De 'Cala Misèria' a 'Mallorca Dreaming', els fills del boom turístic porten la seva crítica a l'art contemporani

En un segell minúscul de vora encunyat, Sergio Monje estampa una fita: l'ocupació de l'aeroport de Palma el 27 de setembre -Dia del Turista- del 2028. Una multitud de gent s'amuntega entre pancartes amb la torre de control al fons. El que pretenia ser poc més que una peça artística i reivindicativa el va convertir en un visionari quan el mes de maig passat va sortir de l'assemblea convocada per la plataforma Menys turisme, més vida. Allí, entre altres conclusions i mesures, es va plantejar organitzar una mobilització massiva precisament a l'aeroport per protestar contra la massificació turística. “Crec que potser vaig ser poc optimista”, fa broma.

La seva peça s'exposa al costat d'altres a la mostra 'Villa Babel', gestada per la comissària Aina Pomar a l'espai Babel Mallorca de Cala Figuera. Una exposició construïda sobre un nucli central, l'habitar, però que, en tornar els ulls al seu entorn, ha topat amb un moment d'ebullició social per les dificultats per accedir a l'habitatge i la turistificació de l'arxipèlag balear. Durant la pròpia investigació del projecte, Pomar va trobar que, a finals dels anys 50, alguns autors del quinzenal Santanyí es referien a Cala Figuera com una mena de “nova Babel” on hi havia llengües i gents de tota mena. Aleshores, explica, la zona era encara un lloc poc urbanitzat i tranquil per als estiuejants i els primers turistes que la visitaven. Tota la resta va venir després.

Al perfil d'aquell antic poble de pescadors les construccions es van anar multiplicant cada cop més fins a l'extenuació. “Tot el litoral de Mallorca s'ha transformat i ja no es limita a una localització, tota l'illa està afectada”, assegura Monje. Sobre una de les parets d'obra de la galeria -creada al mateix espai que abans va albergar una botiga de souvenirs- es projecten imatges de paisatges de costa, possibles i impossibles. Durant mesos, Sergio Monje va entrenar i alimentar una IA amb postals de l'arxiu de Casa Planas –que atresora els fons del fotògraf Josep Planas Montanyà– per construir una “història alternativa” de l'illa. Una estampa a estones distòpica, on el ciment ha arribat a racons que encara segueixen fora de perill, i una altra utòpica plena de costes verges en què hom diu que això ja no pot ser Mallorca.

Reimaginar l'arxipèlag

L'obra -acompanyada d'una col·lecció de postals d'aquesta versió alternativa- va sorgir durant una residència de recerca a Casa Planas per la “necessitat de reimaginar l'arxipèlag” i aplicar la idea de “realisme capitalista” de Mark Fisher al “realisme turístic”. Aquesta “erosió” del litoral es converteix en un resum de la transformació social, econòmica i urbanística que el desenvolupament turístic ha tingut a les Balears. “L'entorn immediat”, reconeix Aina Pomar, acaba convertint-se en “detonant” d'aquestes reflexions al voltant de l'habitació que planteja la mostra.

Quan Cala Figuera va començar a canviar el silenci per la bauxa i es va transformar en un lloc de festa per a locals i turistes, es va aixecar als afores un dels castells neomedievals que van poblar Mallorca des de finals dels 60. Una moda arquitectònica i kitsch que investiga l'artista Marijo Ribas. “Al boom turístic s'instaurà la idea de créixer en totes direccions, es van construir aquestes fortaleses, la majoria en vies d'accés a llocs turístics, i s'hi van excavar coves”, explica.

Entre la reivindicació i l'apropiació d'aquell passat icònic, Marijo Ribas crea estalagmites d'estructura metàl·lica i llana, i converteix el neocastell de Cala Figuera en un enorme hule estès sobre una antiga biga per reconnectar-ho amb allò domèstic. “En aquest cas es va construir sobre els anys 70 amb forma circular per albergar un bar i una pista de patinatge”, assenyala. Un edifici avui en ple estat d'abandó que una immobiliària té a la venda per 650.000 euros.

Què passava amb els llocs que habitava el turisme quan la temporada s'acabava va ser una de les preguntes que es va plantejar Biel Llinàs al seu projecte 'Mallorca Dreaming'. El 2020, en plena era COVID, aquella idea va tenir una volta de rosca: “Què passava llavors amb els espais construïts per a la indústria turística a la temporada més baixa de la història? Es tractava de qüestionar la dialèctica entre temporada alta i temporada baixa i veure què passava quan arribava una crisi com aquesta”. Al taller va construir un marc de fusta de la mida d'una tanca publicitària que va portar a alguns d'aquests llocs.

“Cercava veure quin paper tenien aquestes arquitectures fantasmagòriques en la configuració del paisatge turístic i com modifiquen també el paisatge natural”, explica. Va retratar, emmarcada, el famós carrer de Punta Ballena de Magaluf, els hotels a peu de penya-segat, els tobogans buits del Western Park, el silenci a Cala Ferrera o Cala Romàntica, alhora que reconvertia un element “usat amb finalitats publicitàries” en una fórmula per “posar la mirada a la cara B” de l'illa.

Dels paisatgistes del XIX a la defensa del territori

Al rastreig dels orígens d'aquesta sensibilització artística, les comissaries Aina Pomar i Pilar Rubí no dubten a esmentar els paisatgistes que van arribar a Mallorca entre finals del segle XIX i principis del XX. Tota una nòmina de creadors nacionals i internacionals -des de Sorolla a John Singer Sargent, passant per Francisco Bernareggi o Santiago Rusiñol- atrets per la naturalesa de l'illa. “Encara que no fos amb un sentit de defensa perquè no existia aquesta consciència mediambiental, sí que van contribuir a referenciar i registrar el paisatge amb un punt gairebé d'admiració”, coincideixen. Una atracció i una preocupació temàtiques i estilístiques que també van crear escola i van donar pas a pintors locals com Antoni Gelabert o Pilar Montaner.

El gran salt a nivell reivindicatiu podria situar-se a principis dels 70. “Durant aquesta dècada i ja als 80 es van desenvolupar tota una sèrie d'iniciatives de mobilització social contra la destrucció del paisatge i la defensa del territori que van tenir un paral·lelisme a la pràctica artística ja de la mà de creadors locals”, explica Pomar.

Una de les més conegudes va ser l'ocupació de Sa Dragonera el juliol del 1977 per protestar contra els plans d'urbanització de l'illot. Artistes com Gerard Matas, Margalida Escales, Andreu Terrades o Miquel Barceló es van sumar no només a aquella invasió pacífica, sinó que van continuar les accions un any després quan la plaça de Sa Llonja de Palma va exposar tota una col·lecció d'obres creades per denunciar els excessos urbanístics. Alhora la revista Neon de Suro va recollir també part de les seves proclames i creacions, com la il·lustració en què Terrades unia els diferents estereotips de visitants de l'illa sota un mateix lema: “Please, don't go to spend your holidays in Mallorca”.

“Quan als 70 parlàvem d'ecologia era gairebé una boutade, avui és una evidència”, reconeixia Miquel Barceló fa uns mesos en una entrevista a La Vanguardia. El seu pas per sa Dragonera no va ser excepcional. “La seva implicació ha continuat, moltes vegades a través de col·laboracions amb el grup ecologista GOB”, assenyala Rubí. Ho va fer el 1988, quan va ser -juntament amb José María Sicilia, José Manuel Broto i Xavier Mariscal- un dels encarregats de dissenyar els cartells en suport a la campanya Sa Canova contra Ravenna per impedir la construcció d'un complex urbanístic a la finca de Sa Canova, a Artà. També el 1989 amb l'obra Porto Colom, perill de mort en defensa de Portocolom, el nucli costaner del seu municipi natal, Felanitx. També va ser ell qui va pintar un mapa de Mallorca ple de ferides obertes el 2023 quan l'entitat ecologista Terraferida va anunciar una aturada temporal.

Els fills del 'boom'

En aquesta voràgine reivindicativa dels anys 70 i 80, i també ja als 90, va néixer la generació que ara ha pres el relleu. “Tots han nascut després del boom turístic i n'han viscut i patit les conseqüències”, afirma Aina Pomar. Una onada d'artistes que no comparteixen estètiques ni formes, però sí la traducció del panorama que els envolta de llenços, escultures i instal·lacions. “Crec que el nostre paper també és posar el focus en temes que ens afecten a tots i aquí la saturació del turisme és part de la nostra realitat”, coincideix Marijo Ribas.

Per a Biel Llinàs, aquesta consciència dins de l'escena artística local ha crescut de forma exponencial “en els darrers deu o quinze anys”. Entre els motius, apunta, hi ha la major afluència de viatgers a l'arxipèlag balear, però també l'auge del lloguer turístic. “T'adones que, d'alguna manera, el turisme modula tota la vida quotidiana, des de la precarietat laboral fins a l'accés a l'habitatge. I això darrer ha estat molt determinant per a molts i ha portat a prendre decisions dràstiques”, afirma.

Quan el 2020 el museu d'art contemporani Es Baluard va inaugurar la mostra Enfocaments bèl·lics del turisme: tot inclòs, l'artista Marina Planas es va proposar precisament analitzar des d'un punt de vista artístic “l'ús o l'abús dels territoris que es converteixen en destinació turística”. Una de les peces era la instal·lació Perifèries del plaer que no només recreava l'habitació d'un lloguer turístic o un hotel low cost sinó que a més es podia llogar com un airbnb durant les hores en què estava oberta la pinacoteca.

Tant Pomar com Rubí coincideixen que aquesta implicació més gran per part dels creadors ha tingut també resposta per part de galeries i centres expositius, que s'han convertit en còmplices d'aquest nou moviment, tant dins com fora de Balears. “La turistificació és una qüestió que està sobre la taula i ocupa i preocupa, sobretot els museus d´art contemporani”, assegura Pilar Rubí. Tres anys abans de la mostra de Marina Planas, Es Baluard ja havia presentat el projecte Ciutat de vacances que explorava l'impacte del turisme a les identitats locals.

De l'apropiació estètica a les restes del naufragi

Pomar assenyala que aquesta protesta artística ha vingut acompanyada també d'una “qüestió estètica” que s'ha inspirat o servit de la “imatgeria del turisme” creada i difosa als anys del boom. També Neus Marroig, va crear paisatges fragmentats i il·lusoris a través de la intervenció de postals i va analitzar la imatge de Palma que es promocionava a diferents llibres i guies de viatge des de 1839 fins a l'actualitat. Un plantejament que connectava amb què Pablo Roso va desenvolupar el 2022 a Binissalem, on va crear una oficina de turisme falsa per qüestionar “el (sobre)disseny de la tradició turística d'aquest país de souvenir”, i en què inventava una nova i fictícia narrativa per vendre la localitat.

Mentre artistes com Laura Marte han posat el focus en els protagonistes o damnificats d'aquesta turistificació, com és el cas de les kellys, bona part d'aquesta nova onada creativa ha ressuscitat una mica d'aquell paisatgisme de principis de segle per retratar les arquitectures que ha deixat el turisme al territori: els espais domesticats de Marijo Ribas, els fantasmagòrics de Biel Llinàs, però també els resorts que fotografia Juan David Cortés o les discoteques abandonades d'Eivissa immortalitzades per Irene de Andrés en el seu estudi de l'evolució de l'oci i el lleure a la classe treballadora. Un pas més enllà se situa Julià Panadès, que utilitza l'humor i l'absurd per elevar a art les restes del naufragi. La seva obra parteix d'objectes i deixalles trobades a les platges que transforma en escultures, instal·lacions i tòtems donant una nova entitat a aquests “residus del turisme”.

Amb Villa Babel -que es pot visitar fins al proper 27 de juny- com a exemple, tots coincideixen que la turistificació és una temàtica que seguirà obrint-se camins en l'art contemporani. “El consum de territori, la transformació social que ha produït, encara estan poc explorats, no només des d'un punt de vista negatiu, sinó purament reflexiu”, planteja Rubí. De vegades, afegeix, el “potencial de la creació artística” és capaç d'anticipar problemes i solucions justament perquè l'art “imagina futurs possibles”.

Quan Sergio Monje –autor de la frase Si no tenen pa que mengin turistes, que es va poder veure en algunes samarretes a la multitudinària manifestació del passat 25 de maig i amb la qual espera llançar el projecte Cala Misèria- posava data a la gran manifestació al?aeroport de Son Sant Joan jugava amb la idea de com una ficció pot construir la realitat. Commemorava una utopia o, potser, una certa revolta. Igual que quan, en un altre segell, es va imaginar l'hotel Villa Sirena de Cala Figuera convertit en una cooperativa de vivenda social. Un canvi de guió al llarg de la voracitat turística.

* L´exposició Villa Babel integra obres d´Arantxa Boyero, Elisa Braem, Florence de l´Olivier, Biel Llinàs, Marijo Ribas i Sergio Monje.