LLEGIR EN CASTELLÀ
“Estic buscant pis amb dos amics des del gener, però és horrible la situació que tenim. La crisi de l'habitatge és monstruosa: abans era molt més fàcil llogar un pis a Eivissa”, afirma a elDiario.es Félix, un pensionista de 78 anys que viu des del desembre de l'any passat al Servei d'Acollida Municipal (SAM), un recurs que depèn de la Regidoria de Benestar Social de l'Ajuntament d'Eivissa.
L'exclusió social lligada als preus desorbitats de l'habitatge han esdevingut un problema intergeneracional. En el cas dels joves o les persones en edat de treballar, la feina ja no garanteix l'accés a una llar. Pel que fa a les persones jubilades, la pensió tampoc no t'ho assegura. “No es parla de la gent gran en situació d'exclusió d'habitatge, però és en aquest perfil on veiem un problema greu des de fa set o vuit anys”, assegura a elDiario.es Iván Castro, director del SAM.
No es parla de les persones majors en situació d'exclusió d'habitatge, però és en aquest perfil on veiem un problema greu des de fa set o vuit anys
Félix és el segon dels usuaris del SAM la història del qual escoltem en una de les sales que prepara la direcció del centre per a les diferents entrevistes. És un apassionat de l'ofici que va deixar fa deu anys, quan es va jubilar com a guia turístic. Va exercir durant 36 anys i va ser autònom durant la major part de la seva vida laboral. “Ha estat una gran experiència. Vaig treballar amb gent de tot arreu. Tenia més de 1.000 postals de tot el món que m'enviaven els clients”, detalla Félix, que també va treballar com a traductor i intèrpret a la Policia Nacional i als jutjats.
Quan va arribar a l'illa, fa 40 anys, Fèlix recorda que “Eivissa tenia una gran bellesa, era molt més humana”. Ara, però, admet que “s'ha passat a guanyar molts diners, cosa que és força lògica”. Segons la seva opinió, amb el pas del temps, “molta gent ha perdut aquests valors tan meravellosos”.
Félix, que s'ha separat de la seva dona, està buscant pis a la capital eivissenca amb dos amics més, però li està resultant especialment difícil. El seu perfil, de fet, és el que genera més dificultats als serveis socials: una persona que té totes les habilitats formatives, culturals i socials per desenvolupar-se, però que, en estar jubilat, té la seva capacitat econòmica limitada a la renda mensual que cobra, en cas de no disposar de cap altre patrimoni econòmic.
“Una persona jubilada, que no pot treballar, és un perfil l'actuació del qual per part dels serveis socials per abordar la problemàtica es veu molt limitada”, argumenta Castro, director del SAM. “No hi ha possibilitat d'evolució”, lamenta. A més, considera que les polítiques públiques s'haurien d'abordar des de l'àmbit estatal, atès que els ajuntaments no tenen competències en matèria d'habitatge. “Per a una persona gran no és tan fàcil començar de zero com ho és per a una persona jove”, afegeix Carolina Rueda, treballadora social i coordinadora del SAM.
Per a una persona major no és tan fàcil començar de zero com ho és per a una persona jove
La gent gran: el perfil més vulnerable
D'entre tots els perfils, el que més preocupa al SAM és el de la gent gran, atès que la seva situació és molt més difícil d'abordar que en els casos de gent jove o de mitjana edat. És el cas d'Ángeles, una dona de 60 anys, que cobra una pensió no contributiva. Està separada del marit i té dos fills, ja emancipats, de 39 i 35 anys. L'última vegada que va treballar va ser fa tres, cuidant una persona gran.
Ángeles ha intentat emancipar-se fins a quatre vegades, vivint de lloguer, però sense èxit. A l'illa, hi ha habitacions que es lloguen més cares que la pensió no contributiva que cobra. El seu exmarit l'ajuda amb la cistella de la compra, però no vol, segons el testimoni d'Ángeles, llogar-li una habitació de què disposaria a casa seva. “Li vaig oferir 350 euros”, assegura. Igual que la resta dels companys, té un pla d'intervenció per aconseguir l'objectiu final, que és l'emancipació. En aquests moments, viu a un dels pisos municipals, on s'ha de fer càrrec de totes les tasques de la casa.
Ángeles ha intentat emancipar-se fins a quatre ocasions, vivint de lloguer, però sense èxit. A l'illa, hi ha habitacions que es lloguen més cares que la pensió no contributiva que ella cobra
“Fen un bon procés aquí, estalvien, troben un habitatge i arriba un moment en què aquesta situació no es manté en el temps pel preu de l'habitatge”, resumeix sobre casos com el d'Àngels, la coordinadora del SAM, Carolina Rueda. L'ingrés mensual d'una pensió no contributiva oscil·la entre 500 i 600 euros mensuals. “No dóna la possibilitat d'emancipar-se i són persones que tenen arrelament amb l'illa”, lamenta Castro. “Amb la pensió no poden pagar ni una habitació”, afegeix la regidora de Benestar Social.
Pla d'intervenció
Per beneficiar-se d'aquest servei públic cal passar per diversos processos. En primer lloc, hi ha una derivació de serveis socials. En segon lloc, el personal laboral del SAM en fa una valoració. I, en darrer lloc, la direcció del centre autoritza l'ingrés. “La persona entra amb uns acords dÊ»intervenció establerts per un temps: cada persona entra amb una proposta d'entrada i sortida”, afirma Castro. Hi ha tot un pla de treball i intervenció al darrere: mentre el SAM se centra en les capacitats d'emancipació dels usuaris, els serveis socials municipals treballen les capacitats d'autonomia de tots.
“Les habilitats socials són importants per trobar feina i saber mantenir la convivència”, destaca Castro, que afegeix que això forma part de la filosofia del centre. És a dir, hi ha unes tasques assignades diàriament a cada usuari que s'han de complir i als espais comuns es treballen valors com la comunicació, el respecte i la convivència. Hi ha tres fases: primer, viuen a l'alberg; després passen a pisos d'emancipació i, finalment, comença la vida fora del centre.
“L'habitatge ha esdevingut un bé de luxe”
“Els nostres fills hauran de marxar de l'illa perquè encara tenint feina no poden viure aquí”, comenta amb resignació Lola Penín (PP), regidora de Benestar Social de l'Ajuntament d'Eivissa. La partida pressupostària de què disposa la regidoria per abordar l'exclusió social és de prop d'un milió d'euros: una dotació que augmenta perquè la situació d'exclusió social també puja. “L'ocupació no és un factor de protecció únic. Pots estar en situació de risc encara tenint feina”, lamenta Castro, director del SAM. “Una mare treballadora amb dos fills a càrrec seu pot estar en risc encara que cobri 2.000 euros”, afegeix Penín, regidora de Benestar Social. “Ni encara que tinguéssim tres urbanitzacions d'habitatges públics resoldríem el problema”, reconeix.
La gent jove, com Nicole, una altra de les usuàries del SAM, ja fixa les aspiracions fora de l'illa. Ella és una jove eivissenca de 19 anys que treballa per segona vegada com a gelatera en un restaurant. “Estic molt contenta”, afirma respecte a l'oportunitat de tornar a treballar com a gelatera. Durant aquest hivern, Nicole ha intentat treballar a diferents empreses sense èxit. “Al primer lloc que vaig tenir no vaig poder seguir perquè era al carrer i no vaig poder anar [a treballar] cada dia”, explica. La noia no tenia recursos ni per menjar. Va acudir diverses vegades a Urgències per ser atesa per baixades de tensió lligades al dèficit nutricional i alimentari. “La cap va dir que no podia treballar així i em van fer fora”, testifica. En aquell moment, no havia arribat al SAM.
Les derivacions a partir de l'entrada pel Servei d'Urgències de l'Hospital Can Misses, o dels centres de salut de les illes, són una de les vies d'entrada a una de les 15 places que té el centre. Aquest recurs disposa d'un total de 52 si sumem les habitacions que hi ha als 12 habitatges municipals d'emergència social. El SAM, però, és una prestació temporal: la durada màxima per persona -tret de causa molt justificada- és d'un any. “Per això parlem del pla d'estalvi: durant l'estada no tenen despeses. Això els pot donar la possibilitat de l'emancipació”, assegura el director del centre, que indica que l'estada mitjana està entre els 4 i 6 mesos. De fet, la possibilitat real per independitzar-se és una condició imprescindible abans que un treballador social municipal faci la petició d'ingrés d'una persona sol·licitant.
Preus desorbitats
Una condició que, no obstant, de vegades es dóna de cara amb la realitat. Les Illes Balears són, de fet, la regió amb el preu de l'habitatge més elevat, lleugerament superior a la Comunitat de Madrid, segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) relatives a l'últim trimestre del 2023. En el context balear, Formentera, Eivissa i Palma són les ciutats més copejades per uns preus que estan limitant a àmplies capes socials l'accés a un habitatge digne, malgrat ser un dret constitucional suposadament blindat. “La idea és emancipar-nos junts, però fora de l'illa perquè aquí ho veiem impossible”, resumeix Nicole, que contempla aquesta opció amb la seva parella, amb València a l'horitzó.
Les Illes Balears són, de fet, la regió amb el preu de l'habitatge més elevat, lleugerament superior a la Comunitat de Madrid, segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística relatives a l'últim trimestre del 2023
“És una noia jove i té la possibilitat de buscar-se la vida en un altre lloc, però en els altres dos casos és molt més difícil trencar aquest vincle”, explica el director del SAM, i per això plantejar-li a la gent gran sortir fora resulta “molt difícil”. En aquest sentit, Castro recorda que “fa molts anys que estem dient que l'habitatge esdevé un bé escàs i de luxe”. “Crec que ningú no es pot sorprendre: ja fa deu anys que es percebia”, apunta l'expert.
Roda coordina un equip que disposa d'un total de 13 treballadors a l'alberg: hi ha cinc monitors d'atenció directa, dos integradors socials, un educador social, un treballador social, així com personal administratiu i de neteja. A més a més de centrar-se en l'accés a l'habitatge, treballen amb entitats i associacions amb programes de prevenció i assessorament educatiu i psicològic. “Som un centre social la funció del qual consisteix a treballar perquè els usuaris, al més aviat possible, aconsegueixin emancipar-se”, conclouen.