Com la Inquisició i la corona espanyola van acabar amb els espiritistes i els maçons a Menorca
LLEGIR EN CASTELLÀ
Les dominacions britàniques a Menorca han deixat un llegat que no està fet només d'arquitectura colonial i d'anglicismes diversos, que encara avui persisteixen en el català dialectal insular. Una llarga tradició de cercles, publicacions i societats que produïen discurs polític i ideològic es poden rastrejar a cada racó de l'illa des de principis del segle XVIII fins als nostres dies. Mentre que la resta del regne d'Espanya vivia amb angoixa el retorn de l'absolutisme fernandí, mentre el somni dels liberals de Cadis prenia el rumb de l'exili i la persecució, a Menorca florien -entre altres coses- diverses lògies maçòniques d'inspiració humanista i liberal. El professor Juan José Morales Ruiz, titular del màster d'Història de la Maçoneria a Espanya i Amèrica, assenyala que “és sabut que durant la segona ocupació anglesa va ser fundada a Menorca Antiènt Lodge N.72 existent al Regiment 11 de les forces britàniques”, i assenyala així mateix que, segons els registres existents, pocs anys després van ser fundades “en Port Maó dues lògies més: entre els anys 1766 i 1770 van néixer la N.141 Lodge of Fornitude i la N.117 Union Lodge”.
En aquest context d'efervescència il·lustrada es pot constatar que l'activitat que els intel·lectuals liberals anglesos i francesos desenvolupaven al continent tenia el seu correlat a la Menorca Britànica, una illa fins llavors acostumada a la rigidesa extrema del ritu catòlic apostòlic romà observat per la Santa Inquisició, que tornaria a instaurar-se a l'illa en 1802 en retornar a mans espanyoles. Tot i això, durant gairebé cent anys Menorca, es va mantenir sota aquesta sostinguda influència feta de tolerància, obertura i liberalisme mercantil que caracteritzava els protestants i maçons britànics i que va anar generant una pregnància en la societat menorquina.
Com a prova, Morales Ruiz cita un capità maonès de nom Joan Roca escrivia al seu diari el 1778 que “els francmaçons anglesos han fet aquest mes la processó a Sant Joan Evangelista” i assenyala que “a aquestes celebracions ja assisteixen alguns maonesos , encara que sempre amb disfressa”. Així, de poc, la societat menorquina es va anar obrint a nous paradigmes i construint la seva pròpia versió del liberalisme insular, permetent el retorn de colònies hebrees i gregues ortodoxes que van conviure durant dècades en un clima de respecte mutu. Així ho descriu l'historiador mallorquí Román Piña Homs: “La dominació anglesa va constituir tot un model de tolerància que va arribar a calar a la població autòctona i als seus estils de vida”. D'altra banda, si bé és cert que les activitats maçòniques a Menorca tenen el punt àlgid durant aquests anys, el professor Morales Ruiz assenyala que les activitats maçòniques impulsades per menorquins pròpiament arribarien “a partir de la Revolució liberal de 1868”.
Sigui com sigui, la fi de la dominació britànica a l'illa i el retorn d'aquesta a la corona espanyola el 1802 va portar un període de reacció conservadora, un retorn als antípodes de la il·lustració que buscarà tallar de quall la influència i activitats que les lògies maçòniques havien desenvolupat a l'illa durant gairebé un segle. El retorn de la Inquisició, l'absolutisme, la intolerància racial i religiosa expulsen els comerciants jueus i ortodoxos establerts a Maó i tornen a la clandestinitat les lògies que fins aleshores buscaven propagar les idees de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Ja el 1782 el Duc de Crillón, el nom del qual adorna encara un cèntric carrer del ponent insular, escrivia en el seu primer bàndol: “Els moros algerians han de quedar esclaus i en aquesta qualitat s'han de remetre als arsenals de Cartagena. Els presoners anglesos han de remetre's al Comte d'Assalt per ser bescanviats (sic). Els grecs i els jueus han de ser expulsats i llançats a paratges on no ens causin mal”.
Els primers republicans… espiritistes?
Així arriba el regne d'Espanya al primer conat republicà. L'anomenada revolució “Gloriosa” de 1868 irromp al panorama polític no només com una necessitat d'obertura democràtica i antimonàrquica, sinó també com una expressió de la voluntat de respecte a la diversitat, tolerància religiosa, igualtat de drets civils i un incipient laïcisme, que havia quedat truncat després del retorn de Ferran VII. “A partir del 1868 observo que determinats col·lectius anticlericals es posicionen clarament a favor de la llibertat de cultes i recolzen moltes de les iniciatives propagandístiques del Metodisme. Els principals missioners procedeixen de Menorca, i arriben a Mallorca via Capdepera, Artà o Pollença”, explica en diàleg amb elDiario.es el professor Pere Fullana Puigserver, docent de la Universitat de les Illes Balears i expert en història social i religiosa.
Però amb aquestes aspiracions republicanes venia una mica més. Una nova moda que arrasava a l'Europa de finals del XIX i que també va fer carn al territori espanyol i, per descomptat, també a les illes: l'espiritisme. Es tracta d'un corrent pseudocientífic impulsat per un francès republicà i positivista conegut com a Alan Kardec, els llibres del qual van ser cremats per centenars en una interlocutòria de fe impulsada per la Inquisició a Barcelona el 1861. Catalina Martorell Fullana, doctora en Història i autora del llibre “Els orígens del republicanisme i el primer moviment obrer a Mallorca”, explica de què es tractava aquesta moda; “Per entendre què és l'espiritisme i als sectors on més arrela (republicans, llibertaris, classes populars en general), queda molt clar si observem el que passa al I Congrés Espiritista Internacional celebrat a Barcelona el 1888, en què es va aprovar reivindicació de la igualtat entre gèneres i l'alliberament de la dona i altres punts com ara el matrimoni civil o la interpretació de l'espiritisme en qualitat de religió laica, antiautoritària, igualitària i socialitzadora”.
Per entendre què és l'espiritisme i als sectors on més arrela, queda molt clar si observem el que passa al I Congrés Espiritista Internacional celebrat a Barcelona el 1888, en què es va aprovar la reivindicació de la igualtat entre gèneres i l'alliberament de la dona i altres punts com el matrimoni civil
Martorell explica que aquest clima d'obertura política i social que es viu durant el Sexenni Democràtic enfortirà els avenços que buscaven fer d'Espanya –per fi– un país laic. “L'Església catòlica perd pes, especialment a instàncies del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), que porta a l'ADN l'anticlericalisme. Són lliurepensadors i molts integren lògies maçòniques, altres són protestants, ateus, i també espiritistes”, assenyala. Per part seva, l'església reacciona amb un “pla de xoc”, segons explica el professor Puigserver: “Es va posar en funcionament un pla pastoral a través d'associacions seglars (Terciaris Franciscans, sobretot) per contrarestar aquesta dimensió 'religiosa alternativa' que practicaven aquells que s'oposaven al catolicisme. Aquests grups van tenir gran difusió sobretot a Menorca on s'existien diverses associacions espiritistes, també n'hi va haver a punts de Mallorca com Palma i Capdepera”.
Més enllà de la motivació material i política que va donar espai al naixement d'aquest corrent, cal preguntar-se: què era i com funcionava l'espiritisme? Segons Catalina Martorell, es tractava d'un “corrent científic, filosòfic i social de base espiritualista -no religiosa-, laïcista i progressista” els adherents del qual apostaven per “la regeneració social, la fraternitat universal dels antics cristians, la posició ètica davant la vida , la redempció social i la pluralitat de mons”. Encara comprenent el context històric i social que es vivia aleshores a tot Europa, no deixa de resultar sorprenent que fossin principalment aquells “liberals il·lustrats” i abanderats de la “ciència” els qui més aferrament sentissin per aquesta forma d'animisme social. Sobre aquest punt, Martorell explica: “Els qui el practicaven defensaven que no era una religió, sinó una 'nova ciència'. Al segle XIX apareix als ulls dels espiritistes la possibilitat de contactar amb l''altre món' a partir dels poders mediúmnics, hipnòtics o psicològics de les persones”.
Per la seva banda, el professor Fullana assenyala que es tractava d'una forma de coexistència de lliurepensadors, incipients feministes, laics, al capdavall habitants dels marges de l'època. “Cal pensar que el caciquisme i el clericalisme eren asfixiants. La societat liberal burgesa, quan no troba espais públics, quan no disposa de llibertat suficient ni garanties socials, es refugia en col·lectius que actuen des de la clandestinitat, el secretisme, la intimitat i els espais invisibles. El catolicisme hispà és intolerant per naturalesa, antiliberal i no respecta la diversitat de cultes ni de creences. És més, el catolicisme té una gran capacitat per produir relats acusatoris i se sent recolzat per intimidar amb relats i acusacions tots aquells que mostren una certa desafecció amb la pràctica catòlica”, comenta.
El caciquisme i el clericalisme eren asfixiants. La societat liberal burgesa, quan no troba espais públics, quan no disposa de llibertat suficient ni garanties socials, es refugia en col·lectius que actuen des de la clandestinitat, el secretisme, la intimitat i els espais invisibles
Un anarquista a les taules dansaires
Espiritistes, maçons, republicans, lliurepensadors, metodistes, protestants… tots ells aniran trobant el seu lloc en la història dels primers anys del segle XX i, en alguns casos, diluint les seves activitats fins a ser tot just un record. A Menorca, un personatge fonamental per a la història de l'educació laica i lliure, així com per als primers compassos de les organitzacions obreres insulars, combinava en el mateix discurs la seva afició per l'espiritisme i la lluita apassionada per l'emancipació dels treballadors.
“Joan Mir i Mir va iniciar la seva militància política a l'espiritisme, que va ser el seu canal d'entrada en la lluita per l'emancipació de les classes treballadores. Al I Congrés Espiritista Internacional celebrat a Barcelona, els menorquins van demostrar la seva implicació enviant representants. Recordem que hi havia dos centres espiritistes a Menorca, un a Maó i un altre Es Castell, aquest darrer comptava, cap a principis del segle XX, fins a 38 membres, i estava presidit per Joaquim Eyoroa González. També hi havia lògies com La Torre de Babel de Ciutadella i Els Germans de la Humanitat a Maó”, explica Catalina Martorell.
Més d'un segle després de la seva mort, l'Escola d'Adults de Maó porta el seu nom com una reivindicació tardana de qui no va ser només un socialista llibertari en el sentit ampli del concepte, sinó també un subjecte amb la ment oberta capaç de tolerar i fins i tot -potser- jugar amb altres mons possibles. “Per Mir i Mir va ser significativa la visita el 1899 de la lliurepensadora Belén Sárraga a Menorca, on va donar a conèixer el diari anticlerical i feminista La Consciència Lliure, que a la illa va aconseguir un suport de 600 subscriptors. Durant la gira de propaganda, Sárraga va defensar l'ensenyament laic i, poc després, Joan Mir i Mir i el mallorquí Gabriel Comas van difondre un projecte per crear una escola d'educació integral aquell mateix any”, assenyala Martorell.
Finalment, preguntada pels vincles d'aquest il·lustre professor maonès, que va ser fundador de l'Ateneu i impulsor d'una de les primeres i més importants vagues obreres de l'illa, explica que “cap al 1901 va viatjar a Barcelona, on es va reunir amb tots els líders dels moviments emancipadors, des de lliurepensadors, cooperativistes, republicans, anarquistes, etc.”. “Aquest viatge va ser clau perquè Mir evolucionés cap a l'anarquisme. A partir de llavors, es va involucrar amb l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i va establir una escola moderna a Maó el 1904, de la qual va ser mestre. Mir va connectar amb tota la xarxa anarquista catalana al voltant de l'escola moderna”, afegeix.
La història del menorquí Joan Mir i Mir acabarà abruptament amb prou feines fets els 50 anys, després de moltes anades i tornades que inclouen la fundació d'alguns dels diaris més importants de Menorca i de diverses Escoles Lliures d'Ensenyament. La persecució, la presó, la delació i també el desaire d'alguns dels seus antics aliats aniran soscavant la salut. Del seu espiritisme gairebé no en quedaran anècdotes. Va escriure el seu testament polític 13 dies abans de morir un 19 de juny de 1930. Potser el seu esperit llibertari va encara donant voltes per les taules dansaires.
0