José de Benito, un liberal oblidat

L’atzar dels llibres: un tema recurrent al qual m’ha referit sovint en aquestes Notes de Lectura. Perquè és cert, de tant en tant arriba a les teues mans un llibre que et retorna escenaris, idees o persones, un passat arxivat. O no del tot...

No sabem què voldran fer les generacions ascendents d’un passat tan complicat com el que, tant si volen com si no, els ha tocat. Potser tot s’esvairà. Nit i boira metafòriques... Seria el triomf de la banalitat d’una dreta que s’amaga tant com pot, perquè no té un passat presentable.

No ho varen viure, per descomptat, ni tan sols indirectament. Tot queda ja molt lluny. ¿Arribarà el dia que ningú sabrà ja què fou el franquisme, qui va escriure o fer coses rellevants, què fou la República, qui hagué de marxar a l’exili, com es va viure la repressió i la neteja bestial d’idees i persones que va dur a terme un règim aliat de Hitler i Mussolini? Potser sí. Una època es tanca.

Encara les generacions dels anys seixanta, setanta i vuitanta tenien -per exemple- interès per l’exili. Ara tot plegat queda desplaçat. ¿S’entendran, posem per cas, els determinants, les inspiracions i motivacions, tan complexes i contradictòries, de l’obra de Renau, tal com es pot veure a l’exposició de l’IVAM? Podem dubtar-ne... Perquè hi manca el context. Les generacions actuals difícilment copsaran les vibracions contradictòries d’una època ja molt llunyana. La cultura més difosa, estàndard, mediàtica i establerta no ha fet cabal de la República, la guerra civil, la dictadura, la gran repressió, temes que no s’acaben de dilucidar on pertoca. I que fins i tot alguns dirigents de dretes, recolzant-se en la tasca prèvia d’un revisionisme històric fal·laç, reinterpreten en termes exculpatoris.

El passat esdevé un conjunt inconnex d’episodis remots, coses que interessen més aviat poc. I és lògic, en certa mesura. Vet ací el punt clau. Les societats han de conjugar memòria i oblit, perquè la vida mana. La insistència en el passat té contrapartides. Les noves generacions han d’escriure pàgines en blanc, han de fer-ho amb decisió. Ara bé, un oblit excessiu -una amnèsia patològica- serà nociu i empobridor... Desorienta i desarma. La pàgina en blanc no acaba de sortir bé. Hi manquen referents.

Tot això m’ho suggereix, ara, el llibre de José de Benito La libertad en la encrucijada (Revista de Occidente, Madrid, 1964). Què se’n sap, de José de Benito? No res. I tanmateix, fou una figura rellevant al seu temps i també, en una etapa final, degà de la Facultat d’Econòmiques de València -perquè de tots els professors que n’hi havia, era l’únic catedràtic. Però tenia un passat. Un passat atapeït i insospitat. Qui era José de Benito Mampel?

En principi, un catedràtic de Dret Mercantil de la Facultat d’Econòmiques de València, i degà, en el curs 1969/1970. Enmig dels aldarulls habituals, en el decurs d’una assemblea al Paranimf de la Universitat de València del carrer de La Nau, on durant aquell temps tenia la seu la Facultat d’Econòmiques, el meu amic Ramón Pérez Accino i jo vàrem intentar córrer els grans cortinatges de vellut roig del Paranimf per tapar el retrat de Franco que presidia el gran amfiteatre, que trobàvem fora de lloc, amb la mala fortuna que vàrem fer caure el crucifix adjunt, que es va trencar, de manera accidental. Espantats, perquè l’incident podria ser utilitzat en termes de “Sacrilegi a la Universitat!”, amb conseqüències imprevisibles, acabàrem -Ramon i jo- a casa del degà De Benito, al carrer de Nàquera, a tocar de les Torres de Serrans, per explicar-li de primera mà com havia anat tot allò. Ens va escoltar, ens va tranquil·litzar i no va passar absolutament res. Tot un senyor liberal, comprensiu, discret i eficaç.

Si anem a les dades exteriors, ens assabentarem que José de Benito (1901-1992) fou un jurista, catedràtic de Dret Mercantil, com son pare Lorenzo de Benito y Endara (1855-1932), “figura notable del sector liberal del claustre de la Universitat de Salamanca a finals del segle XIX”. El 1928 José de Benito fill obtingué la càtedra de Dret Mercantil de la Universitat de Múrcia, d’on passà, el 1929, a la de Salamanca. Succeí son pare. Tingué una trajectòria destacada en l’època de la República: membre actiu d’Acció Republicana -el grup encapçalat per Manuel Azaña-, adjunt del ministre Marcel·lí Domingo, fiscal del Tribunal de Comptes, secretari del Consell d’Economia Nacional. Exiliat a França i a Colòmbia després de la guerra civil, acabà el 1942 a Mèxic. El 1945 el president del govern de la República en l’exili José Giral, que substituí Juan Negrín, el nomenà subsecretari de la Presidència del Govern, càrrec que ocupà a Mèxic i després a París fins el 1947. Perdudes totes les esperances, el 1957 tornà a Espanya -una decisió compromesa- i sol·licità la reintegració a l’escalafó de catedràtics, cosa que aconseguí el 1963, any en què tornà a ocupar la càtedra de Dret Mercantil a Múrcia, des d’on es traslladà a la Universitat de València. Es va jubilar en aquesta universitat com a degà de la Facultat de Ciències Econòmiques.

La libertad en la encrucijada es va gestar entre 1947 i 1948 -en un moment clau de la història d’Europa- en el seu retir a la vila de Prades, diu, “con el macizo del Canigú enfrente”. Prades és Prada de Conflent, i el Canigú és el Canigó... En va publicar fragments a la premsa de Colòmbia. De Benito va treballar també a la UNESCO a París i retornà a Espanya el 1957. El retorn dels exiliats és sempre complicat. Els que no tornen els veuen amb mals ulls. A casa, enmig d’una dictadura, cal ser discrets. El 1964 publicà el llibre a l’editorial de la Revista de Occidente -els liberals orteguians- tot deixant constància que seguia “pensando y creyendo lo mismo que en 1947 y 1948”. El llibre en conjunt és una reflexió sobre la llibertat i la democràcia sotmesa a les angoixes d’un temps extrem. La victòria dels Aliats en la guerra mundial havia obert una escletxa d’esperança, i és al que s’até De Benito al llarg del llibre, que revisa tots els temes del cas: una apologia, en el fons i en la forma, del liberalisme, de la democràcia, dels seus valors i dels seus representants actuals i pretèrits, contrari a tots els totalitarismes. Pàgines sovint enraonades. I altres molt d’època, amb un toc, en comptades ocasions, lleugerament doctrinari. Hi compareixen la massificació, les classes mitjanes, la idea d’Europa, Spinoza, Jan Masaryk, Benes, les indignacions davant el retorn a la foscor, arran de la guerra freda. El to del llibre, d’alguna manera, el marquen afirmacions com aquesta: “por la derecha y por la izquierda, la libertad viene siendo hostilizada desde posiciones totalitarias. Se intento crucificarla en una cruz gamada, y se procura ahora acabar con ella a golpes de hoz y martillo”. És un llibre de la guerra freda? Ni de bon tros. És molt més, son pàgines lúcides d’un liberal i demòcrata, per tant republicà, que pensava la seua època i era deutor d’una conjuntura, alhora que mira enrere a la història d’Espanya i d’Europa a la cerca d’inspiracions per a una superació definitiva dels enfrontaments i la barbàrie. Pàgines sovint brillants, amb incursions històriques precises, amerat de cultura i humanisme.

Max Aub, a La gallina ciega, en va fer un retrat, amb una mica de mala llet, com en general feia amb tot i tots de l’Espanya romanent, la que a ell no li feia -i amb raó!- el pes. Per bé que el vell Max Aub era bastant atrabiliari. De José de Benito ho diu tot, sense dir res:

“Té en casa de De Benito. Piso enorme, de los de nuestros abuelos. Techos altos, como se debe, muebles sin preocupación de medida; anchísimos sillones, recuerdos de todo el mundo ‘internacional’ por el que se movió (¡santa ONU, bandita, apiádate de nosotros lo mismo en la Tierra que en los Cielos!). Carmen Juan de Benito sigue tan habladora, vivaracha y decidida como siempre a pesar de que son los primeros que encuentro (a pesar de la excelente posición oficial del decano: -Yo era el único catedrático de carrera de la Facultad) cansados del régimen que tienen que soportar. No echan de menos ni México, ni Nueva York, ni París, sino ‘algo’ que no pueden definir. Viajan continuamente. Mas, a pesar de ello, están aburridos. ¿De qué? Lo sabemos. No lo decimos. ¿Para qué? ¿De qué serviría?”.

L’atzar dels llibres: un tema recurrent al qual m’ha referit sovint en aquestes Notes de Lectura. Perquè és cert, de tant en tant arriba a les teues mans un llibre que et retorna escenaris, idees o persones, un passat arxivat. O no del tot...

No sabem què voldran fer les generacions ascendents d’un passat tan complicat com el que, tant si volen com si no, els ha tocat. Potser tot s’esvairà. Nit i boira metafòriques... Seria el triomf de la banalitat d’una dreta que s’amaga tant com pot, perquè no té un passat presentable.