No hi ha res que demostre tan palmàriament l’èxit que ha tingut l’acord polític que es va subscriure l’11 de juny de 2015 al Jardí Botànic de València com el fet que, més de tres anys després i a la vista d’altres eleccions autonòmiques i locals, cap dels tres signants vol trencar-lo. És una evidència que rebat l’argument central usat per la dreta, des de llavors en l’oposició, que les forces d’esquerra són incapaces de tirar endavant un govern i que el Consell en les seues mans és un desastre.
L’estabilitat del Consell del Pacte del Botànic ha sigut més gran, com recalca sovint el president de la Generalitat, el socialista Ximo Puig, que la de molts altres gabinets valencians monocolors amb majoria absoluta del PP. I això, en gran manera, ha sigut gràcies que ell i la vicepresidenta Mónica Oltra, com a líders del PSPV-PSOE i de Compromís, respectivament, es van conjurar des d’un principi perquè el “mestissatge”, en compte d’un problema, fora una oportunitat de demostrar a l’opinió pública que la nova escena pluripartidista pot gestionar-se amb un grau d’eficiència homologable al de qualsevol altra conjuntura.
Pot dir-se que la cosa era molt simple, que es reduïa a fer de la necessitat virtut. Però es tracta d’una virtut clau, una condició sine qua non, per a fer política després de l’afonament del bipartidisme. Un exemple de què prendre nota, a més, des d’altres instàncies, singularment el Congrés dels Diputats i el Govern d’Espanya, amb vista al futur immediat.
No és gens estrany, doncs, que el gest de Puig d’estar rumiant una convocatòria anticipada d’eleccions no tinga versemblança. Amb quin programa es presentarien els socialistes si feren això a l’esquena dels seus socis? Amb la responsabilitat d’haver trencat el pacte? Per a canviar de socis en el futur? Per a governar sense socis o amb Ciutadans? Una aposta, en tot cas, per a la qual no sembla el PSPV-PSOE prou poderós, ni tan sols en expectatives electorals.
Tampoc és gens estrany que la discrepància evidenciada per Oltra davant de la decisió de Puig de votar en el Consell de Política Fiscal i Financera a favor del Govern que presideix Pedro Sánchez, que ha obert la crisi més important del pacte en la legislatura, haja demostrat no tindre més intenció que defendre l’autonomia de Compromís, la seua capacitat de pressionar a Madrid perquè es reforme el sistema de finançament autonòmic, un dels cavalls de batalla centrals de la política valenciana per motius més que fundats.
I menys cal estranyar l’actitud d’Antonio Estañ, el líder valencià de Podem, una formació que semblava l’any passat més decidida a posar en escac els pressupostos de la Generalitat (tots aprovats fins ara “en temps i forma”, com ha ressaltat Puig reiteradament) que a l’inici d’aquest curs. Com podria Podem trencar el Pacte del Botànic a uns mesos d’unes eleccions en què la seua millor opció, a més de pactar amb Esquerra Unida perquè no es perden els seus vots, és presentar-se com la força que ha mantingut, des del suport parlamentari, el contacte de la Generalitat amb les inquietuds de la ciutadania?
No, no hi ha hagut cap catàstrofe aquesta legislatura, ni s’ha afonat el Titanic (la broma preferida de la dirigent del PP, Isabel Bonig, jugant amb la paraula Botànic). Com és lògic, és discutible el bagatge del Consell de Puig i Oltra, segons el punt de vista que es tinga, però hi ha prou arguments per a sostindre que ha fet un viratge important a la política de la Generalitat pel que fa a l’impacte social, el control econòmic, la reversió d’algunes retallades i la prevenció de la corrupció.
Universalitzar la sanitat, desbloquejar la gestió de les ajudes a la dependència, suprimir copagaments, recuperar la gestió de l’hospital d’Alzira, tornar a obrir una radiotelevisió autonòmica (encara que À Punt haja arribat bastant tard), crear un sistema de gratuïtat de llibres de text (Xarxa Llibres), apostar per l’educació pública i per un nou model d’ensenyament en valencià (amb l’oposició frontal de la dreta i de la sala corresponent del TSJ) o dissenyar un sistema modern de serveis socials són algunes de les coses que poden apuntar-se al bagatge del Pacte del Botànic, actualitzat a iniciativa de Podem al desembre del 2017.
Precisament Podem, la decisió del qual de no entrar en el govern de coalició a l’inici de la legislatura ha pesat negativament sobre la seua trajectòria, és la formació que ha demanat la reunió extraordinària del Pacte del Botànic convocada dijous en la seu dels socialistes amb l’argument d’abordar la crisi oberta entre Puig i Oltra. Visualitzar el pacte convé a la formació morada més que a ningú. Sobretot si pot presentar-se com una mena d’àrbitre o moderador de conflictes entre els altres dos socis. Cap dels tres està disposat a renunciar al capital acumulat gràcies a aquell acord que va oficialitzar el 2015 el canvi polític després de dues dècades d’hegemonia de la dreta. Ningú no vol desmarcar-se del Botànic.