La promotora que va subornar Munar pel solar més valuós de Palma perd la guerra amb Hisenda

Després de més d'una dècada de litigis judicials, el Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) ha rebutjat tornar 1.995.000 euros que va pagar en impostos la constructora Sacresa en adquirir els terrenys palmesans de Can Domenge. La qüestió no és fútil: la compra no només es va dur a terme molt per sota del preu de mercat de la finca -es van pagar 30 milions, quan el seu valor real era de 60-, sinó que es va materialitzar mitjançant el pagament d'un suborn de quatre milions d'euros que, transportats en una bossa, van anar directes a les butxaques de l'expresidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar i de diversos dels seus subordinats, com va declarar provat la Justícia. Una part de la dádiva va acabar, a més, sent utilitzada en benefici de Unió Mallorquina (UM), partit que durant dècades va manejar els fils de les principals institucions de Balears i que el 2011 es va veure abocat a la dissolució embolicat en nombrosos de casos de corrupció.

Arran d'aquesta operació, Munar, que inicialment s'hi va declarar “completament aliena”, va ser condemnada el 2013 a sis anys de presó i a quinze d'inhabilitació. També van ser sentenciats el que fos el seu 'dofí' polític i exvicepresident del Consell de Mallorca Miquel Nadal (quatre anys de presó), l'exconseller de Territori Bartomeu Vicens, l'exconseller d'Hisenda Miquel Ángel Flaquer, el màxim accionista de Sacresa, Román Sanahúja, i l'advocat extern d'aquesta empresa, Santiago Fiol, tots a penes d'entre vuit mesos i un any de presó. El 2016, l'Audiència tornava a condemnar Munar tres anys més de presó -rebaixats a dos anys i mig pel Suprem- després de reconèixer finalment que havia cobrat part del suborn.

La recent sentència del TSJIB, a la qual ha tingut accés elDiario.es, confirma la resolució dictada el 2021 pel Tribunal Econòmic Administratiu Central, que va denegar -en línia d'altres resolucions anteriors- tornar a Sacresa les sumes ingressades com a resultat de l'autoliquidació dels impostos sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats efectuada arran de la compravenda de Can Domenge. L'Agència Tributària -instància a què en primer lloc va acudir la promotora- ja havia rebutjat el 2015 aquesta reclamació en assenyalar que l'adquisició dels terrenys va ser “il·legal i delictiva” amb “ple coneixement i consentiment de les parts”, de manera que la petició no podia prosperar.

Més endavant, el 2018, el Tribunal Econòmic-Administratiu Regional de les Illes Balears (TEARIB) resolia en el mateix sentit en recordar que l'operació va ser declarada nul·la atès que es va dur a terme incorrent en delictes de prevaricació, frau a la administració, revelació dinformació confidencial i aprofitament dinformació confidencial.

En la seva sentència, contra la qual es pot interposar recurs de cassació, el TSJIB precisa que, encara que el contribuent té dret a sol·licitar la devolució del que al seu dia hagués autoliquidat davant l'Administració en haver estat declarada nul·la de ple dret o anul·lable una alienació, la Llei de l'impost sobre transmissions patrimonials estableix específicament diversos supòsits en què no és procedent la devolució. Entre aquests, l'incompliment de les obligacions contractuals concertades per l'obligat fiscal. En aquest sentit, la resolució recorda que Sacresa va obtenir informació privilegiada que l'afavoria al concurs d'adjudicació, col·locant-se “de forma voluntària en una posició amb contravenció absoluta dels principis generals més elementals de la contractació pública”. I en aquesta declaració de nul·litat de l'expedient, afegeix la Sala, l'empresa “va tenir una implicació clara i directa”.

Com va posar de manifest la sentència de l'Audiència Provincial, i recull ara el TSJIB, quatre dels acusats -Munar, Nadal, Vicens i Flaquer-, “de comú acord i guiats per l'ànim de beneficiar” Sacresa al procés d'alienació de la finca, “per al qual aquesta última va prestar la seva col·laboració, van realitzar els actes administratius i les gestions necessàries per, amb un valor de mercat al voltant dels 60 milions d'euros, afavorir l'expressa mercantil”, com finalment va acabar succeint. Els magistrats subratllen, a més, que els processats “van disfressar” el projecte “sota l'aparença d'haver pres una decisió de caràcter polític per a benefici general quan la veritat és que no tenia cap altre sentit ni finalitat pública més que l'afavoriment arbitrari d'una determinada empresa amb detriment per al patrimoni del Consell de Mallorca”.

El mateix Tribunal Suprem, que va confirmar la sentència, asseverava que la finca, “el bé més valuós de tot el patrimoni del Consell de Mallorca, que Maria Antònia [Munar] presidia”, va ser alienada “per un preu cridanerament inferior al seu preu real de mercat”, i qualifiquen fins i tot d'“increïble i inacceptable” que Munar ignorés el que estava passant a l'òrgan que presidia. La Sala apel·lava, en aquest sentit, a una “exigència d'exemplaritat més gran” per part dels que no són “simples funcionaris sinó autoritats electes pels ciutadans”, tenint en compte sobretot “el perjudici que amb conductes com les presents ocasionen a la pròpia imatge i confiança que mereix el nostre sistema polític”.

Núñez i Navarro entra en escena

La querella instada contra l'adjudicació va ser interposada per la constructora Núñez i Navarro, que havia ofert 60 milions d'euros pels terrenys de Can Domenge. Tot i això, molts van veure en aquesta denúncia una “venjança” per la catalogació de l'edifici de Gesa, una mola de formigó que l'empresa catalana havia adquirit el 2005 per aixecar 200 pisos de luxe, cosa que comportava, a canvi, la demolició de l'immoble. Quan Núñez i Navarro va voler posar en marxa el seu projecte, es va trobar que l'edifici havia estat declarat pel Consell Insular de Mallorca (llavors presidit per Munar) com a Ben Catalogat amb els vots a favor de PSOE, UM, Esquerra Unida/Els Verds i els ecosobiranistes del PSM i la veu en contra del PP, cosa que impedia el seu enderrocament i, per tant, tirava per terra els plans urbanístics de la promotora.

Cal recordar que, tres mesos després de ser imputada pel cas Can Domenge, Munar anunciava la seva dimissió com a presidenta del Parlament balear i l'abandó de la vida política. Les acusacions que aquell mateix dia havia abocat contra ella el que fos el seu 'dofí' polític van precipitar el seu adéu: Miquel Nadal, en el marc d'una de les nombroses causes obertes contra UM, havia confessat que Munar li havia entregat al seu cotxe oficial 300.000 euros en metàl·lic per comprar la meitat d'una productora audiovisual, Vídeo U, que tots dos controlaven a l'ombra mentre la regaven amb fons del Consell.

La pròpia UM va ser l'encarregada de donar a conèixer la dimissió de l'expolítica mitjançant un comunicat en què, paradoxalment, afirmava que, “com es demostrarà”, Munar “sempre” havia actuat “des de la més absoluta legalitat i de acord amb l'ètica política” al llarg de la seva trajectòria pública. Unes manifestacions que el veredicte dels tribunals acabaria desmentint, atès que l'exlíder 'uemita' acabaria condemnada fins a sis ocasions.

Desaparició i resurrecció d'UM

Per la seva banda, l'infinitat d'escàndols que, en els seus últims anys d'existència, va sacsejar UM va escenificar diverses de les setmanes més agitades que a nivell polític es recorden a les illes. Compra de vots amb diners públics, contractacions per part de l'Administració de treballadors que en realitat es dedicaven a fer proselitisme de partit, excursions, xerrades i fins i tot un certamen de Miss Argentina Balears sufragats a càrrec de l'erari públic però destinats a guanyar nous electors... Les múltiples tàctiques emprades per Unió Mallorquina van acabar passant-li factura, amb els seus dirigents -diversos d'ells en llocs públics- detinguts en successives operacions policials.

Nascuda el 1982 a l'abric de la implosió d'UCD, durant dècades el paper d'UM va ser decisiu per inclinar la governabilitat a favor de la dreta o de l'esquerra. Munar assumiria la presidència del partit regionalista el 1991 i, el 2003, el pacte rubricat entre el PP de Jaume Matas i la formació mallorquinista donaria inici a la legislatura més polèmica de quantes es recorden a l'arxipèlag: darrere la gestió dels dos partits van ser detectades innombrables irregularitats en forma de malversacions, tràfic d'influències, contractes a dit i adjudicacions arreglades. Ara, tretze anys després que UM anunciés la seva desaparició de la sorra política, els seus excomponents han anunciat el seu retorn. Volen deixar enrere la imatge de partit vinculat a la corrupció, girar full i ocupar l'espai de centre que, segons la seva opinió, falta a les Balears.