“A Barcelona li costa molt reconèixer el talent i en ocasions prefereix apostar per la mediocritat”

Espero Rafael Argullol al Cafè del Centre del carrer Girona, un dels pocs locals de l'Eixample de Barcelona que han esquivat la parctematització i mantenen el seu aire de finals del segle XIX. És dilluns a migdia i hem quedat per parlar del seu últim llibre, El meu Gaudí espectral (Quaderns Crema), on al llarg de setanta pàgines traça una narració sobre el geni de la Pedrera, que apareix al llarg dels textos mentre Barcelona es transforma i la Sagrada Família s'encamina a ser un símbol mundial que tanca moltes paradoxes.

Una cosa que m'ha semblat molt interessant de la teva relació amb el Gaudí espectral és que en evolucionar de la infància fins a l'actualitat permet recórrer l'evolució durant tot aquest temps de la ciutat de Barcelona i la seva apreciació amb certs símbols actuals.

Primer de tot volia remarcar que el llibre és una narració; es tracta d'un escrit de ficció que no és un assaig, ni de bon tros un assaig erudit sobre Gaudí. És un conte que surt de la meva autobiografia, a la qual se superposa la de Gaudí i la de Barcelona. Tot el relat, relativament curt, entrellaça les tres biografies com si fos la imatge de les branques que s'enrosquen en els troncs dels arbres. Hi ha un moment en què cada biografia és imprescindible per a l'altra, un joc de miralls en què per una banda el Gaudí de que parlo em persegueix com un espectre des que era petit, i a mesura que evoluciono m'interessa més la seva capacitat creadora i la tensió de la creació a la ciutat. El gran simbolisme del llibre és la recerca de la llum a través de la pedra, però també es planteja la recerca de l'artista en un procés tan dur i la relació d'amor-odi de l'artista amb la ciutat.

I de la ciutat amb l'artista.

Aquí és on va creixent en certa manera el tercer pla biogràfic, la biografia de Barcelona, on queden reflectits aspectes de l'esperit col·lectiu de la ciutat, sempre tan atenta a les transformacions que es produeixen, i somnis de grandesa no sempre duts a terme per covardia.

I no només això.

Li costa molt reconèixer el talent i en ocasions prefereix apostar per la mediocritat. Aquests plànols es van combinant i revertint. En la mesura que això succeeix en la relació entre Gaudí i la ciutat això reverteix en la meva pròpia biografia i en la meva manera de sentir el pas del temps.

Al principi del relat ens situem cap a 1955. En aquest moment imagino els edificis de Gaudí com un espectre dins d'una ciutat eminentment gris, i no ho dic només jo, fins hi tot hi ha l'anècdota de l'abric de l'assassí del crim del Ritz de 1956, de color, i per tant d'un estranger.

Era una visió tenebrista. Els edificis eren entre grisos i negres. El record de la meva infància és caminar amb els meus pares i veure aquesta visió fosca del cap de setmana quan anàvem a prendre el vermut al passeig de Gràcia. La Pedrera era un edifici monstruós que més aviat inquietava un nen. Més tard ho van remarcar encara més i van instal·lar un bingo a la base. La Sagrada Família es podia comparar amb una peça d'una botiga de taxidermista, un edifici dissecat, fossilitzat amb el que la gent no sabia què fer. Hi havia una relació estranya i no existia amor per cap obra de Gaudí, però al mateix temps hi havia una relació malenconiosa mítica amb la figura de Gaudí i els seus edificis.

Fins la irrupció d'Oriol Bohigas, La Pedrera va ser objecte de mofa, rebuig i menyspreu per part de la societat barcelonina.

Quan era estudiant no sabia molt bé què fer i anava a classes de tot. A les d'arquitectura m'explicaven monstruositats sobre Gaudí, per ser contrari a la modernitat. El que d'ell desconcerta i produeix por en general, i sobretot en aquesta ciutat, és que era un geni; s'escapava de les normes. No era un modernista ni del moviment funcionalista de la modernitat ni el contrari. Tampoc era neogòtic. En ell s’hi ajuntaven dos elements que marquen la genialitat: una raó extrema -aplicava el número auri renaixentista i les matemàtiques- i una mística desaforada, una barreja de gel i foc tremenda.

A més, en el seu temps existia una contraposició molt forta entre ell, tot i tenir persones que aposten per ell, i els dos altres grans noms. Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch eren homes del sistema, polítics de renom que en els seus projectes arquitectònics eren afavorits per la gran burgesia catalanista.

Són grans arquitectes que tenen una relació més orgànica amb les institucions. Són homes mundans que saben el que és viure. Gaudí s'enllaça amb altres grans genis com Beethoven, Nietzsche o Miquel Àngel. La seva passió és una passió desaforada que gairebé li impedeix viure els aspectes de la quotidianitat. És maldestre amb les dones i com Nietzsche li demana relació a través d'una altra i la perd. És un artista titànic i desmesurat com Víctor Hugo, Rodin o Tolstoi, figures que tenen una gran tensió amb la vida que els envolta, gran tensió i incompatibilitat en ocasions. En un moment es va creuar amb Güell i suposo que aquest tenia olfacte i va intuir el seu talent. Va ser una trobada singular, Gaudí no va ser un artista institucional. Després de la mort del seu valedor, Gaudí va ser un artista desprestigiat, o més aviat inquietant, i segueix sent-ho avui, perquè ara mateix els barcelonins no tenen una relació franca amb Gaudí, de fet el descobreixen els japonesos. Això aclapara els barcelonins, que no deixen de veure-ho des d'aquest punt de vista inquietant.

També es pot veure des d'una perspectiva antropològica o sociològica. Amb el boom del turisme la ciutat ven el binomi Messi-Gaudí com la panacea i això transforma l'arquitecte en marca.

Hi ha un ús molt clar de Gaudí com a símbol i fetitxe de la ciutat, el que no impedeix que íntimament continuï sent inquietant. Per desgràcia en la nostra tradició el que és massa fort, profund o gran inquieta. Repetides vegades aquesta ciutat ha preferit pactar amb la mediocritat que és força correcta en comptes de amb el que és inclassificable. Tenim aquesta paradoxa: el fem servir com a fetitxe, però com a creador o ésser humà és inquietant. Si els preguntes de la lluita de Gaudí a través de la pedra per aconseguir la llum en un procés de raó i mística...

Es quedaran muts.

Així és.

Abans del teu relat potser només Josep Pla en els seus Homenots va traçar un retrat interessant de Gaudí.

La bibliografia de Gaudí, tret de comptades excepcions, és tremebunda. És mala per sectària. O s'instrumentalitza per catòlic, o per nacionalista, o des de l'avantguarda per criticar la seva falta de modernitat. Està instrumentalitzat i això n'afecta la figura. Només vaig trobar vàlid el llibre d'un holandès que va passar la seva infància a Cambrils i després va impartir docència a la Universitat de l' Haia. Les altres obres tenen un enfoc esbiaixar, dolent i sectari, el que demostra una altra vegada com d'inquietant que resulta la seva figura.

I aquest perfil inquietant també es transmet amb la seva mort. El prenen per un rodamón i així, com que no té identitat, es pot modelar bé la seva figura.

El llibre té un crescendo, comença com un record infantil i acaba per plantejar problemes transcendents i metafísics. Al final plantejo que d'acord, Gaudí és un arquitecte de Déu, però de quin Déu? La Sagrada Família és l'última Catedral que s'està construint a Europa, però, com insinuo en el llibre, potser no sigui l'última del Déu de dos mil anys, potser és la primera d'una divinitat desconeguda. La Sagrada Família és temple i ruïna al mateix temps, una extraordinària paradoxa, crec que fins i tot la vaig vincular a Blade Runner, com si fos un d'aquests edificis entre mons de la pel·lícula de Ridley Scott.

Camino sovint per l'avinguda Gaudí i observo el creixement de la Sagrada Família. En moltes ocasions em recorda la plataforma espacial de 8 ½ de Federico Fellini, la veig estàtica però creix, és creació i ruïna.

En els últims anys el fenomen interessant és la incomprensió de l'església amb la Sagrada Família. Ells mateixos van consagrar el temple perquè tocava sense saber què consagraven. D'aquí que l’anomeni monstre, que és un híbrid, dues naturaleses xocant, un món meravellosament inquietant.

A la Sagrada Família aquest amor-odi que esmentàvem emergeix encara més, per exemple a mi la façana del Naixement em sembla un pastís kitsch.

A mi tampoc m'encanta. Adoro Santa Maria del Fiore, els edificis de Palladio, la Catedral de Chartres...

Però aquí parles de la llum.

És una altra cosa, la Sagrada Família és un monstre on lluiten obertament la pedra i la llum, per això és edifici i ruïna al mateix temps. M'encantaria en un sentit d'encantament.

I té alguna cosa tel·lúrica.

Molt.

Ho dic perquè és un lloc on, de forma inevitable, se succeeixen els esdeveniments, com quan el 2011 un senyor va voler cremar la sagristia.

És tel·lúric. En el relat queda reflectit a la Pedrera, que la volien coronar amb una Deessa Mare, no la Mare de Déu.

I al costat de la Pedrera hi ha la Matrona d'Equitas, una estàtua ignorada perquè els barcelonins miren massa poc cap amunt.

I és contundent, però és que en Gaudí la Pedrera havia de ser el pedestal de l'escultura de la Deessa Mare. En aquest sentit la Sagrada Família no deixa de ser una erupció d'una muntanya sagrada que és Montserrat.

La Verge que al final no va coronar la Pedrera, segons tinc entès perquè la Setmana Tràgica els va dissuadir del seu projecte inicial, dóna la idea d'una Barcelona inconclusa perquè la idea imaginada no es pot combatre amb la realitat, sempre amb aquesta esquizofrènia entre la burgesia i els altres grups socials.

Tot existeix avui en totes les aventures barcelonines i catalanes, sobretot barcelonines, l'ànsia de tenir somnis de grandesa que després es dissolen quan es volen portar a la pràctica, una constant de la ciutat que explica com moltes vegades es refugia en les mitjanies i la manca de capacitat per captar els grans homes que ha tingut.

I la mitjania li serveix a la ciutat per protegir-se dels grans homes.

Sí, i això és una cosa completament contraria a l'esperit de París, que durant segles ha vist passar polonesos, russos i espanyols bons i els ha adoptat fins a situar-los en el seu Panteó. Per als francesos Picasso i Miró són seus. Per aquí passa algú realment bo i la gent té por de perdre el seu lloc.

Picasso és potser el paradigma d'aquesta mentalitat barcelonina, de fet penso que havia de marxar si volia complir el seu destí.

Amb Picasso, dit de manera macabra, vam tenir la sort de la Guerra Civil i el franquisme, perquè així va desenvolupar una relació nostàlgica i d'agraïment a Barcelona per la qual avui tenim el Museu Picasso. La hipòtesi de ficció seria saber què hauria passat si el pobre Picasso s'hagués quedat a Barcelona.

Però ell aprèn de gent que se'n va a París i torna, com Casas i Rusiñol, catalans i burgesos.

I són una altra dimensió, si vas pel món ningú els coneix. Parlem de dimensions universals i aquí no les tenim, quan n'hi ha una els fa por.

I ara mateix Barcelona ven universalisme quan en realitat és molt provinciana.

És un universalisme d'ajuntar milions d'estrangers que la visiten, però sense aprofitar això per convertir-la en una gran ciutat de cultura cosmopolita, així de clar.

Quina necessitat tenim d'inventar que Colom o Cervantes eren catalans si tenim un Gaudí?

Ja que Gaudí dóna una quantitat de diners bestial hauríem de generar un impost Gaudí dedicat exclusivament a experimentar sobre la creació artística i beques per a joves de tot el món. Ja que reps tants milions d'algú a qui ni tan sols t'has preocupat per entendre, genera un petit impost per convertir Barcelona en una ciutat de creació, investigació i coneixement per a joves i científics de tot el món, i que l'església sigui la primera que compleixi amb aquesta taxa.

La qüestió és que, per desgràcia, no tenim res semblant i això em preocupa perquè la meva perspectiva sobre la Barcelona del futur no és gaire favorable. Com contemples el futur de la ciutat?

Jo sóc molt barceloní i crec que la ciutat té una cosa fantàstica i altres coses menys meravelloses. És una de les ciutats on els seus habitants tenen més cura per observar les coses que succeeixen al seu territori. Si el taló d'una dona s'enganxa a les noves lloses de la Diagonal això suscita un debat. L'amor dels barcelonins envers la seva ciutat es deu a una tradició humanista que comença a l'Edat Mitjana, però d'altra banda el barceloní és poruc, i quan s'exalta li entra por.

Recularà?

En quin sentit?

No, no parlo del Procés, em referia a si retrocedirà en aquesta mena de pacte amb el diable actual mitjançant el qual es deixa saquejar pel turisme a risc de perdre gran part de la seva personalitat.

Posats a proposar podríem usar l'impost turístic per llançar un proteccionisme ecològic-urbà davant la plaga del turisme per protegir el que és artesanal i el que és diferent de les ciutats.

I així evitaríem que cada ciutat fos un calc d'una altra i mantindríem la diferència.

Exacte, d'aquesta manera podríem tenir esperances de no perdre tanta identitat i obraríem de manera intel·ligent.