A propòsit dels “breviloquis” d’Antoni Seva

Durant les darreres setmanes he tingut ben a la vora el llibre que Antoni Seva publicà fa uns mesos dins la col·lecció d’assaig de PUV: Mosaic. Màximes i pensaments. No l’he llegit d’una tirada, sinó a petites tongades: una vesprada, tres pàgines; un matí, deu o fins i tot només una de les nou-centes setanta-sis entrades de què consta el volum. Com, si no, llegir una col·lecció de fragments que tenen la brevetat, quasi sempre rigorosa, com a principi d’expressió?

Deia Nietzsche que els aforismes eren el punt final, el més alt d’un pensament («A la muntanya, el camí més curt va de cim a cim; i per això has de tenir les cames llargues! Les sentències són cims»). Arribar-hi, doncs,  és costós, implica un esforç que el lector ha de dur a terme també si és que vol copsar, perquè s’hi sent atret per l’expressió definitiva, el procés que l’ha feta possible. I, a més, a mesura que un avança en la lectura, cal prestar atenció al conjunt, perquè cada unitat recollida no és més que una peça d’un tot que podem reconstruir: és el «mosaic» del títol de Seva, una ordre dirigida expressament a qui agafa el llibre amb la intenció d’entrar-hi. Això mateix ocorre amb llibres que agrupen fragments diversos com ara poemes, textos narratius breus, aforismes, màximes, sentències, entrades dietarístiques, etc. L’autor ho sap i per això escriu unes quantes línies com a pròleg, que són un resum breu i perspicaç d’un conjunt de problemes que estem avesats a observar en aquesta mena d’escrits assagístics. Per començar, el reconeixement d’un mestratge, el de Joan Fuster. Això sí, sense les fórmules laudatòries adulterades per la retòrica sumptuosa que alguns acostumen a emprar. Una senzilla referència al «bloc-calendari publicat per una editorial piadosa» que enlluernà la infància de l’assagista de Sueca, el qual «aleshores no podia saber que bevia d’un corrent que, amb el temps, ell mateix hauria d’incrementar brillantment». I tot seguit un paràgraf per recórrer la història de les formes breus en literatura des de l’Antic Testament fins a «un llibret vermell de màximes» que «enarboraven amenaçadorament uns abrandats revolucionaris xinesos» passant per la llarga tradició francesa dels moralistes i la dels filòsofs alemanys, amb Nietzsche al capdavant, «que van fer de l’aforisme un mitjà d’expressió eficaç». El tercer paràgraf d’aquest petit pròleg l’hauria de citar complet. No ho faré, però els interessats en el gènere l’haurien de conservar ben viu en la memòria perquè condensa el que pot dir-se sobre les formes breus amb definicions d’interès com ara: «Un assaig és una mà oberta; un aforisme, un puny tancat». I des del puny tancat a «una arma esmolada o una joia llampant o un consell serè o un somriure irònic o una broma amable o un crítica àcida». Finalment, dues consideracions també decisives per a la determinació del gènere i, sobretot, per a tot allò que el lector hauria de tenir en compte. D’una banda, el nom del gènere: màximes i pensaments, segons el títol, però el petit pròleg no ha deixat de parlar d’aforismes. Seva ens confessa que hauria volgut emprar com a títol el dels clàssics francesos, que com Josep Pla també admira: maximes et pensées; davant de la diversitat, ens proposa fins i tot un neologisme que englobaria el conjunt: breviloquis, «dites o escrits breus, petits assaigs en forma diversa». Al capdavall, no ha fet més que augmentar la diversitat que volia restringir i potser per això mateix ha renunciat a posar el neologisme en la portada. D’una altra banda, el fet que les nou-centes setanta-sis entrades apareguen sense cap mena d’ordre o agrupació temàtica. Les raons: «no vull ni puc presentar cap sistema de la meva dubitativa visió del món». Les entrades són simplement: «tessel·les, peces per a un mosaic, que el possible i molt benèvol lector, si li abelleix, es podrà fer al seu gust».

Tot plegat: hi haurà tants mosaics finals com lectors perquè no hi ha ací pensament sistemàtic ni tampoc comprensió única i definitiva. El ben cert és que ni el mateix autor coneix la forma definitiva del mosaic que les peces del seu llibre proposen, suggereixen o insinuen. Hi ha, això sí, la voluntat explícita de manifestar una «dubitativa visió del món». Alguns, com Josep Murgades en el comentari que ha fet del llibre a Els Marges, ja han intentat sense voluntat d’exhaustivitat l’organització de les diferents tessel·les. Quant a mi, he de dir que m’he sentit atret per una línia temàtica que enllaça amb la seua declarada concepció dubitativa del món i que conté peces com ara: «El debat ideològic més radical és el que enfronta els partidaris del “llibre” (el que sigui) i els partidaris dels llibres, els partidaris de “la llum” i els partidaris de les llums». No m’abelleix repetir el que el lector hi trobarà fàcilment; només vull assenyalar que aquest escepticisme no és innovador, no vol ser-ho tampoc, sinó que se’ns presenta com una nota coneguda de l’humanisme il·lustrat que ha contemplat com el nou segle ha destruït una bona part de les seues esperances. És, en conseqüència, un escepticisme carregat de pessimisme: «Un miratge comú dels humanistes i dels il·lustrats és creure que la generalitat de la gent acceptarà sense dubtar-ho el model d’home que proposen, que tothom voldrà ser un sapiens o un philosophe i que, remoguts els obstacles obscurantistes, amb l’educació adequada, s’aconseguirà». Confesse que en molts moments m’hi he sentit identificat, com si Seva parlara també de mi. Mosaic pot ser llegit també com el retrat d’una actitud. Gairebé totes les tessel·les, tots els textos aplegats són atemporals, només alguns tenen marques que ens guien cap a fets concrets. Tampoc l’autor no ens hi dóna cap indicació sobre quan foren escrits. I això precisament incrementa la possibilitat de compartir aquesta actitud. M’atreviria a suggerir que és tota una generació la que s’hi veurà representada. Més que dirigir-nos  a un sistema, Mosaic ens mostra un model de comportament. Aquest és, al meu entendre, el seu valor més encomiable.

Antoni Seva (Alacant, 1942) ha fet contribucions destacades a la nostra cultura. La seua trajectòria com a traductor, potser ha fet que molts, sobretot els més joves, obliden que amb Alacant, 30.000 pieds-noirs (Tres i quatre, 1968) inaugurà una col·lecció emblemàtica, «La unitat», i que, anys més tard, en la mateixa col·lecció, aparegué un llibre que sorprengué i encisà tothom: Quadern d’ocis (1982). Alguns encara hi tornem de tant en tant, satisfets de veure’ns traslladats a la literatura com ha escrit recentment Enric Balaguer al seu blog a propòsit de les proses incloses: «En la dècada dels vuitanta, quan les vaig llegir, les vaig trobar virginals, adàniques: potser era la primera vegada que hi veia, per escrit, un reflex del meu món». Però entre Quadern d’ocis i Mosaic (2018) no hi ha cap buit. Ben al contrari: hi ha una destacada dedicació a la traducció (Catul, Claudi Claudià, Pico della Mirandola, Erasme, Campanella, Lorenzo da Ponte) que un no pot evitar de veure darrere o a la vora dels breviloquis. Per això em reafirme en la convicció que aquests són apunts, forjats «en motlle estret», d’una biografia. Quadern d’ocis també era un aplec i també assajava formes del que aleshores Antoni Seva anomenava «els ravals del gènere», deutor de Pla i de Fuster, «un assaig variat, de límits indefinits, lluny de l’especulació acadèmica». Els propòsits són els mateixos aleshores i ara. Moltes de les màximes i els pensaments inclosos a Mosaic giren sobre matisos d’una problemàtica que ja apareixia a Quadern d’ocis, com ara el rebuig de «l’eixutesa acadèmica», «la necessitat d’opinar sense traves, d’alliberar-me de motlles ofegadors» i que es concretava en petits assaigs com ara el que reivindica una erudició vivaç i imaginativa, «no vull dir fantasiosa, sinó rica, capaç de seduir sense trampes i de lligar els fets concrets amb els interessos generals».

No oblide que les formes breus  ̶ aforismes, màximes, sentències o breviloquis, tant se val ̶ , en la mesura que són breus, reclamen instruments lingüístics i actituds lectores específiques. Aquesta és, al capdavall, la qüestió fonamental, que garanteix a més la diversitat de les lectures. Seva ho expressa també al pròleg: «La brevetat nua fa que el missatge, net i clar, s’imprimeixi fondament en la memòria». No tots els breviloquis del seu llibre es presten a una operació semblant. Però tant se val perquè els lectors també hi compten. Thomas Bernhard deia: «Deteste  convertir el que és breu en prolongat». I no li faltava raó. Al capdavall, la brevetat nua només s’avé amb la repetició literal.