar una de les dues empreses que van servir per exportar les comissions a Luxemburg, l'excap de gabinet de Zaplana va presidir la mesa de contractació que va adjudicar les ITV en un procés que l'Agència Valenciana Antifrau ha considerat irregular.

Controlador del trànsit a les clavegueres

Juan Francisco García no és un qualsevol en el qui és qui del zaplanisme. Vindria a ser una mena de director general de trànsit a les clavegueres. Pachano, d'altra banda, és un dels grans amics de l'expresident des de l'adolescència i tots dos són membres de la il·lustre penya festera Picarol de Benidorm. En la causa Erial, Barceló té assignat per la investigació el paper de principal testaferro. La luxemburguesa Imison International, que va pescar una part de les mossegades, estava al seu nom. Actuava també com a administrador de la societat Costera del Glorio, així com de Gesdesarrollos Integrales o Medlevante, mercantils que estan també acusades en aquest procés com a persones jurídiques.

Aquestes empreses, segons la investigació, van ser utilitzades per blanquejar part dels fons repatriats, que van servir per comprar propietats immobiliàries, com ara solars a la Marina Baixa. El pis de Zaplana al carrer Nuñez de Balboa, al Barri de Salamanca de Madrid, es va escripturar a nom de Costera del Glorio. Fons d'aquesta empresa es van transferir a un compte personal de Pachano i d'aquí en van saltar a un altre del mateix Zaplana. L'esposa de Barceló, Elisa López, també formava part dels òrgans d?administració d'aquestes empreses i la seua intervenció ha estat decisiva perquè l'amic de Zaplana haja abandonat el vaixell.

Terra Mítica, una família

Tan de la confiança de Zaplana eren Juan Francisco García i Joaquín Barceló, que tots dos van exercir papers crucials en Terra Mítica, la nineta dels ulls de l'expresident. El parc temàtic de Benidorm va ser la primera estafa amb denominació d'origen PP al Consell. Va ser el lloc on es van pagar tots els patrocinis dels inicis de la carrera de l'exministre i es van segellar boques (per exemple la de l'empresari Vicente Conesa, sabedor dels pecats de l'alcalde Zaplana) per a evitar desgràcies polítiques.

Allà hi va col·locar Zaplana el seu íntim Pachano com a director de relacions institucionals. I sobre el que es coïa al subsòl del parc temàtic ho sabia tot l'entranyable Juanfran. Terra Mítica era l'úter de la corrupció zaplanista. Un espai càlid per als negocis de família. Allí es va col·locar Justo Valverde, llavors cunyat del president, com a cap de contractacions. No per ser cunyat, sinó per la idoneïtat d'un coronel de l'exèrcit de l'aire en un complex amb atraccions aèries destacades, com l'Ave Fènix o la Muntanya Russa de fusta.

La situació judicial de Zaplana es complica. Els suposats pagadors de les mossegades (els Cotino Escrivà) i els que figuraven en les empreses de les comissions i del blanqueig (Barceló i Juan Francisco García) abandonen el seu cap. Qui va muntar i gestionar les societats luxemburgueses, Beatriz García Paesa, i qui li va donar el relleu com a gestor dels diners de les comissions (Fernando Belhot) es ratificaran en la seua declaració en què atribueixen a Zaplana ser el propietari dels fons que administraven. Per això, perquè els diners no eren seus, sinó de l'expresident, Belhot va transferir 6,7 milions d'euros del compte del banc suís Julius Baer al del jutjat.

Li queda Francisco Grau, el comptable

Abans de García Paesa i Belhot, l'encarregat de muntar l'entramat financer per a exportar i amagar els diners va ser Francisco Grau, a qui en el seu dia va nomenar secretari del consell d'administració de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (CAM). Grau, el comptable de Zaplana, segueix fidel el cap. Avui dia. El fiscal Pablo Ponce demana per a ell vuit anys de presó i 20 milions de multa. Igual que per a la secretària personal de l'exministre, Mitosuko Henríquez, i per a Joaquín Barceló.

Vuit anys és poca cosa comparat amb els 14 anys que es reclamen per a Juan Francisco García o per als germans Cotino Escrivá. Són al pòdium dels encausats amenaçats de més condemna, just darrere de Zaplana, per a qui es demanen 19 anys de presó per pertinença a organització criminal, blanqueig, suborn, falsedat en document mercantil i prevaricació administrativa. Però, és clar, també està considerat el beneficiari més gran d'un pot de 20,6 milions en mossegades. I, pel que es veu, a alguns els compensa menys que a altres la regla de tres entre comissions i pernoctacions entre barrots.