El barri obrer que va passar de refugi per a narcos a 'joguina' per a un ric holandès a Eivissa

A l'Eivissa abans del turisme, si eres un working class hero segurament vivies a sa Penya. Un barri siamès al Molinar o es Jonquet, a Palma, al Cabanyal, a València, o a la Barceloneta, a Barcelona, però situat 30 metres sobre el Mediterrani: la silueta de les seves cases emblanquinades en aquest turó recorda més una postal d'una illa de l'Egeu o a un poblet mariner de la Pulla.

Encaixonats entre els carrers del port, un penya-segat i el baluard de Santa Llúcia, en poc més de tres hectàrees s'amuntegaven més de dues mil persones. Mariners sense vaixell, agricultors sense terra, dones que criaven famílies extenses i treballaven de criades per a les senyores nobles de l'altra banda de la muralla, pescadors. Aquesta va ser la barreja que va conviure a sa Penya entre el segle XIV i la dècada dels seixanta del XX. Predominava, sobretot, sa gent de la mar. Barri de pescadors continua sent l'etiqueta que manté aquest raval de cases blanques quan es promociona en algun portal, vídeo o fullet turístic. És, en certa manera, irònic: les xarxes que s'han teixit i sargit, cada cop més denses, a sa Penya durant els darrers cinquanta anys no tenien res a veure amb la pesca. Eren xarxes de narcotràfic.

Des que la nit, l'hedonisme i l'electrònica posessin una xinxeta sobre Eivissa al mapamundi, sa Penya es va convertir en el lloc perfecte per rebre, emmagatzemar i vendre, a quilos o en grams, tot tipus de drogues. Qualsevol camell espavilat podia amagar-se a la seva angosta guia de carrers. Costes, passadissos, escales. Una tortura per a les forces de l'ordre. L'auge de les primeres macrodiscoteques que van triomfar a l'illa necessitava, a més, una macrosuperfície que proveís d'estupefaents l'hedonisme. Un win-win amb clars perdedors: els habitants de sa Penya.

Des que la nit, l'hedonisme i l'electrònica posessin una xinxeta sobre Eivissa al mapamundi, sa Penya es va convertir en el lloc perfecte per rebre, emmagatzemar i vendre, a quilos o en grams, tot tipus de drogues. Qualsevol camell espavilat podia amagar-se a la seva angosta guia de carrers. Costes, passadissos, escales. Una tortura per a les forces de l'ordre

La classe obrera va acabar d'abandonar un monticle on els clans gitanos dominaven amb mà de ferro perquè la policia apareixia amb comptagotes. A Conversación en la catedral, Mario Vargas Llosa va escriure una de les seves frases més famoses: “En quin moment s'havia fotut el Perú?”. Des de llavors, començaven els vuitanta, molts eivissencs, amb vincles i sense relació amb el barri, s'han fet la mateixa pregunta sobre sa Penya.

“Era difícil imaginar que poguessis estudiar una carrera”

“Als seixanta, la droga es veia a Eivissa com una cosa dels hippies, gairebé una excentricitat. No va ser fins a molt avançats els setanta quan els eivissencs van començar a preocupar-se pel que estava passant amb el trànsit d'estupefaents”, explica Neus Escandell Tur. La raó que dona aquesta historiadora és senzilla: quan es va començar a evidenciar l'efecte de l'addicció en els fills adolescents o de vint anys de famílies autòctones, el tripijoc que pujava i baixava cap a sa Penya es va convertir en una preocupació social. Hi havia ionquis a la burgesia insular, ovelles esgarriades amb diners per pagar-se un pico. El barri on se'l compraven era un altre de molt diferent del que, dues dècades abans, procedia la força de treball que feien servir els seus pares i avis.

“No és casualitat que els primers immigrants peninsulars que van arribar a la ciutat lloguessin cases a sa Penya. Era la barriada més popular i ja feia segles que acollia els pagesos pobres que baixaven del camp a la ciutat perquè no tenien herència, i treballaven com a majorals o jornalers a les finques que envoltaven la ciutat. Però, els uns i els altres, quan van poder se'n van anar d'allà dalt. El mateix fenomen va passar a la Marina, que era una zona molt més diversa: convivien petits comerciants i mariners, artesans i senyors de Dalt Vila que havien començat a muntar negocis a la part baixa de la ciutat perquè era molt més dinàmica. Sa Penya, en canvi, era més homogènia, gent tan humil com les cases on vivien, autèntics infrahabitatges. He vist poques barriades de Barcelona, per exemple, amb pitjors condicions de vida. Per això, quan el turisme va fer créixer la ciutat i es va construir l'eixample, qui va poder, va marxar a un pis amb diverses habitacions, llum elèctrica, aigua corrent i bany”, diu Escandell.

La historiadora va publicar, a Balàfia Postals, l'editorial que també dirigeix, un llibre escrit a mitges amb Juan Antonio Torres. Eivissa, l'ànima d'un poble estava ple d'imatges on podia observar-se com fluïa la vida a sa Penya abans que fluïssin la droga i els bitllets fàcils, els diners negres. Va ser un petit best seller a l'illa perquè retrata la societat vilera a la primera meitat del segle XX; un míssil directe al cor de molts cinquens d'Escandell: el passat que van entreveure en la infantesa perquè el van escoltar de boca dels avis. Com la historiadora mateixa, la darrera filla d'una família extensa.

Aquesta eivissenca va néixer el 1955 en una casa del carrer de la Mar, un dels carrers principals de la Marina. Sa Penya, per tant, mai no li va quedar lluny i va tenir amigues que es van criar turó amunt. Va visitar casa seva, va jugar a les placetes de sa Penya, va córrer pels seus carrerons. Té records. Per exemple, que ser d'aquest barri “no generava prejudicis”. “Sí que hi podia haver certa vergonya de ser massa pagès perquè venies del camp, però ser-ne d'allà s'emportava amb orgull, estaven orgulloses de venir de sa Penya. Tot i que és evident que existia una diferència social: vaig estudiar, com les noies de la meva edat, a les monges de Sant Vicenç de Paül i, en passar a l'institut, amb prou feines hi havia dues o tres companyes que fossin de sa Penya. Era difícil imaginar que podies acabar estudiant una carrera o, fins i tot, acabar el batxillerat si venies d'aquell context tan humil”. Escandell també rememora un barri amb forts llaços socials. Una germanor que, segons ella, va permetre als primers murcians –l'apel·latiu que rebien els treballadors peninsulars que arribaven a l'illa– integrar-se a l'illa.

“No tancàvem mai amb la clau quan anàvem a dormir”

Juan Pedro Rodríguez va pujar a sa Penya just quan començava el procés que descriu Escandell. Aleshores, el 63, la despoblació que patiria el raval no era tan òbvia perquè els nouvinguts substituïen els que marxaven. “Feia tres anys que vivim a l'illa quan els meus pares van comprar casa nostra a sa Penya. No recordo el preu, però va ser molt barata. Com que no tenia bany, en vam construir un a la terrassa. Per a un nen era un xollo viure a sa Penya. Jo enyoro molt aquesta època”. Quaranta metres quadrats, deu germans; dues habitacions, una per al matrimoni, l'altra per a les filles; i uns quants llits plegables al menjador. Així s'apanyava la família Rodríguez, que encara segueixen anomenant “los alejos” pel nom del patriarca.

“El meu pare va ser mosso d'espases a l'antiga plaça de bous i jardiner del camp de futbol. La meva mare va fer totes les feines que es poden imaginar. Ens van tirar endavant”, explica Juaiche, el sobrenom amb què el coneixen la seva família infinita i també els amics que té en una ciutat on el 2004 es va convertir en el primer gitano a jurar l'acta de regidor. Rodríguez va exercir d'opositor dins del grup municipal del PP i el primer dia que es va asseure a la sala de plens de l'Ajuntament d'Eivissa va reclamar a l'equip de govern “més inversions per rehabilitar el barri” i “presència policial” que acabés amb la venda de droga.

Durant la seva joventut, mai no va poder imaginar que acabaria vivint envoltat de delinqüència. “No tancàvem mai amb clau quan anàvem a dormir i la bici que tenia llavors i amb la qual baixava a fer les meves primeres feines mai no la tenia amb cadenat. Era un ambient molt familiar el que hi havia a sa Penya que nosaltres vam conèixer. Ens relacionàvem amb la gent de la mar i amb les senyores eivissenques que vestien de pagesa: les recordo assegudes als esglaons de casa prenent la fresca les nits d'agost. Ja de nens, ens donaven caixes de gerret perquè les venguéssim per les cases. Així ens guanyàvem uns diners. Pensa que allà dalt hi havia dues botiguetes i per comprar gairebé tot calia baixar fins a sa Peixateria [l'antic mercat d'abastaments de Vila, avui en procés de reforma per reconvertir-lo en un centre cultural després de dècades tancat]”.

– Se'n va anar pels problemes que va portar la droga, Juaiche, o volia viure en una casa més còmoda?

– La meva dona i jo vam aguantar fins a principis dels vuitanta. Teníem una casa amb llum i aigua, vivíem còmodes. Vam marxar de sa Penya perquè l'ambient no ens agradava. Ja teníem el petit. La més gran va néixer el 76 i el següent al 82.

– Va ser per la droga, doncs?

– Erradicar un problema així, erradicar-lo del tot, era molt difícil perquè, si no es ven a sa Penya, es vendrà en un altre lloc, però el van deixar de mà. Les institucions –tant un partit com un altre– van deixar sa Penya al seu rumb… i quan es van adonar del que passava ja era massa tard. Si no es preocupen d'un problema quan és petit amb els anys es va fent gran.

– Moltes vegades s'ha definit sa Penya com un gueto controlat per clans de la vostra ètnia, però, a quantes famílies gitanes has vist marxar del barri?

– A moltes, moltes, moltes! A la meva joventut, encara que fos gitano, sempre vaig estar relacionat, com diem nosaltres, amb paios. Fixa't si em sento eivissenc, que em va tocar fer la mili a Madrid i els dies que tenia permís m'escapava al Retiro per veure una mica d'aigua al llac que hi ha al mig del parc [riu i es queda en silenci uns segons]. La droga ha fet molt de mal a sa Penya. Però molt! Molts pagesos que coneixia també se'n van anar allà. El que dic: la meva colla era palla i ells també se n'anaven.

Erradicar un problema així, erradicar-lo del tot, era molt difícil perquè, si no es ven a sa Penya, es vendrà en un altre lloc, però el van deixar de mà. Les institucions –tant un partit com un altre– van deixar sa Penya al seu rumb… i quan es van adonar del que passava ja era massa tard. Si no es preocupen d'un problema quan és petit amb els anys es va fent gran

Juan Pedro Rodríguez — Primer edil gitano de l'Ajuntament i exresident de Sa Penya

Cronologia de l'avenç de la droga

Les dades demogràfiques que recull la veu Penya, sa de l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera validen la memòria de Juaiche Rodríguez. A mitjans dels setanta hi havia 1.332 habitants. La població presentava ja símptomes d'envelliment, les professions canviaven. Més de la meitat dels “penyers”, el gentilici que utilitza l'exregidor, ja es dedicaven al sector serveis, malgrat que el barri seguia sense tenir activitat comercial reglada. Un terç treballava a l'obra. La gran estampida de la qual la família de “los alejos” va formar part estava a punt de produir-se.

Rescatant algunes notícies de la premsa local es pot traçar una breu cronologia de la decadència de sa Penya.

El 1975, la venda de droga no ha sortit encara a la superfície. Al barri preocupa més, per exemple, la saturació dels cartells que condueixen els turistes als restaurants del port.

El 1978, (cinc anys després de la inauguració de Pacha, dos més tard de la creació d'Amnèsia, l'estiu que obre KU) ja es produeix la primera batuda policial. S'inquauta heroïna valorada en sis milions de pessetes del moment (250 mil euros al canvi actual). Tots dos detinguts tenen nacionalitat italiana.

El 1983, Diario de Ibiza assenyala per primera vegada un clan gitano: la Banda del Cojo. El periodista que signa la notícia diu que els veïns no s'atreveixen a parlar amb ell. Hi ha por.

El 1985, s'incendia una casa: “Condicions infrahumanes i tercermundistes. (...) Sa Penya, degradada i bruta, continua sent racó favorit i refugi per a delinqüents, estafadors i traficants de droga”.

El 1986, “més de cent gitanos, dividits en dos clans, participaven en una violenta baralla que va donar com a resultat la detenció de quatre persones i l'hospitalització d'una gitana embarassada”.

El 1987, hi ha robatoris, xantatges i okupacions. “No volem que la Marina i sa Penya es converteixin en un barri xinès”, es queixen els comerciants del port.

Als noranta, el sambenet de supermercat de la droga ja era inamovible i l'efecte es pot palpar al padró municipal del 2005: fa dues dècades, menys de cinc-centes persones estaven censades a sa Penya. “Sí que hi ha hagut polítics que han volgut rehabilitar el barri, però crec que el problema és que les institucions no han creat mai un projecte integral per eliminar la venda de droga i reparar unes cases que fa temps que van deixar de ser dignes per viure. També calen serveis, comerços que obrin tot l'any. No n'hi ha gairebé a tota la Marina”, explica Neus Escandell.

Als noranta, el sambenet de supermercat de la droga ja era inamovible i l'efecte es pot palpar al padró municipal del 2005: fa dues dècades, menys de cinc-centes persones estaven censades a sa Penya

Se'n va la droga, arriba la gentrificació

Ni tan sols la declaració com a Patrimoni Mundial per la Unesco, el 1999, de les muralles renaixentistes juntament amb les quals va néixer sa Penya va suposar un veritable impuls per a un lloc pintoresc del qual ha començat a treure partit la immobiliària de Bernardus van Maaren. Aquest holandès ha comprat trenta propietats a sa Penya en tot just 15 anys. En aquest període, potser, els mecanismes que van desdibuixar la idiosincràsia obrera de sa Penya hagin començat a desgastar-se. Tot i que les batudes antidroga que envoltaven el raval com si fos una favela en una pel·lícula d'acció ambientada en una megalòpolis brasilera hagin continuat produint-se (l'última important, el gener del 2023: quatre detinguts), sembla que el gran magatzem d'estupefaents es va anar traslladant a la perifèria de la capital eivissenca.

Ni tan sols la declaració com a Patrimoni Mundial per la Unesco, el 1999, de les muralles renaixentistes juntament amb les quals va néixer sa Penya va suposar un veritable impuls per a un lloc pintoresc del qual ha començat a treure partit la immobiliària de Bernardus van Maaren. Aquest holandès ha comprat trenta propietats a sa Penya en tot just 15 anys

Sa Penya va deixar de ser un fortí per als narcos perquè entre el 2011 i el 2016, l'Ajuntament va aconseguir desokupar 40 habitatges. Allà, després de la reforma, van entrar a viure el 2022 una dotzena d'agents de la Policia Nacional. Catorze més se'ls van unir el maig passat, quan es van rehabilitar deu apartaments més. La presència policial i les inversions que reclamava fa vint anys el primer regidor gitano d'Eivissa ja havien arribat. Amb la (sensació de) seguretat, també va aparèixer la gentrificació.

Sa Penya va deixar de ser un fortí per als narcos perquè entre 2011 i 2016, l'Ajuntament va aconseguir desokupar quaranta habitatges i han entrat a viure policies nacionals

Algunes de les cases Van Maaren ja estan de lloguer, temporal o de llarga durada, però amb preus que superen els 1.500 euros al mes. “Es tracta de convertir el barri en un lloc vivible: després ens queixarem que aquesta feina ho estigui fent un holandès, per ambició, però els eivissencs no ho hem fet, arrenquem a córrer i ens oblidem de sa Penya”, diu Escandell. La historiadora, això sí, reconeix que, moltes vegades, les herències que es reparteixen entre diverses generacions dificulta les reformes: dels pares als fills, dels fills als nets, molts amos que són alhora familiars cada vegada més llunyans, compartint el mateix títol de propietat. Un caos. Vendre al capital estranger acaba sent una temptació inevitable.

–A vostès, Juaiche, els han fet alguna oferta perquè venguin la casa que conserven a sa Penya?

–No, no! Nosaltres no posem el rètol de “Es ven”. Si no tinc mal entès, hi ha un senyor estranger que va comprant cases. Conec gent que l'hi ha venut. Altres se l'han venut a l'Ajuntament. Gràcies a Déu, tota la meva família, els meus germans i els meus nebots, hem treballat i ja estem jubilats, o tenen feina. Una de les meves germanes petites té un bar, tinc una neboda infermera, un nebot policia nacional, un altre, municipal. No necessitem aquests diners. Aquesta casa val molt per a nosaltres. No hi vivim, però la tenim bé i ens ajuntem algunes vegades a dinar en família. Arreglem el sostre, tenim la façana neta…

– I li agrada que una empresa sigui propietària de tantes cases?

–Prefereixo que hi hagi lloguers turístics que les cases estiguin tancades, perquè què serà de sa Penya sense habitants? De tota manera, si només hi ha turistes o estrangers, el barri no s'assemblarà gens al que jo vaig conèixer.