El que ens cal

El passat dimarts 27 de setembre 9 ciutats -Barcelona, Donostia, Aiacciu, València, Venècia, Palma, Napoli, Marseille i Lisboa- de les que conformen part de la Xarxa SET varen convocar a l’acció, de manera simultània i unitària, per a contrarestar la celebració del Dia Mundial del Turisme. No és el primer cop. Des de la constitució de la Xarxa al 2018 i el llançament del seu manifest fundacional, el 27 de setembre ja ha estat en altres ocasions utilitzat per la reivindicació de tot allò que, des les entitats membres de la xarxa, venim denunciant i treballant des de fa anys.

Enguany, sota el lema “World Tourism Day = Collapse Tourism Day”, es convocaren espais de debat, rodes de premsa, accions de denúncia al carrer o mobilitzacions contra el que podem anomenar “el turisme del col·lapse”, o bé, contra el col·lapse al que s’aboquen territoris i societats àmpliament turistitzats.

A Mallorca, centenars de persones varen fer una cadena humana al voltant del Consolat de Mar i Plaça de la Llonja que, en alguns punts va ser triple volta, convocats per les entitats de la Plataforma contra l’Ampliació de l’Aeroport i comptant amb el suport i implicació de més de 30 entitats i altres plataformes actives d’arreu de Mallorca. Tot un èxit de participació després d’un estiu de represa intensa, i fins i tot superació, dels escenaris turístics previs a la pandèmia de la COVID 19, que per dos estius consequtius havia alentit de manera important l’activitat, i per tant, el negoci turístic.

La realitat és que els impactes i les conseqüències del turisme a les nostres illes tenen moltes vessants i molt diverses: des de la precarietat laboral i la manca d’oportunitats en una societat de serveis hiperturistizada, a la problemàtica d’accés a l’habitatge per l’augment de preu de l’especulació financera-immobiliària, la precarització de la qualitat de vida, l’abandonament i fracàs escolar, l’expulsió veïnal, la gentrificació, la sobreexplotació dels recursos, l’especulació del sòl, la construcció d’infrastructures sobredimensionades, la devastació del territori, la crisi climàtica, la pèrdua d’identitat, la mercantilització del qüotidià i dels comuns, la ruptura del teixit social, etc. I són moltes, per tant, les entitats i col·lectius de la societat civil organitzada que es mouen, no només contra la massificació dels mesos intensos d’estiu, sinó i sobretot contra les nefastes conseqüències de la turistització gairebé absoluta de la nostra economia i, per tant, de la societat que la sosté.

No és només un tema d’especialització turística, que també, sinó un problema de manca de diversitat, de no assumpció de límits i de fracàs absolut en termes socials, malgrat els anuncis a bombo i plateret d’haver tengut un estiu de plena ocupació. Perquè, com sempre, el que cal demanar-se és: en quines condicions? I són moltes treballadores i treballadors que adverteixen que a nivell de sobrecàrrega laboral ha estat una de les pitjors temporades viscudes: molta feina, menys gent per treballar, menys marges de guany per la pujada dels preus d’energia, aliments i combustibles pels empresaris, i per tant, pitjors condicions per la mà d’obra que acaba sostenint totes aquestes pressions per ajustar (i garantir) el marge de benefici esperat dels qui contracten la temporada.

Però a aquestes mobilitzacions i reivindicacions socials ens manca gent. Ens manquen els sindicats majoritaris a les Illes que es distancien d’aquest tipus de convocatòria i ens manquen els i les joves que hauran d’afrontar les conseqüències encara pitjors que estan per venir en els escenaris d’un futur ple d’incerteses i crisis successives que ha arribat molt abans del que tots imaginàvem. Ens falten sobretot les treballadores i treballadors, molt sovint migrants, dels sectors que directa i indirectament viuen del turisme. Perquè sovint aquestes mogudes surten d’aquells que des de les nostres esferes de privilegi analitzam, denunciam i, en alguns casos, ens sentim molestats o fins i tot dolguts, agreujats o indignats pels efectes negatius de l’excés de turisme. Però no hi són als nostres espais de confluència i mobilització –molt sovint excloents– ni aquells que, de manera encara més o menys abstracta veuen compromès el seu futur, ni aquells que de manera directa viuen, pateixen i sostenen el pitjor dels pesos d’aquest paradís de ficció que venem als turistes com a escenari de les seves vacances.

I el problema no és que ells no venguin. El problema és que nosaltres no siguem capaços d’interpel·lar les seves realitats, ni que la societat des de la que ens articulam no és vertaderament diversa i representativa de tota la diversitat i complexitat de realitats que hi convivim. En el cas de les treballadores i treballadors, sovint els tenim a la contra –i no sense raó– per atacar, des del privilegi, precisament allò que, encara que sigui precàriament, els sosté.

I aquí ens cal una reflexió profunda. Que ni en les exigències d’altres polítiques fetes des del suposat paradigma nostre de la transició ecosocial, ni en la construcció d’alternatives de suport mutu i espais col·lectius, sabem apropar-nos, respondre o assumir aquestes realitats que configuren els marges dels marges d’una realitat no aliena ni separada, sinó de la nostra mateixa realitat. La classe treballadora, les diversitats i les vides migrants i els joves no hi són amb nosaltres, o no hi som nosaltres amb ells, o senzillament no som u, i aquí, malgrat l’èxit llegit de la convocatòria de cadena humana, s’hi escau fer-nos les preguntes de: des d’on ens mobilitzam, per a qui, i per a què vertaderament ens estam mobilitzant, i també -i no menys important- com enfrontarem als reptes dels canvis que vendran, sí o sí, sense poder dissoldre'ns en aquest univers comú i divers, amb una mirada i un fer interseccional i integrat (que no integrador), i que tant i tant necessitam amb urgència.