Si fora una autòpsia, en termes jurídics, el forense hauria anotat en el seu informe el 10 d’abril de 2024 les 10.15 com a data i hora de l’òbit. I com a causa de la mort processal: confessió. La declaració del testaferro de la trama del cas Erial va suposar la primera basa de substància de l’acusació pública per a apuntalar una condemna per a Eduardo Zaplana, a l’espera d’altres confessions a la vista. Li demanen 19 anys de presó.
La trama presumptament liderada per Zaplana, expresident popular de la Generalitat Valenciana, va arribar a moure 20,6 milions d’euros en paradisos fiscals, segons la Fiscalia Anticorrupció. El personatge clau perquè aquests diners, provinents de mossegades, circulara entre Luxemburg, Andorra i Panamà sense la firma de l’exministre del PP va ser un amic de la infància de Zaplana anomenat Joaquín Miguel Barceló Llorens i sobrenomenat Pachano, un malnom heretat de son pare. L’expresident de la Generalitat Valenciana va declarar que eren amics des del col·legi. El mateix Barceló va detallar dimecres que l’amistat es remunta a fa “aproximadament 50 anys”. “Ens vam conéixer des de molt joves, per amistat i pels cercles d’eixir, de ser molt amics des de sempre, íntims amics”. Encara que no va saber dir amb certesa si va militar en el PP, Pachano va reconéixer que va ser un “fidel seguidor de Zaplana en el terreny polític”. El resum del mig segle d’amistat el va fer, a preguntes del fiscal anticorrupció, davant el tribunal de la secció quarta de l’Audiència Provincial de València. Darrere, a poca distància i assegut en el banc dels acusats, l’al·ludit seguia amb atenció el testimoniatge del seu amic.
Una confessió, després d’un pacte de conformitat amb Anticorrupció, que suposa el reconeixement dels fets (bàsicament, que es tractava d’un entramat corrupte de manual) i una bretxa de grans dimensions en la línia de flotació de la defensa de Zaplana. I també un moment històric per a la política valenciana davant l’escalonada caiguda d’un líder del PP que està acompanyat en el banc pel seu successor en el Palau de la Generalitat, José Luis Olivas. L’actual inquilí de l’edifici sense parió d’estil gòtic situat al carrer de Cavallers de València, seu del màxim poder autonòmic, s’adscriu paradoxalment al corrent intern del PP coneguda com ‘zaplanisme’.
Després de la descripció de rigor de la seua relació amb els veïns més rellevants de banc (l’ex-cap de gabinet el coneix des de fa “40 anys”; l’exdiputada del PP Elvira Suances, “una bona amiga”, i l’empresari Paco Gasofa, amic “tota la vida”), fiscal i acusat van anar directes al gra.
“Els diners eren d’Eduardo Zaplana”, va respondre Pachano a preguntes del fiscal Pablo Ponce. Tot això a pesar que, en la sessió anterior, Zaplana es va desvincular del botí i es va presentar com una mena d’intermediari que feia “milers de favors” a les seues amistats.
Joaquín Barceló va relatar que el seu amic li havia demanat “per amistat” que exercira com a testaferro a Luxemburg. Es va ficar en un avió privat amb l’ex-cap de gabinet de Zaplana, Juan Francisco García, i amb els empresaris Vicente i José Cotino, nebots del difunt exconseller del PP. L’aeronau va aterrar a Luxemburg, on el seguici, els components del qual escoltaven la confessió des del banc dels acusats, va ser rebut per Beatriz García Paesa, neboda del famós espia. “Simplement havia de firmar un paper”, va dir Pachano.
L’amic de la infància de Zaplana, al final, va exercir com una mena de ‘babau útil’ a qui ni tan sols li contaven tot el que es coïa. De fet, les escoltes de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil que figuren en el sumari reflecteixen la guerra interna en el si de la trama entre Barceló i Paco Grau, l’assessor comptable que va crear l’“enginyeria” per a ocultar les mossegades dels Cotino després de la milionària adjudicació del procés de privatització de les ITV. “Pelagats”, “fanfarró” o “tocacollons” van ser alguns dels epítets que els agents de l’UCO van escoltar en els diàlegs telefònics.
Pachano, segons va declarar, pensava que a Luxemburg hi havia dos milions d’euros a nom seu i que els diners “estava convençut que eren absolutament lícits”. Quan va ser detingut el 22 de maig de 2018, els agents de l’institut armat el van informar que la xifra era, en realitat, més del doble: sis milions d’euros. No obstant això, l’amic de la infància de Zaplana insistia als uniformats que eren dos milions. “Reien entre ells”, va recordar l’acusat.
Els diners eren seus?, li va preguntar el fiscal Pablo Ponce. “No”, va respondre categòric Pachano. L’home el van portar al Gran Ducat “exclusivament” per firmar la documentació. L’acusat fins i tot va arribar a dir que li havien falsificat la firma en algun document bancari.
De Luxemburg a Andorra
Joaquín Barceló també va conéixer un altre dels personatges clau de la trama, l’advocat uruguaià Fernando Belhot, blanquejador confés. En una primera fase, els diners de les comissions van estar amagats a Luxemburg, custodiats pel despatx de Beatriz García Paesa. No obstant això, quan va entrar en escena Belhot, els fons van viatjar a Andorra i a Panamà.
Al Principat, Pachano ja tenia un compte amb tot just 90.000 euros. I ací va continuar el paper de ‘babau útil’ de Pachano, malgrat la longeva amistat. “Sense el meu permís ni el meu consentiment, es van transferir [més de sis milions d’euros] al meu compte personal [a Andorra]. Durant anys no ho sabia, no em donaven extractes en el banc, per si els enxampaven a la frontera”, va explicar el testaferro.
Zaplana li va dir que els diners eren seus i de la seua família, “que era tot normal, que no tributava, però era normal”. El fiscal li va preguntar, de nou, si a Andorra també va exercir de testaferro i Pachano va respondre amb sinceritat: “[Eduardo Zaplana] era un amic de confiança, em va demanar favors, si això es diu testaferro, d’acord”.
Quan la Banca Privada d’Andorra (BPA) va ser intervinguda per blanqueig de capitals del crim organitzat, els 90.000 euros de Pachano (i les mossegades de Zaplana) es van quedar en uns llimbs. A penes dos mesos i mig abans de les detencions, els telèfons tiraven fum i Barceló assegurava a un dels seus interlocutors que estava “cagat en els pantalons”, segons les escoltes de l’UCO.
En el judici, el testaferro va detallar els moviments, no sols bancaris, d’aquella època: “Vaig anar [a Andorra] a cancel·lar el compte, em van tindre ficat en el despatx més temps del normal i va eixir un home i em va dir que el meu compte no havia passat al banc bo, perquè estava contaminat per altres comptes i havia de justificar una sèrie d’ingressos”.
L’acusat va deixar caure diverses crítiques cap al sistema bancari andorrà, del qual va dir que “munta societats” a Panamà i així “embulla més”. “El banc et cobrava el 4% per traure diners (...) Feien un embolic per a cobrar el doble de comissions, per a enganyar-nos a tots”, va lamentar el testaferro confés. Per ordre de Belhot, “calia buidar tots els comptes a Andorra”. “Era el final de festa de la BPA”, va afegir.
Alguna cosa li “fa pudor” al testaferro
Les tensions en la trama per la intervenció de l’entitat bancària van propiciar algunes de les converses telefòniques més incriminatòries per als principals acusats. Pachano es va adonar que l’havien utilitzat més del compte i va reconéixer que l’assessor fiscal, Francisco Grau, a qui tenia entre cella i cella, era l’“artífex de tota aquesta enginyeria”. Zaplana va haver d’intervindre-hi per a posar pau, segons es desprén de les punxades telefòniques que figuren en el sumari.
A més, també va descobrir que els fons amagats a Luxemburg i després a Andorra “són de les ITV” i alguna cosa li “fa pudor”, segons va dir en el judici. “No és que veja clar que és delictiu, però m’emprenye”, va declarar.
Per a tornar els fons –nets– a Espanya, l’embull de la trama va usar multitud d’inversions. Més de dos milions d’euros van aterrar en diverses societats espanyoles i quasi 115.000 euros es van usar per a adquirir una embarcació per a Zaplana. També es van comprar apartaments a Altea (“aquests àtics no eren meus”, va aclarir Barceló) i un immoble a la urbanització La Finca de Pozuelo de Alarcón (Madrid). Tot eren inversions per a Zaplana, segons va confirmar el seu testaferro en el judici. A més, Zaplana, Grau i Belhot van participar en una operativa per a adquirir el port esportiu d’Altea, encara que d’aquest projecte Barceló no sabia “res més”.
A pesar que Pachano ja tenia un vaixell, en va adquirir un altre per a Zaplana amb alguns amics. Una vegada fins i tot li’l va deixar “per a anar a Formentera”. Eduardo Zaplana, al final, no es va quedar l’immoble a la urbanització La Finca i amb els “dos milions o una mica més” que va guanyar per la venda va adquirir un habitatge al carrer de Núñez de Balboa de Madrid. L’exministre havia assegurat que la casa era de Pachano i que ell era un simple inquilí (a pesar que va triar fins i tot els mobles).
Barceló va acceptar figurar com a propietari, a través d’una societat mercantil: “Perquè soc el seu amic i vol que siga així, prefereix que estiga a nom meu per la confiança amb mi, està més tranquil”. Es van pagar 100.000 euros en efectiu. “Me’ls donaria el senyor Zaplana”, va afirmar el seu amic de la infància.
En la llista de greuges, el pitjor lleig que van fer a Pachano va eixir a la superfície al final de la seua declaració. Paco Grau, l’assessor fiscal de la trama que declara dijous, va confeccionar una mena de “testament” del testaferro a manera de “cartes fidúcia”. Zaplana li va dir que eren “coses de Paco”. De fet, el domicili del fiduciant era el de Grau. En la documentació apareixia el pare de Pachano. “Mon pare va morir el 2001, desgraciadament no era viu”, va afirmar molest.
En acabar la declaració, Pachano es va acostar a parlar uns minuts amb Grau. “No ho perdré tot”, li va advertir en una atmosfera tibant, amb amistats trencades que es miraven de reüll. Després de saludar altres acusats (no ho va a Zaplana), Joaquín Barceló va abandonar la Ciutat de la Justícia acompanyat pels seus advocats i caminant lleuger. Poc després, va eixir Zaplana i va dir: “Açò no és una qüestió de sentiments, sinó d’aclarir la veritat”.