Què es pot fer amb un menor que ha denunciat una agressió sexual? Es pot evitar crear més seqüeles? Per a moltes víctimes d’agressions, entre les que destaquen els menors per la seua especial vulnerabilitat, prestar testimoni davant d’un jutjat i, fins i tot, celebrar el judici, suposa un procés perjudicial.
Molts menors no arriben a entendre què els ha ocorregut ni per què han de passar per un àmbit sovint hostil per relatar els fets. La protecció del menor ha estat el tema central del seminari organitzat per la Universitat Catòlica Sant Vicent Màrtir, les unitats de Policia i la Conselleria de Justícia a la Ciutat de la Justícia de València. Una trobada en què desenes de professionals han compartit coneixements amb alumnes, cossos de seguretat i funcionaris de justícia.
Protegir la víctima és la premissa quan es denuncia una agressió sexual i, en les institucions, des de fa pocs anys es busca evitar la victimització secundària. Aquest procés és definit pel catedràtic de dret penal Antonio Beristain com una forma de violència institucional que fa referència a l’atenció roïna o inadequada que rep la víctima una vegada entra en contacte amb el sistema judicial, encara que no es produeix de manera exclusiva pels agents de l’Estat; és a dir, els danys o seqüeles derivats del procés de denúncia i judici.
Sobre la manera d’evitar la revictimització dels menors, encara que aplicat també a altres casos com la violència masclista, va versar la conferència sobre el mètode d’exploració de càmera Gesell, impartit per la fiscal Socorro Zaragozá, la psicòloga forense Adriana Rey i la lletrada de l’oficina de víctimes Pilar Gil, moderat pel jutge degà Pedro Luis Viguer.
El maltractament institucional, enunciava Gil, “té a veure amb la manera com tractem les persones. Cal ser tendres i humans, si no, pateixen més”, assenyalava la lletrada. Per a evitar-ho, en la mesura de les possibilitats, des de fa tres anys s’utilitza a València el procediment de la càmera Gesell, que consisteix en una gravació dels testimonis en una càmera preparada. A través d’aquest sistema, s’evita el pas dels menors pel jutjat i s’utilitza aquest testimoni com a prova documental, en què el jutge i el fiscal poden interpretar el llenguatge verbal i no verbal del menor.
La gravació, apuntaven els conferenciants, permet la repetició dels testimonis sense causar més seqüeles ni estrés als menors i proporciona alguns beneficis als pèrits. Per exemple, identificar si els testimonis són falsos o evitar que es tergiverse la versió de la víctima. Els records, apuntava la psicòloga forense, són susceptibles de ser alterats per la pròpia memòria, per l’entorn, per comentaris o pel simple aprenentatge.
No obstant això, el mètode no s’utilitza en tots els processos judicials, sinó que ha de ser autoritzat pel magistrat a proposta del pèrit. Per agilitzar el procés, Gil proposa millorar la intervenció i reflectir en l’estatut de la víctima que el primer agent (Fiscalia o Policia) que tinguera contacte amb l’afectat poguera efectuar l’avaluació provisional. La mateixa lletrada remarcava que aquesta idea requeriria uns recursos que actualment no estan a l’abast dels tribunals. Com la resta dels conferenciants, el públic coincidia que, per a ser justa, la justícia necessita mitjans.