LLEGIR EN CASTELLÀ
Divendres passat, una escena inhabitual sacsejava la funerària de Palma: una anciana a qui havien donat per morta a l'hospital on estava ingressada va acabar 'despertant' al tanatori després que un dels metges del centre Joan March del municipi mallorquí de Bunyola certifiqués la seva defunció. Les constants vitals de la pacient, en estat terminal, eren imperceptibles i el sanitari va acabar declarant l'òbit en un cas que ha impressionat a familiars i no familiars i ha obligat a revisar protocols. Tot i els avenços de la medicina, són diversos els episodis similars registrats en les últimes dècades tant a Espanya com a nivell internacional.
Després de ser informats del 'decés' els familiars de l'anciana, el seu cos va ser traslladat fins al tanatori de Son Valentí, a Palma, on, cap a les dues de la tarda, va ser col·locada sobre una de les taules de les instal·lacions de cara al seu condicionament per al posterior enterrament. Tot i això, en un moment donat, els operaris de la funerària van observar estupefactes que la dona movia els dits d'una mà. Després d'assegurar-se que continuava viva i que no es tractava de moviments post mortem, els tècnics van avisar el 061 i, amb una ambulància, va ser traslladada de nou fins a l'hospital, on va quedar ingressada. Tot just un dia després, la pacient finalment va morir.
Fonts hospitalàries asseveren que es tracta d'“un cas excepcional”, el primer que passa en els 80 anys d'història del centre Juan March, dedicat a acompanyar al final de la vida pacients i familiars. Així mateix, assenyalen que el facultatiu encarregat de certificar la mort de la dona “se'n va seguir els protocols”, que igualment es veuran reforçats. El cas protagonitzat per aquesta dona no és l'únic registrat en les darreres dècades -un dels més recents, a Astúries, quan un pres va ser donat per mort abans de ser sotmès a autòpsia-, encara que cada vegada són més aïllats a causa de l'estricte compliment dels procediments a seguir a l'hora de certificar una mort. Amb tot, el Servei Balear de Salut (IB-Salut) assenyala que el centre on la dona va ser declarada mort preveu reforçar els seus protocols, afegint noves proves de seguretat amb l'objectiu de minimitzar els marges d'error, tal com han confirmat a elDiario.es fonts d'aquest organisme.
“Avui dia, la possibilitat que es produeixi un error és de pràcticament zero”, assenyala en aquest sentit Jaime Orfila, cap clínic del Servei de Medicina Interna de l'hospital de referència de Balears, Son Espases. En declaracions a elDiario.es, Orfila apunta, no obstant, que hi ha situacions de final de vida que “poden assemblar-se a una mort”, però precisa que els criteris mèdics actuals per certificar un òbit són “molt clars”: que la persona no estigui vigil, que no respiri, que no tingui pols i que no ofereixi cap mena de resposta neurològica.
“Mitjançant aquest protocol és com afrontem una trucada d'atur cardíac al carrer, en un camp de futbol oa qualsevol lloc”, explica l'internista, que especifica que en un hospital també es poden utilitzar miralls per constatar que el malalt continua respirant i, principalment, comprovar tant el pols carotidi com el femoral, els més accessibles i fiables per certificar si el pacient continua o no amb vida. Orfila assenyala que, a més de verificar les constants vitals, una altra de les proves que es fan són els electrocardiogrames: en cas que el pols sigui imperceptible, comprovar que el cos tingui activitat elèctrica provoca que la possibilitat que es produeixi un error sigui inexistent .
En un hospital es poden utilitzar miralls per constatar que el malalt continua respirant i, principalment, comprovar tant el pols carotidi com el femoral, els més accessibles i fiables per certificar si el pacient continua o no amb vida
El paper dels medicaments
El metge apunta a més que hi ha medicaments neurolèptics i sedatius aplicats a cures pal·liatives que poden induir a confusió a causa dels seus forts efectes lenitius. En aquest sentit, explica que, generalment, les persones que moren als hospitals de Balears -unes vuit de forma diària- són malalts neoplàsics i pacients amb demència avançada. Unes afeccions “totalment irreversibles i refractàries” davant de les quals, per evitar qualsevol tipus de dolor mentre arriba el procés natural de la mort, se'ls procura una medicació relaxant.
Sobre això, incideix que “hi ha uns espais de temps, de segons o de minuts, en els quals cal assegurar-se que no és l'efecte farmacològic” i que, efectivament, el pacient ha mort. Orfila assenyala que una decisió a l'hora de certificar una mort “és un error que excepcionalment en aquestes circumstàncies pot passar” atès que els protocols tècnics ja estan establerts i, lluny de jutjar el que ha passat a l'hospital de Bunyola, assevera que un metge que dóna fe de la mort d'una persona, “sigui al carrer, en un llit, a casa o a l'hospital, ha de tenir molt clar que aquesta persona ha deixat de viure”. “Tota la resta són actuacions administratives o organitzatives derivades de la mort. L'acte mèdic com a tal no pot portar a dubtes. Una persona està morta o no ho està. Si es tenen dubtes, un metge es pren el seu temps i delibera”, afegeix.
El doctor Jaime Orfila apunta que hi ha medicaments neurolèptics i sedatius aplicats a cures pal·liatives que poden induir a confusió a causa dels seus forts efectes. 'Hi ha uns espais de temps, de segons o de minuts, en els quals cal assegurar-se que no és l'efecte farmacològic' i que, efectivament, el pacient ha mort
L'especialista subratlla que als residents que es troben a l'hospital se'ls explica que la mort d'una persona “és un acte major”: “És a dir, encara que es tracti d'una dona de 90 anys que ja fa un mes que és a l'hospital, s'han de concentrar professionalment i proporcionar la màxima proximitat en informar a la família que al seu familiar se li ha parat el cor i ha deixat de respirar. És un moment, sempre, de molta intensitat humana. Se'ls ha de dedicar temps per compartir amb ells que no hi ha reversibilitat, però tampoc patiment, que és el que s'ha buscat i que al final ha passat el que estava previst. D'alguna manera els dónes el condol i t'asseus a prop. En aquests moments, ja siguin segons, minuts o hores, de vegades dies, la família ha de sentir que el professional l'acompanya”.
Les precaucions aplicades segles enrere
Els protocols aplicats per certificar la mort d'un pacient es troben molt allunyats de les precaucions que s'adoptaven segles enrere, principalment a mitjans del XVIII, quan, a cavall entre la Il·lustració i el Romanticisme, a Espanya i a altres països europeus es va estendre la por que un familiar -o la pròpia persona- pogués ser enterrat viu. Enmig de profundes reflexions sobre el sentit i el valor de la vida humana -i en una època en què les hipotèrmies, les apoplexies, els estrangulaments, les asfíxies o els ofegaments, a més de les epidèmies i les guerres eren causa freqüent de mort -, els mètodes mèdics per determinar si una persona havia mort o no, més enllà de l'apagar les funcions vitals, no eren infal·libles.
En no poques ocasions, un sanitari no les tenia totes a l'hora de distingir una mort d'un coma profund, cosa que va donar peu a l'aparició d'una profusa literatura mèdica dirigida a introduir nous procediments que descartessin les morts 'aparents'. Entre altres, anatomistes com Jaques Benigne Winslow -autor de Els signes mortals (1740)- van defensar la necessitat de verificar els decessos mitjançant incisions o punxades a la víctima. Bruhier d'Ablancourt, per la seva banda, va publicar el 1749 la seva Dissertació sobre la incertesa dels signes de la mort i l'abús dels soterraments precipitats, en què defensava que, excepte la putrefacció, tots els signes de mort eren insuficients.
A Espanya, el religiós i assagista Benito Jerónimo Feijoo postulava que la manca de respiració, sentit i moviment eren signes incerts a l'hora de declarar un decés com a tal. A Anglaterra, fins i tot, va ser fundada la Societat per a la prevenció de l'enterrament prematur, mentre que en alguns casos els taüts eren condicionats amb campanes o banderes subjectes al canell del cadàver amb l'objectiu que, en cas d'enterrament accidental, la víctima pogués demanar ajuda. La literatura en aquest sentit no en va quedar al marge i va ser portada a la seva màxima expressió de la mà d'Edgar Allan Poe. Al seu relat Enterrament prematur (1844), el prolífic poeta nord-americà al·ludeix a la catalèpsia -trastorn que porta a la pèrdua momentània del coneixement, la mobilitat i la sensibilitat del cos a causa d'algun trastorn neurològic o estat hipnòtic- com “la més gran de les desgràcies possibles”.