L’entrada d’Esquerra Unida en la coalició hauria justificat l’erràtica postura del Bloc durant tot el procés, que va dur els nacionalistes, després de rebutjar inicialment qualsevol acord, a advocar per “una plataforma àmplia”. Però el mateix Bloc no va cedir cap dels llocs que li tocaven en les candidatures (singularment el número u per València i per Castelló) per fer-ho possible. Tampoc Podem (que té el número u per Alacant i el dos per València i per Castelló). Ho va fer Iniciativa del Poble Valencià, un altre dels socis de Compromís, que es va mostrar disposada a deixar el tercer lloc per València (després es va convertir en el quart) per a fer encaixar els de Ricardo Sixto. Va ser una decisió de Mònica Oltra, que no va servir, al final, perquè Esquerra Unida escollira sumar-se a la plataforma electoral, però que revela les prioritats de cada un.
S’ha destacat poc o gens aquest aspecte en els relats de la llarga, tensa i complexa negociació de la coalició electoral “Compromís-Podem. És el moment”. Relats que incideixen en la divisió interna, en les dimissions registrades en la direcció del Bloc i en els moviments amb vista al relleu d’Enric Morera com a líder del partit en el pròxim congrés o menats a promoure una nova estructura de Compromís que supere la fricció permanent de tres partits (Bloc, Iniciativa i Verds-Equo) i d’un pseudopartit (Gent de Compromís). En aquests, em referisc als relats, es parla bastant de crisi, però molt menys, en canvi, de les motivacions, i de les instigacions, d’aquesta ebullició en una força política que s’ha col·locat en una posició clau en la política valenciana sense que molts la veren a venir.
De Bertolt Brecht a Hannah Arendt, passant per Antonio Gramsci, la idea de crisi s’ha entés en la política com un punt d’inflexió, un moment clau en què les idees velles es resisteixen a morir i la novetat no acaba de prendre forma. Una crisi d’èxit, de l’èxit de la coalició, rau en la base del malestar intern en el Bloc. Més enllà de l’oportunisme de certs dirigents (llegiu Enric Nomdedéu) que s’ofereixen ara a “fer Compromís” tot i que el reeixit invent no existiria si les seues posicions s’hagueren imposat en el seu moment, ha emergit una reduïda constel·lació de dirigents que aspiren a liderar les reticències d’un sector ampli de la militància nacionalista, víctima del vertigen davant d’un projecte, el de Compromís, que acaricia nivells de presència qui sap si majoritaris en la societat valenciana gràcies a l’aliança electoral amb Podem. Una aliança per la qual aposta coherentment Mònica Oltra i que, una altra vegada, avui hauria naufragat sense la intervenció d’Enric Morera (a qui algun dia caldrà reconéixer el paper positiu que ha tingut en l’apassionant aventura de Compromís).
Però què hi ha al darrere? És legítima, sens dubte, la preocupació dels socialistes valencians davant d’un eventual sorpasso de Compromís-Podem en les generals del 20 de desembre i els efectes que tindria sobre el Consell de coalició que presideix Ximo Puig. Seria molt mala notícia que Oltra confirmara aquestes prevencions. I poc intel·ligent, una disposició en què no acostuma a prodigar-se la vicepresidenta de la Generalitat. Hem dit que són legítimes les preocupacions del PSPV-PSOE. Ho són també certs moviments de l’aparell socialista per a impedir-ho? Fa la impressió que es prepara, preventivament, un escenari d’escissió en el Bloc, i per extensió en Compromís, amb algunes peces d’intercanvi com a mínim fosques.
Ja és cridaner, en aquest sentit, que membres conspicus de l’aparell socialista de la seu de Blanqueries mantinguen contactes amb referents significats del sector del Bloc més poc favorable a Compromís, a Oltra i a l’aliança amb Podem. És difícil imaginar que, a més de la presidència de la Cambra de Comerç de València, sobre la taula no estiga un assumpte, el de la coalició amb Podem, que tant preocupa els socialistes de Ximo Puig. Per resumir-ho en una frase en què coincideixen alguns dels dirigents del Bloc que protagonitzen el degoteig de dimissions de l’executiva nacionalista: “Per a pactar amb un partit espanyol com Podem ja hi ha els socialistes”. A canvi de què?