Que deixin el drac en pau!

Quan parlem de l'expulsió del ciutadà de l'espai públic solem fer-ho en clau turística, però en els últims temps ha entrat en el debat la qüestió dels edificis històrics que encara no han entrat en campanya electoral, una cosa sorprenent si es valora la preocupació que genera en determinats sectors de la societat que desitgen una Barcelona que mantingui les seves premisses antigues per no dibuixar en el present com un mer parc temàtic de l'Europa del sud on Messi, Gaudí i Picasso marquen la pauta de l'interès.

Pensava en això l'altre dia mentre tornava de l'aeroport i a la pantalla del bus turístic el drac del Park Güell ballava una mena de rap horrible per mostrar que la ciutat és moderna i diferent. M'exalta el nou i m'enamora el vell. La manera de conèixer una urbs és passejant-la, perquè si es palpa el seu teixit és possible conèixer quines són les seves principals malalties. Moltes vegades circulo pel carrer Balmes i la Via Laietana i m'admira una bellesa que passa desapercebuda per culpa del trànsit que amaga la importància de determinats edificis. A la Via Laietana, extensió natural de l'Eixample i símbol triomfal de la burgesia de principis de segle, una de les cases més significatives és la Caixa d'Estalvis, obra del bastant ignorat Enric Sagnier, arquitecte que va saber desafiar el pas del temps i les tendències mitjançant una interessant mimetització que li va permetre estar al dia i treballar gairebé fins a la seva mort. Aquest embrió immobiliari de l'actual CaixaBank té un annex on llueix sense dissimular un cartell de Núñez i Navarro. El seu amo, de tots és sabut, resideix ara en una presó, i l'efemèride té aire de justícia poètica. Quan la meva generació estava en bolquers l'antic president del Barça i Jordi Pujol eren eterns. Es van instal·lar en les seves butaques de comandament i, com Felipe González o Joan Pau II, no sortien d'elles per res del món. Ara aquests dos prohoms de l'univers català han caigut del seu pedestal, però la seva estela segueix vigent en política i des de la quotidianitat.

El cas de Núñez es juga des d'un altre angle. El seu pseudònim de rei dels xamfrans és com el raig que no cessa. Pot estar entre reixes, però per res disminueix el seu afany de participar en quantes bombolles es preïn. L'annex de la Caixa d'Estalvis passarà a ser un hotel de luxe, aquests elements tan necessaris per a la convivència que enllacen amb totes les inversions estratègiques que inunden el centre de la capital catalana a partir de la col·laboració entre els que allotgen al visitant i els que desitgen que consumeixi salvatgement. El paradigma serà la mansana del gran Zara i un nou hotel de trenca i esquinça per allotjar els que més diners tinguin, i bé, es perd el compte del nombre d'establiments d'aquesta categoria, gairebé tots de nou encuny, gairebé tots vàlids com metàfora de despropòsits. L'hotel W ha entrat en una segona fase on la resignació del ciutadà es barreja amb la seva acceptació perquè la mirada, tan important en el transeünt, ja ha acatat la seva existència, i el mateix acabarà per passar amb els nous monstres que només contemplarem des de la seva façana perquè el seu interior serà un vedat que ampliï la diferència entre rics i pobres a més d'aprofundir en l'exclusió de qui resideix a Barcelona dels seus propis murs.

Núñez i Navarro va ser un gran destructor d'edificis significatius. El cas més famós és el de Golferichs, el famós Xalet que es va salvar gràcies a les iniciatives veïnals, que ara han recuperat vigor mitjançant Guanyem i, des d'una altra perspectiva, Podemos. Tots dos partits han de definir les seves polítiques culturals, on per descomptat serà fonamental en termes municipals la lluita contra el model que es gestiona a la Ciutat Comtal des de després de les Olimpíades, agreujat en els últims anys, amb cinisme i molt desvergonyiment, des del consistori de Xavier Trias. Des del meu punt de vista una de les principals cavalls de batalla serà recuperar l'espai públic per a la ciutadania, i això implica fixar-se en petits detalls que no figuren en els titulars de premsa ni en els grans discursos, tan allunyats de nombroses parcel·les de la realitat.

Tot d'una aterro a Passeig Sant Joan. Potser estigui al Carmel, o potser al carrer del Clot, tant és. Els tres espais coincideixen per ser territoris amb molta projecció que comparteixen un mobiliari urbà horrible que reafirma la meva idea d'un pla mal concebut. És molt senzill passejar per Barcelona i adonar-se que els seus bancs no propicien la comunicació. L'efecte més punyent és el dels que, de dos en dos, es divorcien perquè no es miren de front. Una cadira mira Lisboa i una altra a Vladivostok, com si l'Ajuntament desitgés que les persones deixessin de mirar-se a la cara, perquè a més, no ho oblidem, aquests engendres se separen entre si per diversos metres.

Resulta absurd parlar d'això als carrers on la gent ja no es saluda, del que ja va parlar Baudelaire en el poema À une passante, on no obstant l'atracció no desapareix perquè sempre tindrem ulls entre la multitud, i Antonioni va abordar en una trilogia on la incomunicació és la protagonista. Deixem les referències pedants. A la part alta de Passeig Sant Joan una zona ben poblada de bancs comunitaris, on poden seure diverses persones, desmenteix les meves afirmacions, i el mateix fa l'atrotinada avinguda Icària, on no estaria de més proporcionar-li una mica de xapa i pintura a terra. D'altra banda a la part baixa del Passeig de Sant Joan trobo una sèrie de nous bancs surrealistes que s'aparten de l'oda a la incomunicació dels anteriors i fins inclouen herba, enmig d'asfalt, al seu raconet. Alguna cosa canvia? Ho dubto molt, només cal anar al final del carrer Princesa, just on un bust de Santiago Rusiñol vigila una cruïlla, per topar-se amb un cercle de cadires que són un xafardeig estàtic pel seu mal disseny i patètica concepció, un acudit de com instal·lar peces útils per a la ciutadania amb un mal gust més que sobirà.

La Caixa d'Estalvis és un banc i l'altre també, encara que amb una altra accepció de la paraula. Les dues despullen un envàs ple de líquids que sobren i abandonen altres que fomentarien una millor convivència cívica i propiciarien que el carrer fos de tots des del ple sentit que honraria tant al poder com a la ciutadania, capaç de notar-se integrada a Barcelona en comprovar que les polítiques es fixen en els de a peu i no només en interessos comercials, concessions de concursos, senyors amb sandàlies i mitjons i coloms que es caguen a les cadires aïllades perquè ningú vol seure-hi. Al cap i a la fi es tracta de ser racional, no tornar a caure en abusos de la rapidesa i encoratjar un ritme normal que generi habitabilitat per a qui paga impostos i demana respecte individual i col·lectiu. El drac del Park Güell està molt bé calladet, no necessita marcar-se balls.

Quan parlem de l'expulsió del ciutadà de l'espai públic solem fer-ho en clau turística, però en els últims temps ha entrat en el debat la qüestió dels edificis històrics que encara no han entrat en campanya electoral, una cosa sorprenent si es valora la preocupació que genera en determinats sectors de la societat que desitgen una Barcelona que mantingui les seves premisses antigues per no dibuixar en el present com un mer parc temàtic de l'Europa del sud on Messi, Gaudí i Picasso marquen la pauta de l'interès.

Pensava en això l'altre dia mentre tornava de l'aeroport i a la pantalla del bus turístic el drac del Park Güell ballava una mena de rap horrible per mostrar que la ciutat és moderna i diferent. M'exalta el nou i m'enamora el vell. La manera de conèixer una urbs és passejant-la, perquè si es palpa el seu teixit és possible conèixer quines són les seves principals malalties. Moltes vegades circulo pel carrer Balmes i la Via Laietana i m'admira una bellesa que passa desapercebuda per culpa del trànsit que amaga la importància de determinats edificis. A la Via Laietana, extensió natural de l'Eixample i símbol triomfal de la burgesia de principis de segle, una de les cases més significatives és la Caixa d'Estalvis, obra del bastant ignorat Enric Sagnier, arquitecte que va saber desafiar el pas del temps i les tendències mitjançant una interessant mimetització que li va permetre estar al dia i treballar gairebé fins a la seva mort. Aquest embrió immobiliari de l'actual CaixaBank té un annex on llueix sense dissimular un cartell de Núñez i Navarro. El seu amo, de tots és sabut, resideix ara en una presó, i l'efemèride té aire de justícia poètica. Quan la meva generació estava en bolquers l'antic president del Barça i Jordi Pujol eren eterns. Es van instal·lar en les seves butaques de comandament i, com Felipe González o Joan Pau II, no sortien d'elles per res del món. Ara aquests dos prohoms de l'univers català han caigut del seu pedestal, però la seva estela segueix vigent en política i des de la quotidianitat.