Si existeix un record memorable als nostres caps per descriure la invasió d’Iraq el 2003, és sens dubte la condemna moral que va tindre, té, i seguirà tenint aquesta guerra, a causa de la seua ridícula justificació basada en el suposat armament nuclear que el règim de Sadam Hussein posseïa.
Però tot l’anterior no és res nou, pràcticament ho sabem des del començament de la invasió, i per aquesta raó no ens sorprèn que el recent “informe Chilcot” hagi conclòs que la informació sobre les armes de destrucció massiva es va fer “amb una certesa justificada”. Aquesta és una de les tantes conclusions que recull l’informe Chilcot, una investigació independent que recull set anys d’investigació, principalment sobre la participació del Regne Unit a la guerra de l'Iraq, i conseqüentment l’actuació o responsabilitat política del llavors primer ministre laborista, Tony Blair, en els mesos previs al conflicte.
Les conclusions de l’informe Chilcot determinen de forma general que “l’acció militar en aquell moment no era l’últim recurs” [1]. Analitzem algunes de les seues conclusions. Primer, la invasió de l'Iraq liderada per George W. Bush va estar basada en l’argument sobre l’amenaça que suposava Sadam Hussein. L’informe considera que el líder laborista “va exagerar de manera deliberada l’amenaça que suposava el règim iraquià quan aspirava a defendre l’acció davant del parlament i la societat en el procés previ a la invasió, durant 2002 y 2003”. A tot açò li sumem les conviccions personals de Blair, el qual va ser, diguem-ho de manera educada, “persuadit o manipulat per Bush”. Va fer que la seua “ceguera política” no tingués en consideració altres recursos no militars, a pesar de que el Comitè Conjunt d’Intel·ligència de Regne Unit “creia que Iraq tardaria anys en produir material fissible per un arma nuclear [2]”.
En segon lloc, Chilcot conclou que els serveis d’intel·ligència britànics “produïren informació deficient sobre les presumptes armes de destrucció massiva”. Argumentant que les agències d’intel·ligència es basaren des del principi en “el supòsit equivocat de que Sadam Hussein tenia armes de destrucció massiva”, i per aquesta raó no hi havia un altre plantejament que objectés la no existència del seu arsenal nuclear.
En tercer lloc, l’argument diplomàtic. Chilcot rebutja rotundament la versió que les relacions Londres-Washington s’hagueren vist afectades si Regne Unit no hagués entrat en la guerra. “Blair tenia raó en sospesar amb molta cura les possibles conseqüències per a l’aliança general amb els Estats Units”, conclou l’informe. Però afegeix: “Que si Regne unit s’hagués negat a unir-se a Estats Units en la guerra no hagués portat a un canvi fonamental ni durador en la relació Londres-Washington”.
L’informe Chilcot enforteix els arguments contraris a les “suposades amenaces” que l'Iraq suposava, i a la vegada rebutja “les al·legacions de que els problemes de després de la invasió eren possibles de predir”. Set anys després hem hagut d'esperar a què una comissió creada pel Parlament Britànic, i un informe que consta d’un total de 2,6 milions de paraules, concloguera amb caràcter oficial unes veritats que per a molts eren obvies.
L’informe Chilcot ha sigut un cop polític no sols per a Blair. El llavors líder britànic va trobar en José María Aznar, un aliat fonamental que al igual que ell, prioritzava la seua “glòria personal” sobre la realitat. L’estratègia de comunicació“ que intentava demostrar que estaven fent tot el possible per evitar la guerra, argument que segons ells els exonera de qualsevol remordiment de consciencia. A pesar de que sabem que Blair y Aznar no feren absolutament res per evitar la guerra ni per tractar de persuadir a Bush de la possibilitat d’explotar altres vies, sí feren per una altra part, tot el possible per a que paregués una intervenció legal. Cal recordar que el rebuig a la guerra per part d’Alemanya y França, associat a les circumstàncies en què Espanya va ocupar un lloc no permanent en el Consell de Seguretat, atorgà un paper protagonista al govern d’Aznar, el qual no va voler, ni va deixar passar l’oportunitat d’estar en la foto amb Bush i Blair.
Malgrat l’obstinació d’Aznar en buscar una resolució de l’ONU que recolzés la intervenció, que finalment no va aconseguir -ja que tant l’Assemblea General com el Consell de Seguretat mai van recolzar la intervenció militar- associat a la insistència de Blair de “donar la impressió de que Iraq seria administrada baix l’autoritat de Nacions Unides” serveix per enfortir l’argument de què es va fer tot el possible per evitar la guerra, cosa que l’informe Chilcot desmenteix rotundament.
Per una altra part, com es sabut, en el passat octubre Blair va demanar disculpes pel seu paper en la intervenció militar: “Va ser la decisió més difícil que he pres. La vaig prendre de bona fe. Expresse el meu dolor, el meu pesar i les meues disculpes”. També va reconèixer que “no va saber preveure el caos que desencadenaria desprès del derrocament de Sadam Husein, i va admetre que aquell caos pot haver contribuït a l’aparició i el creixement de l’Estat Islàmic” [3].
Malgrat que molts activistes y pacifistes considerem que qualsevol intervenció militar es contrària al sentit comú, degut entre altres moltes raons a les seues nefastes conseqüències en agreujar un conflicte, trobem la intervenció iraquiana un crim de guerra (encara que la legalitat de la guerra no estiga entre els objectius de Chilcot) associat principalment a tres individus: Bush, Blair y Aznar, com a (co)responsables d’una decisió política que ha acabat amb tretze anys de conflicte i amb la vida de 250.000 persones, inclosos els 179 soldats britànics y els 292 morts en el recent atemptat a una geladeria en Bagdad.
El informe Chilcot ha de servir per a recordar-nos que l’aposta pacifista ha d’imperar per damunt de la brutalitat militar, la qual ha destruït i traumatitzat milers de famílies, que en cas d’estar amb vida, han hagut de desplaçar-se dels seus habitatges per a sobreviure. Els militars poden argumentar que es “deu aprendre de les lliçons” però les lliçons foren obvien abans que començaren a caure bombes a Bagdad.
[1] Conclusions Informe Chilcot.
[2] Conclusions del Comitè Conjunt d'Intelligència del Regne Unit sobre la guerra de l'Iraq.
[3] Discurs de l'Ex primer ministre Tony Blair sobre la intervenció militar a octubre 2015.
