Les dones ja no ploren, facturen (però menys que ells). L’escletxa salarial i la jornada laboral a Balears

Hi ha un ampli consens acadèmic en que una de les característiques principals dels Estats de benestar del sud d’Europa és el limitat desenvolupament de les polítiques de família. Alguns exemples d’aquest tipus de polítiques són les baixes per maternitat i paternitat o la magnitud i la qualitat de l'oferta dels serveis públics d’educació 0-3 anys. Històricament, davant aquesta mancança, han estat les famílies -i en particular les dones- les que han cobert una necessitat que la política social no ha cobert durant moltes dècades: les cures.

En aquest sentit, el rol que han exercit les dones ha permès, entre tantes altres coses, que els homes puguin treballar a jornada completa. En última instància, tot això ha suposat que les dones participin menys en el mercat laboral o que, quan ho fan, ho facin en molts de casos a través de la jornada parcial, amb les conseqüències que això comporta.

Les implicacions de la jornada laboral parcial i l'escletxa salarial

Si bé és cert que la presència de les dones en el mercat de treball ha millorat molt durant les últimes dues dècades, hi ha molts estudis els quals ens demostren que, encara avui, el repartiment el treball domèstic i de cures és molt desigual. En aquells casos en els que les dones poden treballar a jornada completa, ens trobem amb la problemàtica de la “doble jornada” -tal com l’anomena la sociòloga Arlie R. Hochschild-: les dones assumeixen la seva jornada al mercat laboral, però també aquella jornada no reconeguda ni social ni econòmicament, dedicada a les tasques de la llar i a les cures. Una altra disjuntiva en la mateixa línia és que, en general, les dones treballen menys hores que els homes en el mercat laboral i la seva taxa de jornada parcial és major, sense que aquest fet sigui una decisió voluntària. 

En aquest sentit, el treball a temps parcial és una forma d’ocupació essencialment femenina. S'erigeix com una forma d’ocupació precària - especialment al sud d’Europa- que les dones es veuen obligades a acceptar en un mercat fortament segregat sexualment, i en un context sociopolític que no passa -encara- per reconèixer l’absència masculina dins la llar com una part fonamental del problema. Aquesta involuntarietat, encara que no es doni sempre, resulta molt preocupant. I ve acompanyada d’altres dimensions que reprodueixen aquesta precarietat: major temporalitat, les pitjors condicions de treball lligades a la variabilitat de la jornada, la relegació a les categories professionals més baixes i la seva menor protecció social. Per altra banda, no només treballen més a jornada parcial, sinó que també guanyen menys: entre les activitats laborals associades tradicionalment a homes i a dones, les dones es concentren en determinades ocupacions que estan pitjor remunerades.

Aquests dos fenòmens -jornada laboral i escletxa salarial- es poden accentuar en contextos concrets, com el nostre, on el sector turístic té un pes relatiu major. Per què? Si hi ha més turisme, el sector serveis -generalment molt feminitzat- és major, i també el seu grau de temporalitat i precarietat. En aquest sector del mercat laboral són els homes que solen ocupar els llocs de gestió i direcció, mentre que les dones ocupen aquells llocs de treball destinats a la producció. A més, els horaris són més irregulars i es compta amb un calendari asincrònic amb el calendari escolar, característiques específiques que comporten una problemàtica afegida en relació a la conciliació familiar, laboral i personal.

Radiografiant el mercat de treball illenc entre 2008 i 2022

En un context de creixement i de suposada millora del mercat laboral illenc -Balears va ser la comunitat que més ocupació va generar el 2022, un 10,7% envers el 3,9% de mitjana estatal-, aquest article vol emfasitzar les dues variables que més afecten a les dones treballadores illenques: el tipus de jornada i l’escletxa salarial. A partir d’una anàlisi descriptiva de les dades de l’INE, exploram aquestes dues variables des de l’any 2008 fins el 2020. La finalitat principal d’explotar aquestes dades és, bàsicament, comprovar en línies generals si la millora puntual en l’economia i les taxes d’ocupació que s’han donat els darrers trimestres a Balears venen acompanyades d’una tendència de reducció de l’escletxa salarial i de reducció en les desigualtats en el tipus de jornada laboral. Més enllà de tendències generals, ens centrarem també en les treballadores més precàries -amb menys ingressos- de les Illes.

Pel que fa a la nostra primera variable, l’escletxa salarial, observem que les desigualtats tant pel que fa a la mitjana com pel que fa al quartil salarial inferior són persistents en el temps. Si bé els salaris han incrementat des de 2008 tant per homes com per dones, les diferències quasi no s’han reduït. La diferència anual l’any 2008 era de 4.094 euros (18.159 vs 22.253) mentre que per l’any 2020 -abans de la pandèmia!- era de 3.701. Per les dones treballadores amb ingressos menors (del quartil inferior), les notícies són més greus: no només han vist com la seva mitjana salarial creix en menor mesura entre 2008 i 2020 (1.569 euros, pràcticament 2.500 euros menys que la mitjana salarial de les dones), sinó que entre 2019 i 2020 la seva mitjana salarial va patir un retrocés de 600 euros, que es va poder agreujar amb la pandèmia. Tanmateix, l'escletxa salarial també és desigual en els quartils superiors -aproximadament, 7000 euros de diferència-.

El percentatge de persones treballant a jornada parcial s’ha reduït una mica amb el temps, encara que no sabem si això també ha succeït en termes absoluts. Un altre cop, però, l’escletxa ha persistit. L’any 2010, un 17,9% de les dones treballaven a jornada parcial a les Illes. Dotze anys després, l’any 2022, aquesta xifra s’ha reduït només 2 punts (15,6%). Pels homes, en canvi, les xifres són molt més baixes i es troben 10 punts per sota en els dos anys respectius: 7,8% el 2010 i 5,6% el 2022. Per tant, l’escletxa en el tipus de jornada entre homes i dones a les Illes no s’ha vist reduïda durant l’última dècada. 

Les bones dades econòmiques no expliquen les desigualtats

La conclusió principal que vol dibuixar l’article és que, tot i que s’observen millores objectives en les taxes d’ocupació i del creixement econòmic -el PIB va créixer un 14% interanual-, la situació de la dona treballadora illenca al mercat laboral dista de ser igual a la dels homes. En particular, amb relació al tipus de jornada i a la percepció salarial. Les dades analitzades assenyalen que, tot i haver experimentat un augment dels sous generalitzat, l’escletxa salarial persisteix, i precisament és en la intersecció de les variables de gènere i classe social on trobem les situacions de major vulnerabilitat. 

En aquest sentit, les dones, que en gran mesura es dediquen al sector serveis, experimenten una doble precarietat: per una banda, el fet de ser dones les empeny a optar a pitjors condicions salarials i, a més, les dones que perceben una retribució salarial més baixa pateixen una discriminació encara major vers les condicions salarials dels homes. Per altra banda, les dones són les protagonistes de les jornades a temps parcial, atès que suporten el pes del treball de cures i que constitueixen la “població diana” de les estratègies que utilitzen les empreses per flexibilitzar la seva força de treball. Així, estan condemnades en moltes ocasions a acceptar aquest tipus de jornada per poder fer front a les cures i al treball domèstic.

Per aconseguir una major igualtat, doncs, alguns dels reptes són reduir la segregació ocupacional i, no menys important, rompre amb l’assumpció de que siguin les dones les que han de reduir el seu compromís laboral quan hi ha necessitat de cures a la llar: cal pensar les polítiques públiques des del dret (que no deure!) de la dona treballadora a la jornada completa. Un exemple d’això és reforçar de manera compromesa l’oferta l’educació universal entre els 0 i 3 anys i la qualitat d’aquests serveis. Les dones constitueixen gairebé la meitat de la força productiva del mercat laboral de les Illes Balears i, donada l’evidència, les persones responsables d’elaborar polítiques públiques i socials a Balears han de partir des de totes aquestes assumpcions. L’escletxa salarial i les desigualtats a l’hora d’escollir el tipus de jornada laboral són només dues variables dins un esquema molt més complex.

El Govern de les Illes Balears ha donat aquesta legislatura algunes passes endavant dins aquest debat, tot i que no són suficients. El nou conveni d’hostaleria implica una pujada salarial del 5% per 2023 i del 3,3% per 2024, que juntament amb els dos convenis anteriors, suposa una pujada salarial del 25,5% en els últims 7 anys. Cal tenir en compte, però, que si bé l’hostaleria és una part enorme del sector serveis, no ho és tot, i per tant cal treballar també en les pujades salarials de sub-sectors més residuals. 

Una altra nota positiva fou el desplegament del Pla de Conciliació 2021-2024, sobre el que esperem poder tenir novetats a partir de la informació que pugui proporcionar la Comissió de Seguiment. Igualment important ha estat l’aposta del Govern per la gratuïtat de l’escolarització dels infants de 2-3 anys a partir del curs 2022-2023, però que necessita d'una consolidació en l'etapa 0-3. En aquest context, les escletxes encara són grosses. I Balears encara no és un país per a dones.