La Fiscalia Anticorrupció va reforçar dimarts en el judici del cas Erial la seua acusació contra Eduardo Zaplana, a qui demana una pena de 19 anys de presó, amb les declaracions de diversos penedits que van confessar el seu paper en la trama corrupta: els empresaris Vicente i José Cotino, i el cap de gabinet de l’expresident valencià, Juan Francisco García. D’altra banda, tres acusats van mantindre una versió exculpatòria a favor de Zaplana: la seua secretària Mitsouko Henríquez i els empresaris Francisco Pérez López, més conegut com a Paco Gasofa, i el constructor Carlos Gutiérrez Nomdedéu. El també expresident autonòmic popular José Luis Olivas va tractar d’assegurar la seua pròpia supervivència processal, arribant fins i tot a arremetre contra la sentència que el va condemnar en una derivada del cas Erial per haver falsejat una factura de 500.000 euros per pretesos serveis d’assessorament a l’empresari Vicente Cotino. Aqusta última tanda de confessions se suma així a la d’un altre personatge clau de la trama: Joaquín Barceló Pachano, amic de la infància i testaferro de Zaplana.
L’empresari Vicente Cotino va explicar detalladament que va ser el seu difunt oncle, l’exconseller i ex-director general de la Policia amb el PP Juan Cotino, qui li va dir que calia pagar una comissió milionària a Zaplana per l’adjudicació de les ITV a l’empresa familiar Sedesa. L’acusat, que s’enfrontava a una petició de pena de 14 anys de presó, va confirmar que el seu oncle, un històric dirigent del sector de l’Opus Dei del PP valencià, va portar 600.000 euros en metàl·lic a Luxemburg per a lliurar-los en mà a Beatriz García Paesa, neboda del famós espia.
Els Cotino van muntar un embull societari en el Gran Ducat per a col·locar la comissió milionària i traspassar-la més tard a Zaplana, mitjançant el testaferro confés, i al seu ex-cap de gabinet, Juan Francisco García. L’empresari va descriure Beatriz García Paesa com una persona “totalment de confiança de l’empresa”. De les gestions es va ocupar el director financer de Sedesa, José Vicente Álvarez.
José Cotino (germà de Vicente) també va donar, encara que més breument, una versió idèntica: va ser el seu oncle Juan qui li va dir que calia pagar la mossegada per un “acord” amb Zaplana perquè Sedesa s’emportara l’adjudicació d’un lot de les ITV, privatitzades pel primer govern autonòmic popular. “Això va ser així”, va afirmar l’acusat.
El fiscal va preguntar a Vicente Cotino si es “va predeterminar” l’adjudicació, cosa a què l’acusat va respondre que “sí”. El tripijoc va propiciar un negoci redó per a Sedesa: quan més tard van revendre la concessió, van guanyar una plusvàlua de 43 milions d’euros. Gairebé sense moure un dit, per això els inflats muntants que va manejar la trama del cas Erial, amb una ‘xifra de negoci’ de 20,3 milions d’euros, segons Anticorrupció.
El tripijoc de l’adjudicació “en presència de Zaplana”
Quan el clan politicoempresarial dels Cotino va transferir les empreses de Luxemburg, “les seues plusvàlues” van passar a les mans de sengles societats de Pachano, testaferro confés de Zaplana, i de Juan Francisco García, el seu cap de gabinet. Aquest últim, “absolutament penedit” per les seues “actuacions”, i amb una petició de pena de 14 anys de presó al llom, també va detallar el tripijoc de l’adjudicació des d’abans que es reunira la mesa d’adjudicació.
De fet, va ser el mateix cap de gabinet de Zaplana qui va presidir la mesa de contractació. El disseny de la jugada resultava tan sospitós que l’interventor inicial es va apartar dues hores abans de la reunió, tal com va informar elDiario.es. Juan Francisco García va assegurar que Cotino li va comunicar “en presència d’Eduardo Zaplana” l’“interés” de Sedesa pel lot de les ITV.
“Juan Cotino, en aquell moment director general de la Policia, em transmet l’especial interés del Grup Sedesa per presentar-se i ser adjudicatari dins dels lots que s’havien de plantejar”, va declarar l’ex-cap de gabinet. Així doncs, els plecs de la licitació es van dissenyar per a causar els “mínims problemes possibles” a Sedesa.
El president del tribunal de la secció quarta de l’Audiència Provincial de València, el magistrat conservador Pedro Castellano, li va preguntar específicament per les maniobres per a falsejar els plecs. L’acusat va explicar que el contracte es va ampliar de quatre a cinc zones (“pensàvem que això beneficiava Sedesa”) i es va instaurar un “límit de la millora de les ofertes econòmiques” per a “evitar l’oligopoli o el monopoli”.
A més, també “es va incloure el tema de la implantació i el coneixement de la realitat socioeconòmica”, que era una “manera d’intentar beneficiar les empreses valencianes” com la dels Cotino. “Hi havia una voluntat d’afavorir el Grupo Sedesa, això és així”, va dir a tall de resum. L’empresa dels Cotino va tindre “informació privilegiada” abans que les altres firmes competidores que es presentaven al concurs públic.
Això sí, Juan Francisco García també va afirmar que els membres de la mesa de contractació van actuar amb “llibertat en funció del seu lliure albir” i amb “absoluta honradesa” pel que fa a la legislació vigent. “El que no podia haver-hi és una clàusula que garantira l’adjudicació a Sedesa i excloguera les altres; s’haurien impugnat els plecs”, va postil·lar.
La mossegada de 2,3 milions amnistiada per Montoro
La confessió de l’acusat acredita, per tant, el tripijoc inicial de l’adjudicació, tret d’eixida de la trama. Una vegada que els Cotino van obtindre la preuada adjudicació, va arribar la fase de cobrar la mossegada a l’estranger. Vicente Cotino va dir a Juan Francisco García que, “per indicació del seu oncle Juan”, serien agraciats amb “els fons corresponents al 30% de les plusvàlues que havia generat” el tripijoc a través de sengles empreses pantalla.
El 2012, aprofitant l’amnistia fiscal de Cristóbal Montoro, va repatriar a Espanya els 2,3 milions d’euros de la comissió que amagava a Luxemburg. Juan Francisco García, llicenciat en Dret, va assegurar en el judici que “no tenia la concepció que tenien un origen il·lícit”. Pel fet d’haver pagat un 10% de tributació especial, aquests fons tornen a Espanya “de manera absolutament transparent amb vista a la Hisenda pública”.
L’acusat també va reconéixer que va facturar falsament 1,2 milions d’euros a l’empresa de Vicente Cotino. Dels correus electrònics intervinguts per la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil es desprén que Juan Francisco García manejava “quantitats importants de diners” en efectiu.
El compte a Andorra de Paco ‘Gasofa’
D’altra banda, tres dels acusats van mantindre la seua fidelitat sense escletxes cap a Eduardo Zaplana i el van exculpar de tot. L’empresari Paco Gasofa, amo d’una gasolinera que ha rebut fons públics d’ajuntaments del PP, va explicar que els sogres de Zaplana eren clients seus “de tota la vida”.
Per a justificar les despeses per un vaixell de lloguer per a Zaplana, Gasofa es va escudar en el fet que l’expolític del PP li les va abonar més tard. No obstant això, tal com li va recordar el fiscal Pablo Ponce, “no consta cap transferència de Zaplana a la seua empresa per aquest import”. Sobre el vaixell comprat entre uns quants amics, entre ells Zaplana, va dir que no li “agradava l’operació”.
“Havia de netejar això de l’un, això de l’altre, jo no sé ni qui anava ni qui venia, cada vegada que venia al port, el vaixell estava fet un fàstic”, va lamentar l’empresari. A més, l’embarcació “es compra per un preu i es ven per la meitat”, va declarar afligit.
El fiscal també li va preguntar per un document de reconeixement de deute de 26.000 euros a nom de Gregorio Fideo, històric col·laborador de Zaplana ja mort. Gasofa va declarar que es tractava d’un deute per la restauració d’un vehicle que, segons va dir, va costar “una dinerada i dos anys de faena”. Quan el representant del ministeri públic li va recordar que també hi havia un document idèntic per la mateixa xifra a nom d’Eduardo Zaplana, l’empresari es va limitar a respondre: “No ho sé”.
A preguntes del seu propi advocat, Gasofa va reconéixer que va tindre un compte a Andorra “fa 50 anys”. Amb aquest compte va fer un préstec a Joaquín Barceló Pachano, testaferro confés de Zaplana per a l’adquisició d’immobles. “Era un assumpte privat entre ell i jo”, va afirmar.
La fidel secretària
Mitsouko Henríquez, veterana secretària de Zaplana des del 1995, va declarar que els 50.000 euros en un sobre que li va intervindre l’UCO en el seu despatx en Telefónica, quan l’exministre popular era un alt directiu de la firma, eren del “compte personal” del seu cap per a despeses mèdiques, entre altres. Seguint el guió de Zaplana, Henríquez va dir que els fons que va moure la trama pertanyien a Pachano, igual que el pis de Madrid en què vivia l’expresident valencià.
L’exsecretària va manifestar que, des que Zaplana era president de la Generalitat Valenciana, cada mes li “donava un xec i anava a traure diners al seu compte”. L’acusada, que va mantindre un to professional, es va desvincular dels dos milions d’euros que, segons el blanquejador Fernando Belhot, va fer arribar a Zaplana a través d’una oficina canvista. Mitsouko Henríquez va justificar que Belhot tinguera el seu telèfon i el seu correu electrònic perquè “el té moltíssima gent”.
L’“embolic” amb Bancaixa
El constructor Carlos Gutiérrez Nomdedéu va seguir el mateix esquema bàsic de la defensa de l’exministre, de qui va dir que el va conéixer a Eivissa l’estiu del 2007. L’acusat va explicar que va convidar a navegar Zaplana en un vaixell de quatre cabines i saló.
L’empresari va reconéixer que Zaplana va mitjançar davant Bancaixa en el marc de l’operació de refinançament del seu grup immobiliari. La firma, coincidint amb la crisi de la rajola, va acabar amb un forat de 250 milions d’euros. L’home va assegurar que la fallida caixa d’estalvis “va guanyar” amb aquesta operació en vendre després els actius.
Zaplana “ens va ajudar que, dins de tot l’embolic que tenia Bancaixa en aquest cas, que ho intentaren mirar a més ràpid possible, que fora un tema a més urgent per a poder resoldre tot el problema”, va detallar el constructor, que va afegir: “Es va quedar sorprés quan li vaig contar la grandària del deute que teníem amb Bancaixa. Em va exigir i va voler tindre clar que no era un marró, no volia quedar malament ell”. Per la intermediació li va cobrar una “xifra ridícula” de 70.000 euros.
Carlos Gutiérrez Nomdedéu va declarar que no va conéixer el blanquejador uruguaià Fernando Belhot a través de Zaplana, sinó quasi per pura casualitat. Quan va esclatar la crisi econòmica, l’empresari se’n va anar al Brasil a tractar de construir habitatge públic. Allí li van presentar Belhot, a qui va veure com una “oportunitat d’activar una línia de negoci”.
El constructor també va oferir a Zaplana les hores de vol sobrants de les avionetes privades que llogava. Solien usar-les, segons va explicar, per a convidar a la Fórmula 1 a Mònaco i València “directius i executius de bancs”. Un parell de vegades l’exministre del PP li va demanar aprofitar hores de vol llogades. “Ho he fet amb Zaplana i amb molta més gent”, va concloure.