Tardor: “No tenim padrins en cap escena, ni en la valenciana ni en el món ‘indie’”

Han agafat prestat el nom d’una platja de Benidorm per al títol del seu nou disc, El Mal Pas. “La gent pot pensar: ”Quina platja, jo ahí no vaig!“, diu Cesc Domènech, bateria de Tardor. ”El nom juga amb les impressions de la gent“, matisa Àlex Martínez, veu, guitarra i compositor del grup. Triaren l’últim concert de gira per a les festes del barri valencià de Patraix per anunciar per sorpresa la publicació d’aquest disc nou que des del 15 de novembre està disponible en les plataformes digitals. Es tracta del quart disc de Tardor i del seu primer treball autoproduït, en què fan un salt en temes i en estils, que es presentarà en directe el 21 de febrer a la Sala Moon de València. Conversem amb Tono Hurtado (baixista), Àlex i Cesc, tres de les cinc potes de Tardor.

Amb el vostre darrer disc, Patraix, el nom ja tenia un significat prou simbòlic i autobiogràfic. També en ‘El Mal Pas’?Patraix

Àlex: Sempre dic que la música és autobiogràfica. Hi ha qui ni ho fa així. Tenim la sort de viure vides molt semblants. El que és autobiogràfic per a mi, llevant-li certs detalls, és autobiogràfics per a ells. Som amics, vivim coses paregudes, tenim interessos semblants i tenim sintonia a l’hora d’expressar emocions.

Cesc: També ens decantem més pels discos. Al final, donar un contingut tant al títol com al paradís sonor i visual que envolta el disc i les lletres ajuda un poc a reforçar aquest concepte de disc com a tal, que sembla que es va perdent. Des del segon disc, Una ciutat invisible, ho hem tingut molt clar. Ens agrada contar una història.

El disc el vau gravar durant l’estiu, però va ser en el concert de Patraix, l’últim concert de la gira, que donàreu la notícia. Per què decidíreu mantindre-ho en secret?

Tono: El tema de les xarxes socials, estar pendent sempre d’anunciar coses, aquest procés d’estar ‘generant bola’ i que la gent et faça cas... no ens interessava. Ja ho hem fet abans amb el disc de Patraix i també volíem, a banda de sorprendre, tindre un poc de llibertat creativa i no generar ni expectatives ni terminis.

Àlex: El motiu principal de fer el disc en secret era poder anar fent sense pensar, sense que et preguntaren ‘Quin rotllo té el disc?’.

Cesc: I fer-lo també superaïllats. Els cinc tancats a vore què ix i amb temps.

Hi ha grups i solistes que cada any publiquen un disc per anar a un festival i portar-hi alguna cosa nova o, fins i tot, les productores els pressionen. És així?

Àlex: Els grups estem obligats a produir coses noves; si no, estàs fora.

Cesc: I encara més ara, que tot passa molt ràpid. Un disc en uns mesos està esgotat.

Àlex: Hui en dia pense que hi ha pocs grups més independents que nosaltres. Tenim la nostra discogràfica, el nostre mànager és el nostre bateria, no tenim cap empresa que ens demane coses, perquè no hem de respondre a ningú que no siga nosaltres mateixos, i això ens dona l’opció de fer coses com aquesta. Hem fet el que hem volgut. Potser pot vindre un expert en màrqueting i dir-nos que hem comés errors, però tampoc ens importa massa.

I al vostre públic tampoc.

Àlex: La gent que ens dona suport estava a la plaça de Patraix i ara compra les entrades per al concert del febrer. Jo estic molt sorprés, perquè vendre entrades quatre mesos abans d’un concert és una cosa impensable per a nosaltres… Per a U2 i tal és normal que el dia que les llancen s’esgoten! Però per a nosaltres vendre un centenar d’entrades quatre mesos abans...

Cesc: El disc per sorpresa també és una reivindicació per a dir que “estem un poc al marge de tot”, que anem fent el nostre camí sense que ens diguen: “Si publiques el disc podràs entrar en aquest festival...”.

Àlex: “Si coneixes tal persona, entraràs ací, allà”. En el disc de Patraix vam vore que aquestes fórmules màgiques no existeixen i més encara per a un grup que canta en valencià.

Tono: També és cert que ens ho podem permetre en l’àmbit personal, perquè tots tenim faena al marge de la música i cap de nosaltres té la necessitat d’ingressar diners.

Àlex: De fet, “viure de la música” sembla una mena d’objectiu en general, però és també una arma de ‘doble tall“, tant a escala artística com econòmica. Coneixem grups que estan esclavitzats a l’hora de fer discos i poder facturar.

I com sona aquest disc tan al marge de tot?

Toni: Sona més arriscat dins del que hem fet nosaltres, és clar. És un disc pop, amb uns sons i unes referències a la música dels 80. Hem tractat d’anar a l’origen dels sons de hui i arriscar amb certes coses que han fet que les cançons, malgrat que tenen un so pop mainstream modern, et recorden un poc més certes coses de música anterior, l’origen de tot.

Àlex: Nosaltres som un grup independent a escala filosòfica, però a escala musical es podria catalogar com a comercial, entenent comercial com a capacitat d’agradar a públics molt diferents. No som un grup comercial amb intenció de fer diners, perquè, si no, òbviament no cantaríem en valencià. Simplement els referents musicals que tenim són grups anglesos, americans, de gran públic, per què no podem dir-ho?, que fan cançons que són les grans cançons de la història, des dels Beatles fins a Pink Floyd o Dire Straits o Queen.

En la cançó del nou disc ‘Digne de recordar’, al final sí que hi ha un solo de saxo, per exemple. Heu sigut més valents a l’hora d’incloure-hi estils?

Tono: Més agosarats. En aquest disc hi ha més cançons amb xiulets, vents i coses que abans no havíem utilitzat. El teclat és distint, tenim més protagonistes, més piano.

Cesc: En termes generals les cançons varien prou pel que fa a sonoritat i en allò que volem transmetre.

Àlex: També hi ha un solo de trompeta, un tambor irlandés, un cor de xiquets…

I quant a les temàtiques del disc?

Àlex: Tractem de temes universals, però amb idees molt concretes. Incloem per primera volta en Tardor un punt d’ironia i més descarat... No diré agressiu, perquè nosaltres no som agressius. Abans ens centràvem molt a reivindicar el que ens agradava, però no a criticar el que no ens agradava.

I què és el que no us agrada?

Àlex: No ens agraden els cercles d’influència, les relacions públiques en el món cultural, la poca solidaritat entre bandes… Coses que hem pogut experimentar durant l’etapa de Patraix. Aquesta espècie de ràbia o desencant amb l’escena.

L’escena valenciana, és clar.

Àlex: La valenciana té el problema que, com que és més reduïda, encara s’accentua més. No és el mateix que tot estiga a les mans de quatre que de quaranta. Si no caus bé a aquests quatre o no els fas la rosca... Al final aquestes estructures de poder tan ‘de cacic’ que hi ha en les industries culturals... I no només en la música. Nosaltres, al cap i a la fi, som un grup que toca prou per a la manera com fem les coses. Tenim amics a tot arreu, però no tenim padrins, mai els hem tingut; cap, en cap escena, ni en la música valenciana ni en el món indie. Sempre hem estat entre dos aigües; estilísticament en el món de la música en valencià ens hem quedat un poc fora, perquè sempre s’ha buscat música festiva, i nosaltres no som música festiva.

Tampoc sou molt de participar en festivals.

Àlex: Els festivals tenen un problema… Els cartells estan copats perquè, si vols quatre caps de cartells, tens també 20 grups que hi van al darrere. I a això sumes que cantem en valencià i que, per desgràcia, en aquest Estat no està tan normalitzat. Hi ha molta gent a qui no li sembla bé que cantes en valencià o directament li sembla malament.

Cesc: Fem música que no encaixa al lloc on hauria d’encaixar.

Tono: Aqueixa situació de nadar un poc a contracorrent és el que ens fa continuar de manera natural. No ho sé, però fem el que volem i el públic respon, i et fa la sensació que trenques barreres i llavors no queda altre remei que continuar.

Amb el vostre darrer disc va haver-hi gent a qui li vau fer entrar ganes d’arrelar-se, de tornar al barri, de tindre una llar, de comprar-se una casa... Quines conseqüències penseu que pot tindre El Mal Pas?El Mal Pas

Àlex: A mi m’agradaria que El Mal Pas ajudara els grups a desmelenarse, a confiar i a no ser tan obedients amb els cacics d’aquest món, perquè al final el públic és sobirà. I de tant en tant està bé no seguir les regles que ens imposen.

Cesc: Quan vam fer Patraix semblava que feia por que algú poguera dir “Sóc jove, tinc 30 anys i vull comprar-me una casa”. Les lletres d’El Mal Pas segueixen aquest camí de dir: “Gent normal del món, estimeu-vos, sigueu honestos i reivindiqueu la normalitat”.