“És el moment de recuperar tots els drets que ens han robat de manera infame durant la crisi”

98.508 afiliats exactament (amb data dijous passat al matí). Són els que té CCOO-PV, que enguany celebra el cinquanté aniversari mirant de recuperar-se de la dura crisi que ha assolat el país en els últims temps. Paco Molina (Alcoi, 1957) compleix el seu segon mandat al capdavant del sindicat després d’haver estat elegit el 2009 per a rellevar Joan Sifre.

50 anys en són molts i cal celebrar-ho...

50 en són molts i donen per a molt. Estem molt satisfets amb la manera com ho estem celebrant. Pense que la vam encertar quan ens vam decantar per fer una sèrie d’actes arreu del País Valencià –hem fet activitats en 34 localitats arreu del territori, des de Vinaròs fins a Oriola (exposicions, taules redones...)– en compte de fer un acte amb caràcter centralista. Estem molt agraïts per l’acollida rebuda, perquè ens hem tornat a trobar amb milers de dones i homes anònims, però que han estat decisius amb la seua aportació en la creació i la consolidació de CCOO-PV.

Mireu el futur sense oblidar el passat

Parlar dels 50 anys de Comissions Obreres del País Valencià és retrobar les generacions que van apostar per una eina sindical, és reconéixer la funció de persones que en una etapa molt complicada i molt delicada, fins i tot per a la integritat física, van apostar per constituir un sindicat que hui és el que és. Per això volem que les institucions públiques reconeguen la faena i l’esforç d’aquesta generació, perquè, si no, s’acabarà oblidant, malgrat que aquestes persones han propiciat la llibertat, la democràcia, els drets socials, el benestar..., ja que tot això no ha plogut del cel.

En quin moment se situa ara el sindicalisme?

Necessita reinicialitzar-se. Cal fer una anàlisi del que ens ha passat en aquests últims anys, veure d’on venim, quin ha estat l’impacte de la crisi, de la reforma laboral, les vagues generals convocades... El sindicalisme hi ha plantat cara, ha resistit els atacs socials patits i això també és revolucionari. Ara hem de saber interpretar tota la transformació que hi ha hagut en la societat i veure què fem davant d’una nova manera indeterminada de produir. En molts casos, els treballadors ja no han d’anar físicament a les empreses. Hem de veure com entrem en aquests grans centres de producció, on cada vegada la faena és més robotitzada i precaritzada.

Quina és la salut de CCOO-PV actualment?

A hores d’ara [dijous, 15 de desembre] hi ha exactament 98.508 afiliats actius, i creixent, després d’uns quants anys –des del 2010– de caiguda permanent. No estem com estàvem, perquè la crisi i l’empobriment també ha tingut impacte en Comissions Obreres. El nostre sostre se situa en 138.000 afiliats, però cal tenir en compte que llavors hi havia 600.000 persones més treballant al País Valencià. En aquest temps nosaltres també hem hagut de prendre mesures que, si en qualsevol altre lloc són difícils, ací són dramàtiques. Suspendre contractes, ajustar pressupostos, assumir circumstàncies complexes, com qualsevol empresa o família.

I els reptes amb vista al futur...

La situació sembla que millora, per això és el moment de recuperar tots aquests drets que ens han robat de manera infame en tots aquests anys de crisi. També hem d’interpretar que el sindicalisme, davant d’una transformació tan profunda, no pot donar les mateixes respostes i receptes que en el passat. El sindicalisme, hui en dia, no és més complicat que abans, però sí que és més complex. Hem de donar a la societat un instrument que siga útil.

Com veus la Comunitat Valenciana?

Hem patit una gran transformació, s’ha perdut molta potència en els sectors manufacturers, que, juntament amb l’agricultura i el turisme, sostenien econòmicament el País Valencià, per això tenim un problema important. No hi ha cap economia al món que siga solvent i potent en què el sector industrial no supere el 20% i nosaltres l’hem perdut en aquesta crisi, estem situats bastant per davall d’aquests nivells. Podem ser tan competitius com ho hem estat sempre. Hem d’aprofitar que disposem d’esperit emprenedor i de molta mà d’obra qualificada i amb moltes ganes de treballar. Hem d’oblidar tota aquesta confusió de l’economia de casino i vinculada amb la bambolla urbanística i immobiliària que ha desviat l’atenció de molts industrials que han derivat envers aquestes activitats i han acabat com el ball de Torrent, absolutament trencats en l’àmbit econòmic i desfets en el social.

A més, els treballadors valencians no som menys productius que la resta, però la mitjana salarial se situa dotze punts per davall de la mitjana estatal. No ens mereixem això.

La situació de les organitzacions empresarials valencianes tampoc no és la millor...

Desgraciadament estan debilitades, i això no és una bona notícia, perquè necessitem interlocutors vàlids. Sense interlocutors vàlids mai no pot haver-hi una redistribució justa de la riquesa generada.

Per acabar, quin balanç fas de la política industrial del Consell?

El Consell ha de passar de les muses al teatre. Estan bé els discursos i els bons propòsits, i entenc les limitacions pressupostàries, però els escassos recursos de què disposes s’han de revisar i destinar a allò que siga més productiu. Ha de començar a fer propostes estratègiques, encara que siguen modestes, per a marcar una línia i, fins i tot, amb el risc d’equivocar-se. Ha de creure de manera més ferma en el diàleg. Ha fet passos i hi ha un altre tarannà en la voluntat, en el discurs i en el contingut, però queda molt de recorregut. Han d’actuar amb molta coordinació i ser més eficaços, no cal que seguisquen els plans d’estímul que es van trobar la legislatura anterior perquè potser hi ha programes que són inservibles i es van incentivant any rere any.