LLEGIR EN CASTELLÀ
Davant d'una catàstrofe, el silenci és una pèssima resposta. Deixa que la ment emplene els buits amb el pitjor escenari. I evita que les persones puguen cicatritzar el dolor. El silenci és amb allò què s'han trobat H. i els seus pares, familiars d'una dona que vivia a l'edifici incendiat de Campanar. Dos dies després del sinistre, no saben res de la seua tia, una dona que residia a la segona torre.
“Encara que no tenim confirmació oficial, hem assumit el pitjor”, explica per telèfon. La família prefereix mantenir l'anonimat, però insisteix en una denúncia: “Si es pot canviar algun protocol de cara al futur per a salvar més vides o donar una millor atenció a les famílies, el nostre sofriment tindrà algun sentit”. El succés, segons la seva narració, es va desenvolupar així: la dona es trobava en l'edifici contigu, en l'extrem oposat on van començar les flames. S'assabenta que ha començat a cremar l'altra torre sobre les 18.20 hores. En aquest moment, tracta de sortir del seu immoble i es posa en contacte amb el seu cunyat i una amiga íntima. Els compta la situació: hi ha molt de fum i no sap què fer, no deixa de sortir fum de l'ascensor i les escales.
La seva família li diu que intenti tornar a casa, ajupida, que romangui prop del sòl per a no inhalar-lo, però ella es troba desorientada, no veu bé on està el seu habitatge. Això coincideix amb el moment en el qual canvia el vent i empeny el fum cap a aquest edifici, apunta la família, però no hi havia flames visibles en la zona. És llavors quan el seu familiar telefona a emergències i informa de la seva ubicació. Estava en el replà de l'últim pis. Uns minuts més tard la tornen a cridar i la dona segueix sense trobar la seva porta. Llavors, en qüestió d'uns deu minuts, la família arriba a l'edifici. “A partir d'aquest moment, els meus pares insisteixen a la Policia que la meva tia està en aquest lloc. I la policia els diu que no es preocupi, que es retirin de la façana, però ningú els atén”. I llavors, el no-res.
Els familiars expliquen que es van trobar absolutament desemparats enfront de l'incendi. “No hi havia dubtes de si estava o no dins, havíem parlat per telèfon”, compta H., que lamenta que no hi hagués ningú atenent els familiars en un primer moment. “No es va recollir i va coordinar la informació que proporcionàvem”, apunta. Al voltant d'una hora i mitja després, els van traslladar a la carpa de residents i familiars, on ja, compten, van estar atesos per un equip psicòlegs.
La següent fase en la seua història arriba divendres. És aleshores quan la Delegació del Govern comença a confirmar l'existència de víctimes mortals. En una primera inspecció preliminar s'informa de deu, després nou, i aquest dissabte un altra vegada deu, a mesura que avançaven els treballs de les unitats policials científiques, que no van poder entrar a l'edifici fins divendres al migdia. A l'hora de tancar aquesta edició, segueixen sense tindre informació. “No sabem res. Ens hem assabentat del comunicat de víctimes pels mitjans”, denuncia.
Els canals oficials els remeten al 112, als serveis autonòmics d'emergències. Dissabte a la vesprada, explica, aconsegueixen un telèfon d'atenció psicològica on no troben resposta. Després, a través del 112, els faciliten un altre contacte en què tampoc no troben informació. “No ens podem posar en contacte amb ningú”, lamenta. La família se sumarà a la constitució d‟una associació d‟afectats i estudia les accions legals pertinents contra la promotora de l‟immoble. De moment, asseguren, el seu únic desig és ajudar perquè no torne a passar.