L’hora de la política, amb majúscules, ha arribat per a tothom. O hauria d’haver arribat. Els problemes no esperen i els ciutadans esperem que els nostres representants s’ocupen d’abordar-los i, en la mesura que siga possible, trobar-hi solucions. És cert que algunes coses han canviat molt. Sobretot la composició d’un parlament que ara representa la gran complexitat de les Espanyes del segle xxi amb les seues fractures geoeconòmiques, sociodemogràfiques, polítiques i electorals. Un parlament complex que reflecteix molt bé d’una banda l’Espanya plurinacional que molts nacionalistes espanyols continuen sense voler reconéixer i de l’altra la geografia de la precarietat i la desesperança provocada per l’aplicació sistemàtica d’una agenda neoliberal.
I ara què? S’han fet moltes comparacions amb altres situacions per a respondre a aquesta pregunta: una solució a l’alemanya en forma de gran coalició, a la portuguesa en forma de govern plural d’esquerres, es fan també analogies sobre si la nostra situació s’assembla ara a la danesa, a la italiana i fins i tot a la grega. Molts ja s’han situat en un escenari de convocatòria de noves eleccions generals en els pròxims mesos atesa la complexitat, al seu parer insalvable, que el nou parlament presenta. Aquests exercicis són, a parer meu, entretinguts, però no condueixen a res. La situació és la que és i és ara i ací que cal gestionar-la des de la política pels representants pels quals hem votat. I hem votat pel canvi en clau d’esquerra. Per aqueixa raó jo afirme que és possible pensar en una via valenciana com a millor opció per a acordar un programa de reformes inspirades en una agenda del que Agustín Basave anomena la “quarta socialdemocràcia” i formar un govern d’esquerra plural a Espanya. Remet també a la lectura de les molt suggeridores anàlisis dels politòlegs Óscar Barberá i Juan Rodríguez Teruel per a Agenda Pública.
Conscients tots, els actors polítics i els ciutadans, d’allò aquest nou escenari ofereix. En aquest nou temps en què els mercats treballen amb la versió 5.0 i la política amb una versió 2.0 a la Unió Europea, la política té el marge de maniobra que té. Sens dubte menys que fa tres dècades, però té bastant recorregut i ofereix camins interessants per a la família de les esquerres que cada vegada s’ha fet més diversa, afortunadament. Hi ha marge per a marcar diferències en l’orientació de les polítiques públiques que vagen més enllà dels detalls. Fins i tot formant part de la Unió Europea i de la zona euro.
El meu punt de vista és que Espanya, un Estat de la UE gran i del Sud, pot liderar un procés que marque aqueixes diferències respecte del full de ruta neoliberal hui hegemònic a Europa. Perquè el Sud ha votat en clau diferent de com ho fa el Nord des de fa uns quants anys. Mentre al Nord els “perdedors” de la globalització es repleguen i miren cap a la dreta i l’extrema dreta nacionalista i xenòfoba, al Sud miren cap a opcions d’esquerra. I aquesta és una oportunitat històrica per a trobar un camí alternatiu, fins on siga possible, a les idees fracassades imposades per les elits i que tanta inseguretat, incertesa i desesperança causen a milions d’europeus.
A Espanya tenim dos grans reptes col·lectius: l’augment de les desigualtats i les fractures socials i el mal anomenat “problema territorial”. I vista la composició del parlament sembla que en el futur immediat aquests dos grans reptes no es poden abordar alhora. És en aquest punt on es fa necessari prendre decisions i on ha d’aparéixer la política amb majúscules i on els actors concernits han d’estar a l’altura. Partint d’una premissa ben coneguda que no requereix explicació: a) en processos de negociació complexos tots els actors han de perdre alguna cosa, però tots han de guanyar; b) els problemes complexos no admeten solucions simples, sinó molta deliberació, sofisticació i voluntat real de trobar-hi solucions consensuades. Amb una condició necessària que queda reservada per a moments de transcendència històrica especial (i aquest bé podria equiparar-se al del 1979 o del 1982): la capacitat de lideratge, fins i tot per a sobreposar-se a la pròpia opinió de part dels teus és essencial. I entenc per lideratge la capacitat de prendre decisions arriscades que estan fins i tot allunyades de la percepció majoritària instal·lada en l’imaginari col·lectiu o entre els teus. Per exemple quan Suárez va legalitzar el Partit Comunista, quan Santiago Carrillo va aconseguir que el Partit Comunista acceptara la bandera espanyola i la monarquia constitucional o quan Felipe González va dimitir de la Secretaria General del Partit Socialista argumentant que calia “ser socialistes abans que marxistes” i mesos després retornava a la direcció amb un PSOE capaç d’aconseguir una àmplia majoria social amb un programa socialdemòcrata reformista.
Per a encarar aquests dos grans reptes es presenten tres grans escenaris possibles:
- Recórrer a la tàctica i al llenguatge de fusta fent impossible qualsevol acord entre les opcions d’esquerra perquè el que realment es persegueix és una nova convocatòria d’eleccions abans del maig del 2016. Seria el pitjor dels escenaris possibles, fins i tot per als que des de l’esquerra acaricien la idea pensant que d’aquesta manera tindrien millors resultats. Perquè seria letal per a la gent a qui diuen que representen i encara que pogueren aconseguir alguns diputats més, el Partit Popular eixiria reforçat i la possibilitat d’un govern plural d’esquerra s’allunyaria.
- Un acord PP-PSOE per a abordar les grans reformes constitucionals pendents i procedir a dissoldre el parlament i convocar noves eleccions en un termini no superior a dos anys. No seria una gran coalició a l’alemanya ni un acord de legislatura com desitja l’establishment, sinó un acord de reforma constitucional amb alguns compromisos addicionals. La reforma de la Constitució requereix majories qualificades i només aquests dos partits la poden impulsar i les grans qüestions per abordar són ben conegudes: derogar l’article 135 de la Constitució espanyola, negociar amb Brussel·les un nou calendari per a assumir els compromisos del Programa d’Estabilitat 2015-1018, acordar un nou model de finançament, impulsar les recomanacions que al seu dia va fer el Consell d’Estat sobre modificacions de la Constitució espanyola… i abordar el gran problema: incorporar en la Constitució reformada la possibilitat de poder fer un referèndum a Catalunya. Només el PP pot impulsar aquesta proposta, igual que va fer Cameron per a Escòcia, el PSOE hauria de donar-hi suport i Podem i molts altres grups del Congrés hi donarien el seu suport. El mal anomenat “problema català” podria entrar en via de solució, en aquest sentit els responsables de Podem tenen raó, però tots els que defensem aquesta idea de l’Espanya plurinacional des de fa dècades sabem que hui aqueix camí continua sent impracticable. Les elits polítiques espanyoles, en el PP, en Ciutadans i en el PSOE, continuen demostrant una incapacitat intel·lectual insuperable per a entendre el fet plurinacional a Espanya i per a distingir una cosa tan elemental com la diferència entre estat i nació. Per a entendre en definitiva la història de les Espanyes, en plural. I amb la seua actitud, lluny de contribuir a la formació d’un sol Estat plurinacional en la Unió Europea alimenten les tensions i els riscos de secessió o de fractura emocional no sé si irreversible.
- Un pacte de govern per a una legislatura entre PSOE i Podem amb suports externs d’altres grups. Un govern d’esquerres plural, estable, liderat per PSOE i Podem i obert a d’altres suports, encarregat d’impulsar una agenda ambiciosa de reformes alternativa a l’agenda neoliberal desenvolupada per la dreta aquests anys i amb capacitat per a reconduir fins on siga possible els compromisos assumits amb els nostres socis europeus en matèria de dèficit i retallada de despesa pública. Crec que és l’única via transitable, encara que no exempta de dificultats, i l’agenda de reformes és, a parer meu, molt àmplia com ja vaig tenir l’ocasió d’exposar en aquestes mateixes pàgines dies abans de les eleccions generals. Els sis mesos de govern plural en la Generalitat Valenciana i molts altres governs locals demostren que es pot governar bé en clau d’esquerres amb equips integrats per persones que procedeixen de tradicions diferents i que tenen mirades distintes però complementàries. La via valenciana, com a exemple de com es pot hui fer política d’esquerres amb una versió 4.0, no sols és possible sinó que la diversitat com a forma d’expressió política ha vingut per a quedar-se entre nosaltres.
Però perquè aquest escenari, hui possible, siga una realitat ha d’aïllar-se prèviament una incògnita molt important Els dos partits sobre els quals recau aquesta responsabilitat històrica estan disposats a impulsar-la? Per a aquesta pregunta no tinc resposta. Es tracta d’una decisió estratègica que només Sánchez-Luena (amb una part de dirigents del PSOE de la perifèria) i Iglesias-Errejón-Bescansa (amb Colau i Oltra) estan en condicions de respondre i, si és el cas, de donar-hi suport. Una cosa és el que diuen i com ho diuen i una altra de ben distinta és si verdaderament estan en condicions i volen impulsar un acord de govern capaç de donar sentit als canvis que ens van prometre i de donar una mica d’esperança als milions d’espanyols que els vam creure. Es tracta ara de pensar “amb altura d’Estat” de pensar en la majoria afectada per les retallades de despesa pública social. Conscients del marge de maniobra que té el Regne d’Espanya per a impulsar aquesta agenda. És a dir, donant seguretat que complim els nostres compromisos, però que estem en condicions de seguir un altre camí alternatiu.
Però si la decisió estratègica és una altra, i aqueixa temptació existeix, assistirem a un trist espectacle que consistirà a intentar fer veure que l’altre no ha volgut atribuint-li tota la responsabilitat del desacord perquè els ciutadans el castiguen en la immediata nova convocatòria d’eleccions generals. Tots sabem com es fan aquestes coses. Però els actors polítics no han d’oblidar que els únics castigats amb aqueixes tàctiques serien els ciutadans més vulnerables.
Tots han de perdre perquè tots guanyem. El PSOE ha de deixar definitivament de mirar nerviosament per damunt del seu muscle dret, ha d’abandonar qualsevol temptació d’assemblar-se a d’altres versions de socialdemocràcia 3.0 que no són més que una versió claudicant de neoliberalisme amb rostre humà per a elaborar una ambiciosa agenda de reformes radicals des del realisme. Podem ha d’abandonar la seua proposta de referèndum per a Catalunya com a condició necessària. Saben perfectament que amb la capacitat de veto del PP en el Congrés i en el Senat no hi ha reforma constitucional possible i, per tant, no hi ha referèndum. En conseqüència, si persisteixen en aqueixa proposta com a innegociable és només perquè estarien anteposant els seus interessos de curt termini (arrapar alguns escons més al PSOE i a IU en una nova convocatòria electoral) als interessos “de la gent”. Per cert, estarien perdent de vista que Podem no és tant l’expressió, encara que també, de les aspiracions d’amplis sectors de reconeixement del fet plurinacional, com de la incapacitat del PSOE a l’hora d’interpretar el malestar profund d’una societat fracturada, que naix de la nova geografia social afectada per les polítiques neoliberals, que naix del 15-M i els moviments socials que van venir després. I no seria explicable que s’enrocaren en aqueixa idea o en el fet de no participar en la tasca de reformes radicals. És el moment d’implicar-se, de participar en la tasca de govern.
Joan Romero és professor de la Universitat de València