Entrevista inèdita amb Cristóbal Serra, 12 anys després de la seva mort: “La civilització moderna està destinada a anar-se'n en orris”

Cristóbal Serra (Palma, 1922) va ser un professor, traductor i prolífic escriptor que va publicar una col·lecció d'obres polièdriques, la majoria tan difícils de classificar com el seu autor. Erudit, quimèric, ocultista, taoista, cristià i aforista, va bussejar a l'Apocalipsi de Sant Joan, el Llibre del Tao, l'obra de William Blake, l'analogia, el pensament irracional i la literatura universal. Des dels trenta anys va viure sol, en un retir voluntari al seu pis de Palma, envoltat de llibres, discos de jazz i esperits de poetes. En els darrers anys tenia l'aspecte d'un profeta hassid.

Va dedicar tota la vida a donar curs als seus viatges imaginaris i a jugar amb passió amb les paraules. Els seus llibres el van convertir en un escriptor de culte, celebrats per autors com Octavio Paz i Pere Gimferrer, i li van servir per aconseguir el Premi Ramon Llull (2000) i un Doctorat Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears (2006).

Pocs mesos abans de morir, va concedir la seva última entrevista al seu domicili de l'Avinguda Argentina de Palma. Avui elDiario.es publica aquesta entrevista pòstuma a les portes del dotzè aniversari de la seva partida -va morir el 6 de setembre del 2012 a la capital balear-.

Vostè ha estat professor durant molts anys. Què opina de l'ensenyament?

L'ensenyament, tal com s'imparteix a les escoles, poques vegades és la font del veritable coneixement. Qui realment sap, ho ha après pel seu compte després de sortir de l'aula. Sovint els autodidactes són els que més saben, ja que la seva curiositat i voluntat els porten més enllà del que se'ls ensenya oficialment.

Vivim en una civilització babèlica, confusa, que necessita urgentment ser instruïda i guiada cap a la claredat. Cal aplicar un pensament corrector que rectifiqui els errors i atorgui consciència a les persones. Hem de sacsejar la mandra mental i enfrontar-nos als qui intenten imposar-nos idees sense fonament. L'ensenyament, tal com s'estructura actualment, ha convertit les persones en víctimes de coneixements superficials i enganyosos, que han acceptat sense qüestionar-ne la quantitat per sobre de la qualitat.

Vivim en una societat on pocs tenen les idees clares. Com a professors és el nostre deure ser clarificadors i corregir el rumb, proporcionant a les persones les eines per pensar i destriar per si mateixes.

L'ensenyament, tal com s'imparteix a les escoles, porques vegades és la font del veritable coneixement. Qui realment sap, ho ha après pel seu compte, després de sortir de l'aula. Sovint, els autodidactes són els que més saben, perquè la seva curiositat i voluntat els porten més enllà del que se'ls ensenya oficialment

Vostè ha llegit molt i té una estupenda biblioteca. Amb què es queda de la literatura mallorquina?

La literatura mallorquina no ha produït gaires autors que hagin reflexionat profundament o tingut experiències autèntiques. Ramon Llull és una notable excepció, encara que en tenim una visió completament errònia. A Mallorca se li ha atorgat una aurèola que no es correspon amb la realitat; molt del que s'ha dit sobre ell és fals. Durant un temps, em vaig interessar molt per la seva figura i, quan vaig ser a Girona, vaig descobrir l'origen de la família i altres detalls que contradiuen les versions comunes sobre aquest personatge. No sabem realment qui va ser Ramon Llull. Se l'ha representat com un franciscà, però en realitat vestia de manera humil, “com un Adam”. Era un home inquiet, amb una intel·ligència prodigiosa i una imaginació desbordant, que va recórrer el món. Tot i això, ho han reduït a un autor de llibres religiosos, que, per la seva dificultat, gairebé ningú ha llegit. Els catalanistes encara menys; no han llegit Ramon Llull.

Vostè escriu en castellà, però la seva llengua materna és el català de Mallorca. Per què?

També he escrit en català. L'any 2006 vaig publicar “Curolla del mallorquín dadá”, una recopilació de les joies dadaistes dels mallorquins [el llibre és un diccionari d'expressions mallorquines que l'autor reprodueix en català, però l'explicació de cadascuna està escrita en castellà]. Tot i que la veritat és que sempre he tingut una especial predilecció pel castellà, ja que va ser beneït pel Segle d'Or, que el va convertir en una eina molt precisa. Els autors d'aquella època van polir la llengua castellana com a orfebres i ara ens beneficiam de la seva feina.

Sempre he tingut una especial predilecció pel castellà, ja que va ser beneït pel Segle d'Or, que el va convertir en una eina molt precisa. Els autors d'aquella època van polir la llengua castellana com a orfebres i ara ens beneficiam de la seva feina

I per què es va inclinar cap al Taoisme?

Em va atrapar el misticisme humorístic construït a base de paradoxes. A més, el Taoisme és una saviesa per a solitaris, i jo soc solitari. També m'atreu el pensament fragmentari de l'aforisme taoista: subtil i discontinu. Lao-Tsé somriu mentre que Chuang-Tzú riu a riallades. (Rialles)

Amb el Taoisme, vaig deixar enrere tot discurs filosòfic contaminat per un excés de raonament. El Llibre del Tao, que vaig traduir, no està escrit per a persones calculadores o racionals. Vaig abandonar l'anàlisi continuada, buscant al seu lloc la il·luminació per síntesi. Vaig abraçar el taoisme sense renunciar al cristianisme, encara que entès a la meva manera. He buscat la llum dins del clarobscur.

Vostè és un mestre consumat de l'aforisme.

L'aforisme és la manera com grans pensadors s'han expressat durant mil·lennis; és un pensament discontinu amb una llarga tradició. És poesia que, de líquida, ha esdevingut sòlida. Un aforisme és un monòlit poètic. Fixa't: el cuc perdona l'arada, però no el tractor. (Rialles)

Parli'm de la seva gran passió: els ases.

La meva passió per ells neix d'una profunda reflexió sobre el ritme vertiginós de la nostra civilització, un ritme que ens ha sacsejat i que, tard o d'hora, ens portarà al descarrilament. Antany, tot era més pausat, d'acord amb el ritme de l'ase, i crec fermament que hauríem de tornar a aquest compàs.

La meva obsessió pels ases va començar fa molts anys, quan estudiava a València. Vaig trobar en una llibreria, danyada per una inundació, un exemplar de “L'ase il·lustrat”, escrit per un exclergue liberal el 1837. Des de llavors, es va convertir en la meva devoció més gran. Per escriure “L'ase inversemblant” vaig investigar la història d'aquest animal i vaig descobrir que sense ell no existiria la civilització mediterrània. La Bíblia, per exemple, és un veritable filó de coneixements sobre l'ase.

Antany, tot era més pausat, concorde al ritme de l'ase, i crec fermament que hauríem de tornar a aquest compàs. La meva obsessió per ells va començar fa molts anys, quan estudiava a València. Sense ell no existiria la civilització mediterrània. La Bíblia, per exemple, és un veritable filó de coneixements sobre l'ase

Amb un grup d'amics vam fundar una mena de germanor al voltant de l'ase, encara que aviat em vaig adonar que és difícil adoctrinar en aquests temps. Però continuo defensant el valor d'aquest animal, no només per la gràcia, sinó perquè és un símbol de resistència en un món frenètic. Ell, a diferència del cavall, està sota la influència astrològica de Saturn, cosa que el fa pausat, cautelós i longeu. Com jo, que també soc saturní i he viscut molts anys.

També he estudiat la llegenda negra que envolta l'ase, la seva associació amb el poble jueu, i arribo a la conclusió que aquesta civilització moderna està destinada a anar-se'n en orris. Mentrestant, els que som conscients hem de fer el possible per mitigar-ne el deteriorament, encara que temo que el mal ja està fet.

L'ase és l'únic símbol que ens queda per enfrontar-nos a aquest món estrepitós. És un símbol que tenim a mà i que considero de vital importància. La poesia és a l'ase, que a més té certa gràcia. En lloc de dos cotxes, hauríem de tenir dos ases. (Rialles).

D'on li ve aquest riure de petit?

L'experiència és molt important. Amb els anys se m'ha concedit un repòs mental després d'haver patit molt de vertigen metafísic.

Quan un té experiència es torna com un nen. Si de vell no et tornes com un nen, és que no has sabut adquirir l'experiència. Si no tens aquest punt infantil, quan et tornes vell t'endureixes massa i et tanques. L'humor i la innocència t'estoven.

Quan un té experiència es torna com un nen. Si de vell no et tornes com un nen, és que no has sabut adquirir l'experiència. Si no tens aquest punt infantil, quan et tornes vell t'endureixes massa i et tanques. L'humor i la innocència t'estoven

Vostè ha observat molt el mar.

Sí. A la meva infància al port d'Andratx (Mallorca) vaig obtenir les ulleres per observar la natura. Allí vaig entendre que l'home s'ha de sumar a la natura si vol fer art.

Quan vaig estar malalt vaig observar molt el mar i la costa. Em vaig adonar que al mar és on es fa visible la confrontació entre el bé i el mal, perquè aquí a la terra estan més confosos.

Què sent quan veu el Port d'Andratx actualment?

Fa molts anys que no vull anar a Andratx per pena. Ho han destrossat. Moltes coses de què s'han fet a Mallorca han adulterat l'estil de vida a l'illa. Jo recordo que el meu pare ens deia: “No la coneixereu”. I tenia raó: Mallorca ha patit moltíssim i ja no la reconeixem.

A la meva infància tot tenia un ritme de vida, el paisatge no estava tocat... tot es veia des del punt de vista de la natura. Sens dubte hi havia molta més bellesa llavors. Era la “l'illa de la calma” de Santiago Rusiñol. Jo ho he viscut. Ja no podrem recuperar aquesta atmosfera a Mallorca. S'hauria de donar valor a tot allò que té a veure amb l'esperit, perquè amb allò que té a veure amb la matèria fa molt de temps que li donem importància i no ens ha anat bé.

No us agrada el progrés?

El progrés ha destruït moltes coses en el seu avenç. En lloc d'escriure'l en majúscules, s'hauria d'escriure en minúscules. Això és una cosa que haurien d'ensenyar a les escoles: “El progrés s'ha d'escriure en minúscules”.

Les societats i cultures antigues són tan fascinants que encara les estudiem, precisament perquè tenen qualitats que la modernitat ha perdut. Hi ha un excés de progrés, i els progressistes no tenen un veritable sentit del progrés. L'avenç cec ha portat conseqüències que han alterat profundament la vida.

El progrés ha destruït moltes coses en el seu avenç. En lloc d'escriure'l en majúscules, s'hauria d'escriure en minúscules. Les societats i cultures antigues són tan fascinants que encara les estudiem, precisament perquè tenen qualitats que la modernitat ha perdut

Què ens va passar als mallorquins?

Mallorca és una veritable llàstima perquè podent ser un focus de cultura mai no ho ha estat. Principalment perquè la societat no s'ha inquietat gaire per les coses de la cultura. Valoren molt la tradició, però de manera molt superficial.

L'arribada del turisme de masses ho va negar tot. Aquest fenomen ha estat profundament trastornador per a Mallorca; si bé ha portat modernització i canvis en molts ordres, especialment a l'econòmic, l'illa ja no és la mateixa. No em sento a la mateixa Mallorca que vaig conèixer als catorze anys. Les noves generacions han estat adaptades a aquesta nova vida sense haver conegut la Mallorca autèntica. Per mi, el contrast és aclaparador. Molts dels valors perduts d'aquella antiga Mallorca s'haurien de recuperar, si encara és possible, cosa que dubto.

Abans érem un poble reposat, amb una pau i quietud que modelava un caràcter diferent, insular. Recordo una època en què Mallorca tenia una atmosfera oriental que ara s'ha esvaït. Ara la gent s'ha tornat superficialment europea, accelerada i hem perdut la nostra essència en poc temps. La Mallorca artística d'abans ja no existeix, ja que ha estat desposseïda de la seva personalitat. La tendència materialista que sempre va estar latent als mallorquins ha acabat per dominar.

Abans érem un poble reposat, amb una pau i quietud que modelava un caràcter distint, insular. Recordo una època en què Mallorca tenia una atmosfera oriental que ara s'ha esvaït. Ara la gent s'ha tornat superficialment europea, accelerada, i hem perdut la nostra essència en poc temps

Vostè és molt malenconiós?

Vivim en una societat plena d'inconsciència. Tot i que també és cert que, si tens massa consciència, adquireixes un sentit tràgic de la vida que fa molt difícil arribar a ser optimista. Encara que t'humanitzes molt. (Rialles).

He conegut la felicitat de l'infeliç, la felicitat del desgraciat, però mai m'he sentit enfonsat. Anava per a desequilibrat, però em vaig equilibrar. (Rialles).

He conegut la felicitat de l'infeliç, la felicitat del desgraciat, però mai m'he sentit enfonsat. Anava per a desequilibrat, però em vaig equilibrar

Què va passar perquè fos infeliç?

Als trenta anys vaig decidir abraçar la solitud, refugiar-me als llibres i convertir-me en un viatger sedentari. Necessitava evadir-me i crear paraules. Fer viatges imaginaris, així vaig inventar Cotiledonia. Va ser un viatge inversemblant que vaig poder fer assegut.

Quant té la vida de tragèdia?

Hi ha molt poca gent que tingui una visió renovadora interessant. Tot és una rutina.

Tenim una societat estructurada de tal manera que la majoria es deixa enganyar per cimbells.

El que cal buscar és la qualitat i l'autenticitat. Les antigues civilitzacions tenien un sentit més tràgic de la vida, avui dia tot és ràpid i superficial. Ens resistim a ser americans, però tots estem americanitzats.

Tot s'ha convertit en consum?

Més aviat tot és confús (Rialles). Encara que pensem que tenim una gran civilització, en realitat, els mals de la nostra societat són una mica paorosos. És una civilització purament mercantil que ha perdut el ritme i el respecte al que és sagrat. S'han confós les prioritats. El millor seria que no s'accentués tant la part negativa que té aquest tipus de vida.

A quina part negativa es refereix?

René Guenón, un maçó molt instruït que va acabar en una secta mística islàmica, va deixar escrits una sèrie de llibres molt interessants, entre ells, “La crisi del món modern”, on deixava clar que vivim el somni de la inconsciència.

Tenim una cultura d'ensenyaments molt falsos. Ens hem de sacsejar la mandra mental en tots els ordres i enfrontar-nos als que ens volen imposar ideologies quan ni tan sols saben per quina raó les imposen.

Està molt bé tenir en compte la matèria, i fer-ne ús. Però no tant materialisme. A la matèria cal sacralitzar-la una mica i tenir-ne més respecte.

A Mallorca, la figuera era un arbre sagrat i ningú la tocava, avui dia l'arrenquen per posar una carretera o el que calgui. Tot s'ha dessacralitzat. Ara només importa l'economia.

El món de la quantitat ha de ser substituït per la qualitat. La quantitat no és important. A mi què m'importen les estadístiques! A mi el que m'interessen són les imatges vives que emergeixen de la natura! A mi m'importen les figues i els ases!