Robert Lowell, Elisabeth Bishop i la «poesia confessional»

Tothom considera Lowell (1917-1977) el representant màxim d’una poesia, lligada íntimament a la biografia de l’autor, que el crític M. L. Rosenthal, tot parlant precisament d’un gran llibre del poeta, Apunts del natural (Life Studies, 1959), qualificà de «confessional». Els lectors d’ara sabem fins a quin punt es tracta d’un fet clau en la història moderna i contemporània del gènere, i no solament pel que fa a la poesia nord-americana. Per això el llibre que ha publicat recentment Quaderns Crema, Apunts del natural. Morts per la Unió (2019), presentat i traduït pel poeta Josep Maria Fulquet, és un feliç esdeveniment editorial. Fulquet ja havia traduït Morts per la Unió (For the Union Dead, 1964) fa anys (Quaderns Crema, 1988) però ara l’incorpora al nou volum refet «de dalt a baix» i, a més, fet que l’honora, aprofita per «demanar perdó als amics lectors pels nombrosos errors de traducció i d’interpretació» que ja fa trenta anys va cometre.

Ben mirat la discussió a propòsit dels pros i contres de la «confessionalitat» no és patrimoni exclusiu de la poesia, sinó que des de sempre forma part del moll, per fortuna problemàtic i plural, de l’activitat artística. Ara mateix l’IVAM ofereix una mostra del pintor Jean Dubbufet, ­–ànima de l’empresa Art Brut– que pot ser un exemple esplèndid d’aquesta discussió permanent entre la naturalitat i l’artificialitat, entre la vida i la imaginació, etc, és a dir, manifestacions diverses d’una oposició que l’art en general ha mantingut vigent tothora. Fulquet, en les pàgines introductòries porta aquesta discussió fins a la literatura contemporània i en termes punyents i lúcids: «no sé si per l’influx d’aquesta poesia “confessional” o per alguna altra raó que se m’escapa, la crònica de les infanteses desgraciades, els amors contrariats, els cossos desitjats i/o aconseguits, les bogeries diverses, l’alcoholisme, les addiccions [...] és habitual entre poetes i memorialistes, amb honorables excepcions, que també n’hi ha. I no sé si un bon dia passarà que serà tan gran el prestigi de l’exhibició del sofriment (encara que sigui un sofriment de pa sucat amb oli), de la cursileria, que els escriptors aviat s’inventaran els seus propis traumes, com més passats de rosca, millor. Ja es veurà.» Els interessats en la qüestió, d’una indubtable actualitat, no haurien de perdre’s el llibre de Vicente Luis Mora, La huida de la imaginación (Pre-Textos, 2019, premi d’assaig Cèlia Amorós), que és una anàlisi exhaustiva i ben fonamentada de les qüestions que Fulquet suggereix concretades en el cas de la novel·la i el dietari.

Però «revenons à nos bouteilles», tornem a l’obra de Lowell. Apunts del natural i Morts per la Unió, a pesar que ambdós són mostres essencials d’una innegable i volguda voluntat autobiogràfica, presenten una evolució clau que ha d’interessar força els seus lectors. Fulquet l’assenyala en constatar les dificultats de traducció d’uns versos tan lligats a fets concrets i circumstàncies personals que «molt sovint es fa realment complicat trobar solucions que permetin acostar el text a un públic lector d’un espai geogràfic i vital tan divers com el nostre». És cert que les notes del traductor ens porten de la mà per evitar un cert desconcert informatiu, però no podem oblidar que això mateix era un problema viscut per l’autor, conscient que l’estètica que proposava havia de vèncer els perills d’una particularització dels poemes tan intensa –exageradament intensa en moltes ocasions– que perdien qualsevol tret d’universalitat. Breu: que el lector necessite de les notes no és solament un problema derivat del temps transcorregut, sinó una mena d’atzucac amb què ensopega la confessionalitat extrema, siga quina siga la concreció artística que abrace. Si Elisabeth Bishop, bona amiga de Lowell, amb qui mantingué una extensa i brillant correspondència, tenia dificultats per acabar d’entendre alguns dels poemes del seu amic, inclús quan ella mateixa era protagonista de les anècdotes o circumstàncies a què remetien, ¿com podríem evitar nosaltres els buits semàntics i contextuals que contenen? He viscut l’aventura aquestes darreres setmanes de llegir en paral·lel els poemes de Lowell i l’extraordinària correspondència amb Bishop, la versió espanyola de la qual acaba d’aparèixer a Vaso Roto, Palabras en el aire (2019) i puc dir que hi és, com un riu que apareix i s’amaga darrere d’altres fets més quotidians, el problema amb què ha d’enfrontar-se una estètica que vol sustentar-se en la biografia i que, alhora, no pot deixar de banda ni la voluntat d’universalitat ni l’evidència de l’artifici que exigeix l’ús del llenguatge literari. Bishop sembla tothora més a prop del dubte que Lowell. En una de les cartes on la poeta li parla d’alguns dels poemes d’Apunts del natural, llegim: «Ay, Dios mío, ¿cuándo empieza uno a escribir los verdaderos poemas? Yo estoy convencida de que nunca lo he hecho. Aunque por supuesto, acerca de los tuyos no siento lo mismo. Todos parecen de lo más verdaderos y cada vez lo son más.» Però tot seguit li demana que hauria de canviar una observació «incorrecta» segons la qual la mare de Bishop amenaçà de mort la seua pròpia filla: «La verdad es que nunca hizo semejante cosa; la verdad es que no recuerdo ninguna amenaza directa, salvo las típicas de una madre». Amb tot, l’amiga té per ell una resposta a la pregunta sobre «los verdaderos poemas»: «Me parece que tengo que ponerme a escribir muchos poemas de inmediato: eso me pondrá a prueba ante lo que se dice “verdadera poesía”. [...] Pero (tal vez ya te dije esto antes) si después de leer un poema el mundo se parece a ese poema durante 24 hrs., más o menos, entonces tendré seguridad de que es bueno; y lo mismo vale para las pinturas». Un criteri excel·lent, sens dubte.

Davant dels poemes de Lowell un no pot deixar de banda aquest conjunt de qüestions. Les notes del traductor són ben útils, imprescindibles diria jo, però el lector hauria de ser capaç de veure-hi tot sol. Copsarà així que és el mateix poeta qui malda per alliberar-se de la dependència absoluta de l’experiència per arribar a esgotar totes les possibilitats del seu art i, també, que cap poema és un enigma que calga desxifrar. Si així fóra, deixaria de ser un poema. No hi ha dubte que Lowell és un gran poeta, però ho és sobretot quan s’allibera de l’allau de realitat que sovint sepulta les seues virtuts. La lectura del llibre de Quaderns Crema ens mostra graus diferents de dependència respecte dels fets viscuts que exigeixen, com és obvi i saludable, actituds lectores corresponents. Què ens importa no reconèixer les referències a llocs, noms i circumstàncies concretes d’un poema com ara «La meva última tarda amb l’oncle Devereux Winslow» si, llegit amb la calma i atenció que mereix, constates que és dels que et fan creure que el món se’ls assembla? Referències que en un altre poema com ara «Aigua», que serà dels que en un llibre posterior constituiran la sèrie «Four poems for Elisabeth Bishop», pràcticament han desaparegut o formen part d’una experiència universal que no necessita de notes a peu de pàgina. Per bé que alguns no ho subratllen, aquesta universalitat, l’anhel si més no, recorre de dalt a baix la poesia de Lowell com espere que observarà el lector del volum de Quaderns Crema. Saber que «Aigua» remet a fets compartits pels dos amics no afegeix res, em sembla, a la lectura del poema. El que hi paga la pena, el que hi és «poesia verdadera» («¿Te’n recordes? Sèiem en una roca llisa./ Ha passat tant de temps,/ que semblava del color/ de l’iris, podrint-se, cada cop més morat,// però era només/ la típica roca grisa/ que es tornava verda com sempre/ quan el mar la banyava») té a veure més aviat amb la Memòria i el Temps, temes àmpliament compartits per l’art de tots els temps, per bé que gairebé sempre es manifesten, Bishop de nou, en poemes «dolorosamente agudos y dolorosos».

Bishop i Lowell eren amics com ho prova la seua correspondència (1947-1977), una veritable crònica literària de dos grans poetes que compartien preocupacions estètiques, sovint contrastades i discutides. Potser ella, com ha afirmat Sam Abrams amb la contundència a què ens té acostumats, «era una artista superior, la gran poeta de la postguerra en los Estados Unidos». Abrams coneix tan a fons la literatura nord-americana que no seré jo qui li ho pose en dubte, sobretot perquè en llegir l’autora de A Cold Spring (1955), i tenint sempre present que considerava l’Art com «el record de la vida, la memòria d’haver-la viscut», he de reconèixer la seua capacitat per resoldre el conflicte entre el concret i l’universal. En el magnífic pròleg que Abrams va escriure a la Obra poética d’Elizabeth Bishop (Igitur, 2008, trad. de Joan Margarit) ho expressa així: «Bishop era una vitalista que no quería perderse nada del inmenso y variado espectáculo de la vida por encerrarse en el mundo restrictivo y asfixiante de su propio ego». Una manera precisa i atractiva de remetre al conflicte que l’art sempre ha de viure en situacions semblants. Tot plegat: tant de bo Quaderns Crema i Fulquet tinguen ja pensat editar algunes mostres més de l’obra del poeta de Boston. Els lectors bé que ho agrairíem.