En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.
La presó de Manaut
Sobre este blog
En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.
L’obra de Josep Manaut d’abans de la Guerra Civil és prou anodina. Però la persecució pel govern franquista, per maçó i comunista, descobreix un altre Manaut: el Manaut empresonat, el dibuixant de la soledat i de la por, de la reclusió, de l’esgotament, de la desesperança. Els seus dibuixos de la presó són esborronadors, d’una qualitat que no té precedents en la nostra pintura. Tots els pintors socials valencians, des d’Antoni Fillol a Benedito, han explicat els drames populars des de la distància de l’observador compromés, però, en canvi, Manaut ens parla en primera persona. L’oli Vista general de la galeria, que al·ludeix a la sala de la presó de Porlier, antic convent rehabilitat en presó, ens mostra una gernació de reclusos a l’espera, uns dormint, altres esmaperduts en els pensaments: no hi ha ni un bri d’alegria, de conversa, d’intercanvi d’impressions, tan sols l’espera, amerada d’un corprenedor silenci. Alguns esperen que es confirme la condemna, altres saber si seran lliures, altres fins i tot temen per la vida; en aquella galeria s’hi reuneixen dotzenes de vides trencades. Algunes d’elles a un pas del paredó o del “garrote vil”.
El crític d’art Francisco Agramunt escriu que Manaut fou un creador marginal, amb prou mala sort, que es va trobar al bell mig d’un conflicte incivil i d’una postguerra igualment tràgica que va acabar amb les seues il·lusions, projectes i esperances. I aquest clima torturat i eixarreït, prim, erm d’alegria, es veu en aquests dibuixos i llenços de la presó, i per això tenen un excepcional interès. Si alguns pintors com Genaro Lahuerta o Stolz Viciano es resignaren als nous temps, i abandonaren moltes de les esperances com a pintors (per no mencionar Josep Segrelles, que fou el primer a pintar un retrat de Francisco Franco, després d’haver pintat els de Marx i Stalin), Manaut va ser en aquest aspecte un dels artistes valencians més malparats, i va passar dos anys empresonat, com ben narra en el seu diari, titulat Años de esclavitud: “Enero de 1943: aquella pobre y enteca libertad desaparece. Calabozos policíacos, cárcel de Porlier, cárcel de Carabanchel: miseria y desesperación; horas muertas entre los forzados... 1943-1944”.
1