La vella (i la nova) política

La gran majoria de partits polítics actuals segueix regint-se per sistemes organitzatius excessivament verticals, on el paper de les bases queda eclipsat per la preeminència de les oligarquies internes i grups d’interès. Per altra banda, la pluralitat i la discrepància no s’entenen com a valors positius, sinó com a problemes interns i de manca de lleialtat cap a l’organització.

En essència, el problema que enfronten els grups polítics és el mateix al que ha de fer front qualsevol entitat de caràcter col·lectiu: com encaixar la participació individual amb l’establiment de programes i objectius comuns. En aquest sentit, l’establiment de xarxes humanes i la cessió d’autonomia individual, en cert grau, sembla ben lògica i fins i tot necessària. El problema és que, ben sovint, l’aproximació que s’ha fet des dels partits polítics a aquest problema recorda excessivament a la que practicaven certs règims burocràtics de l’est.

Exemples d’aquestes pràctiques que limiten la llibertat individual en tenim molts: la disciplina de vot, la selecció unilateral de candidats, les primàries restringides, les llistes úniques, la crítica voraç al discrepant o les oligarquies internes.

Són precisament aquestes males pràctiques internes, juntament amb al desprestigi de la pròpia acció política en sí, les que expliquen la considerable davallada en la implicació dels ciutadans, especialment dels joves, en les organitzacions polítiques. Les noves generacions, molt més formades i amb una major capacitat crítica, veuen els partits polítics com a entitats estàtiques, verticals, on es premia el seguidisme i no els coneixements o la capacitat de lideratge.

Afortunadament, molts han entès aquest mateix raonament, i tot un procés de reforma interna s’ha encetat en moltes entitats polítiques: implantant processos de primàries, garantint la discrepància, o defensant altres formes de participació ciutadana directa. El problema és que, amb bastant freqüència, aquestes reformes només constitueixen una acció de màrqueting, i les formes de funcionar segueixen sent les mateixes, encara que en un context diferent. Un exemple paradigmàtic són les primàries amb llistes úniques o amb entrebancs a la lliure elecció de candidats.

És evident, per tant, que queda molt de camí per recórrer, especialment pel que fa a propiciar un canvi de concepció per part de militants i dirigents polítics. Un canvi on la discrepància i la pluralitat d’opinions siga entesa com una fortalesa i no com una debilitat. Un canvi amb noves estructures transparents i participatives, i on es recompense la feina i la preparació dels militants. Una gran canvi cap a una nova forma de fer política.