LLEGIR EN CASTELLÀ
El 27 de juliol de 1999 va ser un dia inèdit a Balears. Per primera vegada a la història democràtica de les illes, un president d'esquerres, el socialista Francesc Antich, s'alçava amb la presidència de l'Executiu autonòmic. Ho feia encapçalant un gabinet insòlit fins aleshores. Integrat per fins a cinc forces polítiques (PSIB-PSOE, PSM, Esquerra Unida, Els Verds i Unió Mallorquina), aquell laboratori d'idees i acords va trencar amb dècades d'hegemonia de dretes en un arxipèlag assotat per les pugnes de poder, l'especulació i el desenvolupisme. Quan la fórmula de les aliances entre forces de similar espectre era encara una raresa a Espanya, a Balears començava a caminar el que la història recordaria com el primer Pacte de Progrés.
Com proclamava llavors un exultant Antich, es tractava de la “victòria total del canvi”, que -emfatitzava-, lluny de ser una “curiositat localista i pintoresca”, connectava Balears “amb els grans corrents de modernitat i progrés”. Entre altres nombroses mesures, el Pacte, de la mà del seu conseller de Turisme, Celestí Alomar, va impulsar la popularment coneguda com a 'ecotaxa', l'objectiu de la qual implicava compensar l'elevat consum de recursos i el deteriorament del territori a conseqüència de l'activitat turística. Tot i seguir l'exemple de països com França o Suïssa, el nou impost, que va aconseguir una recaptació de 160 milions d'euros durant els dos anys en què va estar vigent (2002–2003), va topar amb la furibunda resistència de gran part de l'imperi hoteler, alçat en bloc contra la mesura.
La feroç campanya va arribar fins i tot fins a Alemanya, on el sensacionalista Bild Zeitung va emplaçar els seus lectors a enviar cartes al rei Joan Carles perquè paralitzés la posada en marxa del gravamen i va arribar a titular així una de les seves portades: “Els taurons a la platja i l'ecotaxa fan fugir els turistes de Mallorca”. Les crítiques d'aquest rotatiu van frenar en sec quan una enquesta als seus lectors va revelar que un 77% de tots ells asseguraven estar d'acord amb el pagament d'impostos de protecció ambiental.
Antich: “El Pacte va suposar una transformació brutal”
“El Pacte va suposar una transformació brutal, amb els sectors econòmics davant acostumats que les institucions estiguessin al seu costat. Els terratinents no volien parcs naturals, els hotelers no volien cap mena de control sobre el turisme. Van fer una batalla duríssima contra l'ecotaxa i avui dia ja ningú no la discuteix”, recorda Antich. Vint-i-cinc anys després, l'exlíder socialista cita elDiario.es en un restaurant dels afores del municipi d'Algaida, del qual va ser batle durant sis anys. Demana un refresc i, immediatament, comença a deixar anar tot el que va suposar aquella aliança innovadora: “Va ser una cosa revolucionària i un autèntic canvi a l'hora de fer política i, sobretot, l'impuls d'un nou model de creixement i d'una nova cohesió social”.
De fet, el nou model de pacte entre forces d'esquerres i de centre va començar a ser mirat amb atenció a tot Espanya, convertint-se en el mirall i l'exemple a seguir per a altres autonomies. Quatre anys després, el 2003, Pasqual Maragall instaurà a Catalunya l'anomenat Govern tripartit, que venia a ser, en paraules del PSIB-PSOE, un “cosí germà” del balear.
Antich parla ara com ja ho feia quan el 1999 va agafar les regnes del nou Govern. Ja llavors va manifestar que els ciutadans havien entès que “la modernitat i el futur estaven dins de les forces progressistes” i que “la dreta de sempre”, la que governava “des del paleolític” -prenent les paraules de l'assagista valencià Joan Fuster-, acabaria per conduir Balears “a una via morta, a una situació gairebé irreversible”. I així ho van plasmar a les urnes.
La fi de l'hegemonia del PP (i un suborn de 50 milions)
Aliança Popular, primer, i PP, després, van ser les formacions que durant diverses legislatures havien dominat fins aleshores l'arena política a les illes, una soberania encarnada, sobretot, a la figura de Gabriel Cañellas, que el 1983 s'havia convertit en el primer president del Govern balear, previ -i opac- acord amb una incipient Unió Mallorquina nascuda a recer de la implosió d'UCD. Mentre el partit regionalista treia partit de la condició de frontissa que durant anys li va brindar la Llei d'Hont, Cañellas governaria durant tres legislatures, fins al 1995, quan José María Aznar va forçar la seva dimissió després de ser acusat del cobrament d'un suborn de 50 milions de pessetes per l'adjudicació de les obres del túnel de Sóller, convertit en focus del primer gran cas de corrupció impulsat a les Balears.
Aliança Popular, primer, i PP, després, van ser les formacions que durant diverses legislatures havien dominat fins llavors l'arena política a les illes. Una soberania encarnada, sobretot, en la figura de Gabriel Cañellas, qui en 1983 s'havia convertit en el primer president del Govern balear. En 1995, Aznar va forçar la seva dimissió després de ser acusat del cobrament d'un suborn de 50 milions de pessetes per l'adjudicació de les obres del túnel de Sóller, focus del primer gran cas de corrupció impulsat en Balears
La crisi oberta el 1992 entre AP i UM va fer entreveure la possibilitat, fins aleshores inimaginable, que l'esquerra pogués governar a Balears, tot i que els conservadors buscaven per tots els mitjans evitar qualsevol indici de poder a les mans de les esquerres i governar les illes in secula seculorum. Tot i això, el pacte aconseguit entre aquestes al Consell de Mallorca el 1995 va obrir la veda perquè aquest model pogués ser exportat a nivell autonòmic. I així va passar quan el 13 de juny de 1999 el llavors president balear, Jaume Matas (PP), perdia la majoria absoluta i les mateixes forces que quatre anys abans havien assajat el pacte al Consell Insular van negociar el que constituiria el primer Pacte de Progrés de Balears. Antich aconseguia la presidència de l'Executiu autonòmic i Maria Antònia Munar, històrica dirigent d'UM, revalidava la de la institució supramunicipal de Mallorca.
El primer gran escàndol electoral protagonitzat per Matas
Aquell mateix any es destapava, a més, el primer gran escàndol electoral de Balears i la primera gran trama que esquitxaria Jaume Matas. Tot just uns dies abans d'aquells comicis, 74 residents de l'Argentina havien estat inscrits de forma massiva al cens electoral de residents absents (CERA) de Formentera, l'escó del qual era capital per inclinar el govern regional a favor del PP o de les forces d'esquerra. Cap dels nous empadronats no tenia una relació directa amb l'illa. L'objectiu, segons va transcendir de les investigacions, era canalitzar els vots cap als conservadors. Només un any abans, Matas, en el seu primer mandat com a president del Govern, havia iniciat un viatge per Llatinoamèrica amb el pretext de dinamitzar les cases regionals radicades a l'exterior. La seva primera parada va ser Argentina, país que la seva número dos i consellera de Presidència, Rosa Estarás, visitaria mesos després fins a dues vegades.
El recompte de vots d'aquests comicis va revelar que més del 90% dels censats havien votat l'Agrupació Popular Independent de Formentera, vinculada al PP. Matas, no obstant això, sortiria indemne d'aquella causa, que finalment va quedar reduïda al paper exercit per tres funcionaris, els “peixos petits”, com els va anomenar el fiscal, davant dels “peixos grossos” que es van alliberar de tota responsabilitat penal.
“La unió era imprescindible”
Al mig d'aquell escenari, el Pacte de Progrés va veure finalment la llum. Un referent comunista, Eberhard Grosske, prenia possessió a la Conselleria de Treball, un nacionalista, Damià Pons, a la d'Educació, una ecologista, Margalida Rosselló, a la de Medi Ambient... “Va ser un laboratori d'acords impressionant i d'una gran generositat per part de totes les forces polítiques. Hi havia una gran voluntat de pacte per part de tots i, en aquest sentit, es va fer un esforç molt gran”, recorda Antich, visiblement agraït: “Des d'una gran varietat de programes vam ser capaços de crear un conjunt que vam debatre i vam posar en marxa”.
L'expresident balear emfatitza la “gran importància” que va suposar aquella aliança tenint en compte l'adversari “tan fort” que tenien davant, en al·lusió al PP, que va d'immediat va posar en marxa un ampli calendari de denúncies polítiques i campanyes de premsa, manifestacions de tractors i aldarulls als ajuntaments en contra del pacte: “La unió era imprescindible, totes les forces polítiques ho van veure i el resultat va ser realment extraordinari”.
A més de l'oposició dels populars a l'arxipèlag, el Govern de José María Aznar, que temia que el nou model d'esquerres fos replicat a altres comunitats autònomes, no ho va posar fàcil al nou pacte. La seva mantra: “Espanya va bé, menys les Balears, perquè el seu Govern s'està carregant el turisme”, repetia l'exlíder popular. Com assenyala Antich, el Govern central del PP, “des del primer moment, va veure el Pacte com una amenaça. Ja no era l'Aznar que parlava català a la intimitat. Era l'Aznar que havia guanyat les eleccions tan potents de l'any 2000”. “Ens van paralitzar inversions i no ens van ajudar en res”, lamenta.
El Govern d'Aznar, des del primer moment, va veure el Pacte com una amenaça. Ja no era l'Aznar que parlava català a la intimitat. Era l'Aznar que havia guanyat les eleccions tan potents de l'any 2000. Amb això ja va venir amb un desvergonyiment brutal. Ens van paralitzar inversions i no ens van ajudar en res
El socialista recorda amb molt detall l'única entrevista que va mantenir amb Aznar a La Moncloa: “Ell fumant un pur i distant i nosaltres explicant-li els nostres problemes”. “Me'n recordo fins i tot de la vaga d'autocars que es va convocar a l'aeroport i que ens va crear uns problemes que ens vam passar tres dies al Consolat [seu de la Presidència balear]. Recordo que vaig dormir al sofà per a l'endemà continuar negociant amb els sindicats i les patronals. I Aznar, des d'Amèrica o no sé on, dient-nos que el president de les Balears, segur que en comptes d'arreglar la vaga, estava de vacances. Era un desvergonyiment. Nosaltres volíem fer un model de carreteres més d'acord amb el territori i anàvem a parlar amb Francisco Álvarez-Cascos [exministre de Foment]. I Cascos ens deia: 'Autopistes o res'. I que si no teníem més espai, que busquéssim un 'páramo'. Jo li deia que a Balears no teníem 'páramos'”.
Va ser l'època, a més, en què Aznar va acabar nomenant com a ministre de Medi Ambient Matas, el primer de la llarga nòmina de càrrecs d'aquell gabinet del PP que van acabar empantanegats als fangs de la corrupció i que anys abans havien arribat al poder clamant contra “l'atur, el malbaratament i la corrupció” de l'última era de Felipe González. “Matas se n'anava a Aragó quan el president era Marcelino Iglesias (PSOE) i hi havia problemes d'aigua. Marcelino demanava que a la costa es posessin dessaladores i Matas li deia que les dessaladores escalfaven el planeta. I venia aquí, on nosaltres no volíem dessaladores, i ens n'oferia vint. Era un disbarat tot”.
El sistema de finançament d'Aznar
Antich recorda, així mateix, com l'Executiu d'Aznar “va imposar” a Balears un sistema de finançament sota l'admonició que “fora feia molt de fred”. “Va ser un sistema de finançament que ens va deixar 21 punts per sota de la mitjana, que era de 100 punts a Espanya i nosaltres estàvem a 79. Érem la comunitat pitjor finançada de tot Espanya. I això va ser 'gràcies' a Aznar. Després va venir [José Luis] Rodríguez Zapatero i amb el seu sistema ens vam posar 14 punts per sobre de la mitjana. Hi va haver un canvi brutal”.
Malgrat els esculls, el Govern del Pacte va aconseguir impulsar mesures sense precedents a les illes. Entre altres, va materialitzar reivindicacions històriques com portar el tren fins als municipis de Sa Pobla i Manacor, va donar llum verda a la primera llei de paritat de l'Estat, va racionalitzar el sistema d'autocars, va elevar de 8.000 a 27.000 les hectàrees protegides, va quintuplicar el parc de habitatge públic, va aprovar el primer pla energètic de Balears, va estimular el federalisme insular, va impulsar la normalització lingüística de la llengua catalana... “També vam donar més finançament als Consells Insulars i vam donar forma a l'eslògan que posàrem en marxa: 'Quatre illes, un país, cap frontera', treballant en conjunt i respectant la diversitat de cada illa. Va quedar molta feina feta”, destaca Antich, que recorda com els governs d'esquerres següents van continuar reforçant la tasca que va iniciar aquell primer pacte.
Tot i els esculls, el Govern del Pacte va aconseguir impulsar mesures sense precedents a les illes. Entre altres, va materialitzar reivindicacions històriques com portar el tren fins als municipis de Sa Pobla i Manacor, va donar llum verda a la primera llei de paritat de l'Estat, va racionalitzar el sistema d'autocars, va elevar de 8.000 a 27.000 les hectàrees protegides, va quintuplicar el parc d'habitatge públic, va aprovar el primer pla energètic de Balears, va impulsar el federalisme insular i va impulsar el foment de la llengua catalana
L'ecotaxa, però, va ser la iniciativa que es va trobar amb l'oposició més virulenta. Tot i el context de desacceleració econòmica mundial, la crisi d'Alemanya i la guerra de l'Iraq, fets que van acabar impactant en el turisme a nivell internacional, els empresaris del sector veien a l'ecotaxa la causa de tots els mals: “Els hotelers van passar els sopars de Nadal a l'estiu per dir als treballadors que si votaven al 'partit del progrés' no obririen els hotels. Hi va haver un atac molt brutal. Van utilitzar fins i tot els turoperadors. El president alemany es va reunir amb nosaltres al Consolat i va haver de demanar als alemanys que paguessin l'ecotaxa amb tota tranquil·litat. Era una qüestió de 'qui mana aquí'”, assevera l'expresident balear, que subratlla que aquell impost turístic, pel qual es pagava un euro per turista i dia, “va ser la batalla de totes les batalles”.
“Ens tractaven com si fóssim tercermundistes, quan a Barcelona, a Berlín i a moltes altres ciutats ja estaven aplicant un tribut similar. I a més era una manera de donar una possibilitat als hotelers de participar en els projectes que s'havien de fer. Era una forma de millorar el producte turístic”, afegeix.
Al costat dels hotelers, recorda, també hi havia els constructors i els terratinents, que “d'alguna manera manejaven els pous a la seva manera. En definitiva, calia posar en ordre totes aquestes matèries, que afectaven els interessos creats per molta gent”.
Els hotelers van passar els sopars de Nadal a l'estiu, abans de les eleccions, per a dir-los als seus treballadors que si votaven al 'partit del progrés' no obririen els hotels. Va haver-hi un atac molt brutal. Van usar fins i tot als turoperadors. Era una qüestió de 'qui mana aquí'
El retorn de Matas
Tot i les nombroses mesures impulsades pel Pacte en matèria social, educativa, mediambiental i econòmica, el maig 2003 Matas aconseguiria de nou la presidència del Govern. Ho va fer després d'una campanya electoral d'alta volada, encara que no tant com la que protagonitzaria el 2007, quan faria gala dels seus megalòmans projectes. El PP s'havia erigit en símbol del “miracle econòmic” i, amb aquests vímets, van arribar a l'arxipèlag les promeses de plena ocupació, la construcció de més carreteres i autopistes i la conversió de les illes en abanderades del creixement econòmic i turístic.
Les investigacions judicials impulsades anys després revelarien, però, com en els prolegòmens dels comicis autonòmics de 2003 i amb unes despeses de campanya desorbitades que depassaven amb escreix les quantitats a què legalment els conservadors podien fer front, aquests es van encomanar a les comptabilitats en B i als pagaments opacs al fisc. Tot just quatre mesos després d'arrencar la nova legislatura, els conservadors van derogar l'ecotaxa.
Quan el 2007 va concloure aquell mandat precedit de grans promeses, Matas havia deixat un llegat de ambicioses infraestructures sota les catifes del qual s'ocultaven contractes il·legals, nombrosos tractes de favor, sobrecostos, suborns i enriquiments il·lícits sota sospita que, amb l'exlíder del PP ja bandejat de Balears després de la patacada electoral que aquell any el va abocar a l'abandonament de la política, van constituir l'epicentre d'una voràgine de casos de corrupció en què van acabar imputats i condemnats, a més del propi Matas, gran part dels seus subordinats.
Antich lidera el segon Pacte
Antich tornaria a agafar les regnes del Govern balear el 2007, un altre cop en aliança amb UM i els ecosobiranistes del Bloc. Durant aquesta legislatura, l'expresident recorda mesures com el pacte per la competitivitat, l'ocupació i la cohesió social. Tot i això, la crisi del 2008 va suposar un cop dur per a aquell segon Pacte, igual que, afirma, la pandèmia de la COVID també ho seria per al Govern de Francina Armengol (2015-2023), que, amb tot, “va aconseguir que Balears fos una de les comunitats autònomes que millor va sortir de la crisi sanitària i amb uns esforços impressionants del Govern de Pedro Sánchez”.
“Aquella crisi [la de 2008] ens va destrossar, però vam aprendre que les crisis s'han d'afrontar invertint i apostant”, apunta. A més, va arribar el que segons la seva opinió és el “millor” sistema de finançament que ha tingut l'arxipèlag: “Normalment, rebíem 160 milions en inversions i vam passar a gairebé 400 cada any. Les inversions estatutàries van ser el precedent del que després Francina Armengol [presidenta balear entre 2015 i 2023] va aconseguir amb el Règim Especial de Balears (REB)”.
Antich tornaria a prendre les regnes del Govern balear en 2007, de nou en aliança amb UM i els ecosobiranistes del Bloc. Durant aquesta legislatura, l'expresident recorda especialment mesurades com el pacte per la competitivitat, l'ocupació i la cohesió social
L'exlíder socialista considera que es necessiten “més polítiques de continuïtat” en matèria social a Balears, on actualment governa el PP gràcies a l'acord d'investidura que va arribar amb Vox a inicis d'aquest mandat. Antich titlla d'“insostenibles” les seves polítiques “davant d'un problema social tan greu com és el de l'habitatge”. A les illes, com a molts altres punts d'Espanya, l'accés a un habitatge digne és prohibitiu fruit d'un procés especulatiu alimentat a través de les bombolles immobiliàries i la gravetat de les quals es va accentuar amb les successives crisis del sistema financer. “No pot ser que un país que progressi expulsi la seva gent jove”, comenta Antich.
En aquest sentit, critica el “doble discurs” del PP en anunciar mesures encaminades a reduir la massificació turística a Balears però aprovant, en paral·lel, lleis que van en sentit contrari. Lamenta, a més, que “la ultradreta està destruint la democràcia”: “Cada vegada és més difícil fer política. Tot està molt polaritzat. Ja no hi ha adversaris polítics, sinó enemics”. Per això, envia un missatge d'alè a l'esquerra: “Ha de remar en unes aigües que no són gens fàcils. La lluita és molt dura i cal molt d'esforç. Ens juguem moltíssim. I aquí el que es necessita és més cohesió, més igualtat i més cultura. I, sobretot, no deixar passar ni una en contra de la democràcia”.