LLEGIR EN CASTELLÀ
“De sobte sentim crits. Era Rafael que intentava evitar que mans anarquitzants traguessin de l'església sants i ornaments o que entressin al museu tan adormit i quiet. Havien encès una foguera”, recordava l'escriptora María Teresa León a Memòria de la malenconia. Just aquell estiu del 1936 havia decidit viatjar a Eivissa amb la seva parella, Rafael Alberti, per escriure i descansar. De l'esclat de la guerra se'n van assabentar per la ràdio al bar L'Estrella, però aviat es van convertir en testimonis de les víctimes i els estralls que va anar deixant per tota l'illa. Entre ells, el saqueig i la destrucció de les esglésies: un dels capítols més desconeguts de la Guerra Civil a les Balears, que va assolir més de mig centenar de temples i que va suposar la desaparició d'una part important del patrimoni religiós.
Set d'agost del 1936. Aquell divendres van desembarcar a Eivissa les forces republicanes procedents de la Península disposades a reconquerir l'illa després que triomfés el cop d'estat del 18 de juliol. Tot just dos dies després, segons recollia en un informe l'alcalde d'Eivissa, Antonio Torres, van començar els assalts a esglésies, convents i seminaris. “Van procedir a destruir de manera sistemàtica tota mena d'obres d'art que tinguessin caràcter religiós”, va assegurar. Una devastació que va durar prop de dos mesos fins que els revoltats van aconseguir el poder.
La Catedral -que ja havia estat atacada per un bombardeig el mateix 7 d'agost- va ser “un dels temples on més salvatjades es van cometre”, segons va descriure una crònica de Correu de Mallorca. No es va salvar, deia, ni una sola imatge, ni els retaules ni els ornaments. “Tot va ser destrossat i profanat, entre befes i bullanga, i incendiades després les restes”. D'una tacada se'n van destruir, va detallar Torres, la imatge de Santa Maria de les Neus i el seu templet -obra de l'escultor català Adrià Ferran-, les portes del cor, l'orgue -fabricat a finals del segle XVIII-, així com part dels retaules i imatges de les capelles. Les poques que van aconseguir salvar-se van patir “bàrbares mutilacions”, com a danyats van quedar també el cor i una imatge de La nostra Senyora del Rosari del segle XVI.
Havia estat just allà, a la Catedral, on el poeta Rafael Alberti havia intentat convèncer els assaltants que “deixessin vius els àngels, els sants”, com va escriure María Teresa León. Tampoc després es van aturar. Quan les tropes republicanes van baixar cap al port, la destrucció ho va fer amb elles. Va ser així com l'església del Salvador -coneguda també com a San Telmo i, segons l'alcalde, “la més freqüentada” de la ciutat- va ser reduïda a ruïnes.
“Ja a la postguerra, el règim va recaptar i va destinar moltes ajudes a la reconstrucció d'edificis religiosos a tota Espanya i va començar a aixecar-se de nou seguint el disseny original”, explica el periodista eivissenc José Miguel L. Romero, coautor de La causa general de les Pitiüses. Molta més sort va tenir la propera església de Santo Domingo, que amb prou feines va patir danys gràcies a la seva reconversió en magatzem per guardar, precisament, els objectes procedents dels saquejos. No obstant això, del seu interior van desaparèixer la “veneradíssima” imatge del Sant Crist del Cementiri o de la Bona Mort -que va ser cremada i llançada al mar per un penya-segat-, els llenços de la capella del Rosari i l'orgue.
La catedral d'Eivissa va ser 'un dels temples on es van cometre més salvatjades', segons la premsa. Rafael Alberti havia intentat convèncer els assaltants que 'deixessin vius els àngels, els sants', com va escriure María Teresa León
A la recerca dels culpables
Quan el 1940 es va començar a instruir la Causa General “contra els fets delictius comesos durant el domini vermell”, el fiscal en cap de l'Audiència Territorial de Barcelona va ordenar investigar també la destrucció del patrimoni eclesiàstic a les Balears. A la peça número deu centrada en la persecució religiosa s'hi va afegir una onzena dedicada al “tresor artístic”.
Les indagacions van portar a demanar tota mena d'informes, testimonis i fotografies. El vicari general d'Eivissa, per exemple, va remetre una carta en què assegurava que a l'illa havien estat “saquejades i profanades” 21 esglésies, entre elles les de la Mare de Déu de Jesús, Santa Eulàlia –“incendiada i destruïda gairebé íntegrament”, segons Torres-, Sant Josep, Sant Vicent, Sant Miquel i Sant Carles. Com també, afegeix Romero, ho van ser el seminari i el Palau Episcopal. En algunes, fins i tot, les campanes van ser desmuntades i foses. En altres, com les de Ferreries i Alaior, també es van destruir els arxius parroquials.
“Desenes d'eivissencs van ser processats pels saquejos i destruccions”, afirma el periodista al seu estudi. En molts casos, es va acabar determinant que havien actuat “obligats”. Les destrosses dels altars i imatges de la parròquia de Sant Josep -valorades en 200.000 pessetes-, per exemple, es van fer “sota la direcció d'un comitè vermell”, segons es recull a la documentació original.
La dictadura buscava culpables, però quan l'alcalde de Formentera, Antonio Serra, va comparèixer davant del jutge, no va poder donar cap nom. Els republicans l'havien detingut abans que comencessin les destrosses. Només després va saber que les tres esglésies de l'illa -Sant Francesc Xavier, Sant Ferran i Nostra Senyora del Pilar- havien estat “saquejades i desmantellades”. “Va ser destruït tot objecte artístic i d'utilitat”, va declarar. La mateixa parròquia de Sant Francesc Xavier va denunciar més tard la desaparició de talles, retaules, casulles, canelobres, llenços, confessionaris i fins i tot la de la imatge del mateix sant.
El Comte Rossi i la Verge decapitada
La situació no va ser diferent quan les tropes del general Bayo van desembarcar a Mallorca. El seu odi cap a la religió era tal que, durant el que va durar la seva campanya, el nucli de Porto Cristo (Manacor) va ser rebatejat com a Port Roig. Segons ha documentat Catalina Oliver Costa, la seva església, la parròquia del Carme, tampoc va sortir ben parada: no només va patir danys el retaule barroc, sinó també els finestrals i una de les façanes.
Tot i això, va ser l'església de Son Carrió (Sant Llorenç) la que es va emportar la pitjor part. “Els vàndals es van acarnissar amb ella i la van deixar completament destruïda”, relataven les cròniques del diari Última Hora. Segons va detallar el setmanari Sóller, la façana va quedar marcada per nombrosos impactes dels projectils, igual que a la volta, on es comptaven més de vint forats. A l'interior, el terra havia quedat destrossat per la metralla i les parets, “ennegrides per l'incendi de mobles i objectes de culte que havien cremat fins a la seva total consumpció”.
“Malgrat que pugui sorprendre, hi va haver persones que es van arriscar i van aconseguir salvar part d'aquell patrimoni religiós”, assegura l'historiador menorquí Miquel Àngel Casasnovas. De fet, segons Última Hora, una havia estat precisament el rector de Son Carrió, Martín Rosselló. En els primers moments del desembarcament es va vestir de seglar i va treure de l'església els objectes de més valor. Els milicians el van buscar i van preguntar per ell, però no van aconseguir trobar-lo.
Tot i així, Martín Rosselló havia hagut de deixar enrere els objectes més grans, que van ser atacats a consciència: a una efígie del Sagrat Cor li van arrencar els ulls i li van cosir a trets la cara mentre que les talles de la verge i d'altres sants i àngels van ser decapitades i llançades a terra. “Aquella destrucció va donar lloc a una de les fotos més conegudes de la Batalla de Mallorca”, reconeix l'historiador Manuel Aguilera. La que va immortalitzar el Comte Rossi envoltat de soldats posant entre les escultures decapitades, els ornaments destruïts i els llenços esquinçats.
A Son Carrió, Mallorca, a una efígie del Sagrat Cor li van arrencar els ulls i li van cosir a trets la cara mentre que les talles de la verge i d'altres sants i àngels van ser decapitades i llançades a terra
“Un any després, a l'octubre del 1937, va ser el convent palmesà de Sant Jeroni el que va patir les conseqüències de la guerra”, relata Aguilera. En aquella ocasió, però, va ser una destrucció indirecta. “El govern republicà havia reactivat els bombardejos sobre Mallorca amb els aeròdroms i les casernes com a principal objectiu. I precisament hi havia una caserna, la d'Avingudes (Palma), molt a prop del convent”, explica. En aquell episodi van morir dues monges i, segons detalla l'historiador Jaume Llabrés, es va enfonsar la sala capitular. “Es va aconseguir conservar, però les voltes es van perdre per sempre”, afegeix. Ja abans, just a l'estiu de 1936, els vidres de la rosassa central de la Catedral van esclatar a causa d'un altre bombardeig i van ser “immediatament” substituïts per una reproducció.
Una illa sense esglésies
Tot i això, les informacions recollides per la Causa General mostren que el gruix dels danys al patrimoni religiós es va concentrar a Menorca. L'illa, explica l'historiador Miquel Àngel Casasnovas, va continuar en zona republicana fins al febrer del 1939, per la qual cosa la destrucció, a més, es va allargar en el temps. “El juliol del 1936 el culte catòlic va quedar completament acabat. Els temples que no van acollir altres usos simplement van romandre tancats i es va mantenir una Església a la clandestinitat. Els meus avis, per exemple, es van casar el 1938 de manera gairebé secreta a casa d'un capellà”, relata.
Al juliol de 1936 el culte catòlic va quedar acabat. Els temples que no van acollir altres usos van romandre tancats i es va mantenir una Església a la clandestinitat. Els meus avis es van casar el 1938 de manera gairebé secreta a casa d'un capellà
Només cal fer una ullada a la web d'informació turística de Menorca per fer-se una idea de l'abast de la devastació. “Les imatges actuals són de després de la guerra civil”, és la frase més repetida a la descripció de les esglésies. “I això es nota, perquè la majoria es van construir durant la postguerra, quan els materials eren molt precaris a causa de la situació econòmica”, afegeix Casasnovas. Els informes i testimonis recopilats pel règim recullen danys en una trentena de temples. El cas més extrem va ser el del monestir de Santa Clara de Ciutadella, que va quedar, segons la documentació, “totalment destruït”. “Existia un projecte per a la construcció d'habitatges i es va decidir directament demolir-lo”, assegura l'historiador menorquí.
Les imatges mostren com va ser reduït a poc més que un solar, però no va ser l'únic exemple de greu deteriorament. “L'església del Roser també va quedar molt afectada durant la guerra. Després va ser la seu de la secció femenina de la Falange i va acabar per ser també abandonada fins que als anys 70 o 80 va començar la seva recuperació. Actualment és una sala d'exposicions”, detalla Casasnovas. Els danys provocats a l'església del Socors -que durant la contesa va ser magatzem d'aliments- van portar a abandonar-la durant molts anys, cosa que va contribuir al seu deteriorament fins que fa algunes dècades es va iniciar la restauració.
Precisament aquesta transformació per donar resposta a les noves necessitats de la contesa va fer que molts edificis se salvessin de la crema i la desaparició. Mentre a Ciutadella la Catedral de Santa Maria es convertia en rebost de proveïment, a Maó l'ermita de Nostra Senyora de Gràcia va acollir tant una sala d'autòpsies com el dipòsit de cadàvers, aprofitant la proximitat al cementiri, l'església de Nostra Senyora del Carme va ser magatzem de materials per als enginyers militars i la parròquia de Sant Francesc va servir de garatge per a vehicles. Aquestes dues últimes, a més, es van veure afectades pels bombardejos ja el 1939.
Tot i això, cap d'aquests nous usos va aconseguir evitar la destrucció del patrimoni que albergaven als seus interiors. “La revolució vermella a Menorca va tenir un caràcter especialment iconoclasta. Ni una imatge va quedar indemne a les nombroses esglésies, capelles i oratoris de l'illa”, assegura un dels informes inclosos a la Causa General. “Van ser atacs conscients i premeditats. Dins l'esquerra hi havia un anticlericalisme molt radical i la seva intenció va ser posar fi al culte catòlic”, afirma Casasnovas.
Entre els peritatges i la profanació
Va ser també a Menorca on la Guerra Civil va fer desaparèixer les peces de més valor artístic, fins al punt que els investigadors van contractar pèrits per quantificar les pèrdues sofertes. A la Catedral, on, entre altres obres, es van destruir tres altars del segle XV i dotze més datats entre el XIV i el XVIII, els experts van quantificar els danys en més de 2 milions de pessetes.
Les pèrdues a la parròquia de Sant Francesc, on van arrasar amb el cor del segle XVIII, 41 imatges sagrades, l'orgue i set altars d'estil barroc, entre altres béns, es van valorar en 1,61 milions de pessetes. A Sant Lluís, només la destrucció d'un quadre del pintor francès Eustache Le Sueur –datat al segle XVII i que representava el rei de França– es va tarifar al mig milió de pessetes. Més alt va ser el peritatge que es va fer del desaparegut convent de Santa Clara, que es va quantificar en 10 milions de pessetes, a més d'un altre mig milió per la seva església.
Un altre dels aspectes més desconeguts dels estralls que la Guerra Civil va fer al patrimoni religiós de les Illes va ser el de la profanació de sepultures. El mateix alcalde d'Eivissa, Antonio Torres, va detallar a la seva denúncia que s'havia profanat l'enterrament de sacerdots de la Confraria de Santa Maria. A Menorca la situació es va repetir tant a la parròquia de Sant Francesc -on “van violar les sepultures de la cripta” situada sota l'altar major i van profanar els esquelets que van trobar- com a la mateixa Catedral.
Tot i tota la documentació que es conserva sobre aquests episodis, Casasnovas reconeix que no hi ha hagut una anàlisi exhaustiva d'aquesta important pèrdua patrimonial ni a Menorca ni en l'àmbit de tot Balears. “Més enllà d'alguns casos concrets, no hi ha hagut un estudi sistemàtic i crec que caldria perquè també és part de la memòria històrica”, subratlla.