“Barcelona i Madrid hem de pressionar conjuntament el govern de l'Estat”

Gerardo Pisarello, primer tinent d'alcaldia, afronta l'entrevista com a alcalde accidental de la ciutat. Les dates estivals –les vacances de l'alcaldessa– han volgut que Pisarello, home fort d'Ada Colau, representi aquesta setmana el govern de BComú: en uns minuts anunciarà, com a alcalde, els guanyadors del concurs de carrers guarnits de la 199ena festa major de Gràcia.

El curs polític s'ha acabat. Pisarello està més descansat que fa uns mesos, quan va atendre Catalunya Plural en ple pacte amb el PSC. Tot i això, ha estat un estiu mogut. I el primer tinent d'alcaldia no defuig les polèmiques conjunturals que l'han acompanyat: venedors ambulants, intent de tancament del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca...

“No sabem si estem a temps d’aturar la bombolla turística”, destaca sobre un altre dels grans problemes de la ciutat: els màxims històrics del turisme a Barcelona. Tampoc esquiva d'altres problemes estructurals: remunicipalització de l'aigua o relació amb la política nacional i estatal. “El referèndum unilateral és una iniciativa legítima davant el bloqueig del PP, però es planteja de forma poc inclusiva”, diu Pisarello, que no se n'està de fer previsió pel curs que comença. Aquest segon exercici de Barcelona en Comú ha de deixar d'apagar focs per implementar moltes més de les polítiques que duia al seu programa. “Les ciutats hem d'oferir un nou pacte social”, avança.

Cooperativa de manters i 40 places més pels plans d'ocupació. “Un primer pas”, van valorar la setmana passada els venedors ambulants. No arriba un pèl tard però, la mesura?

Això són projectes que necessiten molt de temps. Engegar un projecte a la maquinària municipal implica molt més temps del que la gent pensa. Però hi ha tota la voluntat política per a fer-ho: sempre hem dit que la única manera coherent de mantenir el discurs que la venda ambulant no autoritzada a Barcelona no està permesa és intentar donar una sortida a aquesta gent. Moltes d’aquestes persones venen per la seva vulnerabilitat. Els plans d’ocupació i la cooperativa són inèdits a Barcelona: una via d’integració sociolaboral i d’accés a la ciutadania, ja que els plans estan pensats per a 12 mesos i aquest és el temps que et permet regularitzar la teva situació al país. No és només una política d’inserció laboral. Si tenim en compte que a Barcelona, en temps estables, hi ha al voltant de 250 venedors, aquests plans que poden arribar a gairebé 75… Són 75 que tindran possibilitats reals d’integració.

N'hi ha prou, amb 75 places?

Això no és resoldre màgicament la qüestió però és una sortida important. Hem estudiat com s’ha entomat el problema a d’altres ciutats com Vancouver o Quito, i el que fan és contribuir a la organització dels col·lectius i, sobretot, intentar regularitzar part d’aquesta activitat. Trobar espais.

S’estan buscant espais per a la venda? Fa un any ja se’n parlava...

És un dels temes que s’està estudiant, per això hem fet aquest estudi. No hem decidit encara, però ja avanço que és un dels temes que s'estan mirant. Perquè ha estat una sortida a d’altres països.

Són 250 venedors? Quan vau sortir de la reunió amb el Síndic eren 800, els xifrats.reunió amb el Síndic

Quan vam arribar eren 250 però fa uns mesos vam tenir una situació molt especial al Passeig de Borbó on vam arribar a tenir 800 manters. Quan es va planificar els programes d’ocupació no es comptava la pujada fins a aquests 800 persones; 800 en situació d’irregularitat que, a més, produïen un greuge real als petits comerciants d’un barri popular com és la Barceloneta. Hi havia possibilitat real, ho veies quan parlaves amb els veïns, de l'esclat d’una situació de xenofòbia. Per això hem descongestionat l’ocupació intensiva de l’espai públic.

Si la xifra actual és de 250 venedors, on són la resta de persones?

Han tornat a les ciutats de les que venien. S’ha llençat un missatge clar: Barcelona no permetrà la venda ambulant no autoritzada.

Considereu un èxit la política d’ocupació de l'espai públic, basada en la presència policial i la construcció d'un skatepark? presència policial i la construccióskatepark

Amb aquestes coses no es pot ser autocomplaent... Però ha estat satisfactòria perquè ha estat una intervenció de saturació cívica. S’ha posat un skatepark, s’ha minimitzat al màxim la violència. S’ha evitat un conflicte popular real. Si ho compares amb l’experiència d’altres ajuntaments de la costa, l’experiència de Barcelona ha estat satisfactòria, sempre tenint en compte que es tracta d’un problema estructural que obeeix a una situació d’injustícies globals. I que no es pot resoldre només des d’un Ajuntament.

Costa menys saturar un espai que crear models socials?

Evidentment és molt més fàcil saturar un espai que generar tot un pla d’ocupació.

La interlocutòria del cas dels quatre manters detinguts els acusa de blanqueig simplement per ingressar diners a un banc; el Sindicat Popular de Venedors Ambulants denuncia “persecució” i polítiques “racistes” per part de l'Ajuntament. Ha contribuït el consistori a la criminalització d'aquest col·lectiu?interlocutòria del cas dels quatre manters detinguts“persecució” i polítiques “racistes” per part de l'Ajuntament

En tot moment hem intentat separar el fenomen de la venda ambulant no autoritzada i les persones que l'exerceixen. Les persones tenen dret a sobreviure i aquest s’ha de garantir amb l’accés als drets socials bàsics. I a drets de participació política. Però la venda ambulant no autoritzada no pot estar permesa per diferents raons. Racisme? Si comparem la publicitat institucional del mandat de CiU amb la nostra… Allà hi havia exemples claríssims de racisme institucional pur i dur. Després, naturalment, hi ha un seguit de pràctiques que contribueixen a un cert racisme però que no estan vinculades a l’Ajuntament. Les hem denunciat més d’un cop: Llei d'Estrangeria, Codi Penal…

Què es pot fer des d’aquí? Sempre dieu que en matèria de drets humans totes les administracions són competents.

Podem contribuir, per exemple, a regularitzar aquestes persones. Una cosa per la què tampoc tenim competències, però pel que hem fet coses... Com desbloquejar obstacles que existien per empadronar-se a la ciutat de Barcelona. Fer servir els pans d’ocupació com a via de regularització per l’accés a la ciutadania també és una manera de restar limitacions a la Llei d’Estrangeria.

CIE és un bon exemple de conflicte amb la Delegació de Govern: no es va respectar el cessament d’activitat que vau demanar. En quina situació estem ara mateix?

Des d’un primer moment vam insistir que els CIE són un signe de vergonya a Europa, i sempre hem defensat que el tancaríem. Hi ha un conflicte obert i nosaltres farem valdre totes les vies per assolir l’objectiu de tancar el CIE. Depèn del que puguem fer com a govern, i també de la pressió social. De vegades tinc la impressió que ni hi ha prou consciència del que significa tenir un centre d’internament. Podem tenir idees valentes com a govern però si no aconseguim que arribi a la consciència de la ciutadania…

Molta d’aquesta gent que feia pressió al carrer, en aquest tema i en altres, està ara a l’Ajuntament.

Quan pertanys a una candidatura integrada per gent de moviments socials que ha decidit fer el salt a les institucions, i hi arribes en situació de minoria enfrontant poders molt forts, vols comptar amb la millor gent. Que moltes vegades són aquells amb que has compartit l’activisme. Es planteja un dilema: ¿la millor gent, a dins o a fora de la institució? Dins aporten coratge i valentia. Fora pressionen. És un dilema que no té una resposta única…

Hi ha prou temps, dins de les institucions, per fer aquesta reflexió?

És una sensació que tenim permanentment… A vegades som conscients que moltes polítiques no les podem tirar endavant per incompetència personal. Però moltes vegades trobem a faltar un contrapoder social fora de les institucions. A l’Ajuntament hi ha lògiques pròpies semblants a El Castell, de Kafka. La manera? Mantenir el contacte amb el carrer. Tot i que no sempre depèn de tu que hi sigui, el carrer... Tenim aquesta sensació amb tot el que té a veure amb la construcció de Barcelona com a ciutat refugi: caldria una mobilització d’envergadura enorme. I no hi és.

Però hi ha hagut d'altres mobilitzacions. Per la venda ambulant mateix. O pel Banc Expropiat, per exemple.

Són moviments legítims, però d’un abast limitat. I que no representen a sectors importants de la societat barcelonina. Perquè es produeixin canvis, cal molta més gent… Necessites moviments més transversals. Ens manquen moviments massius.

Segons les dades del Gremi d’hotelers o fins i tot d’Airbnb estem en dades que estan rondant màxims de turisme a Barcelona. Heu començat a fer una sèrie de polítiques per desinflar això, però no esteu foragitant els visitants.

Nosaltres no som enemics del turisme, som enemics de l’economia especulativa. De fet, diem que som els millors amics del turisme entès com una activitat sostenible, respectuosa amb el seu entorn i que no beneficii només a uns pocs. Malgrat totes les regulacions que hem posat sobre la taula, aquest continua creixent. Això és cert. I no sabem si estem a temps d’aturar aquesta bombolla. El turisme, a més, afecta a tot: fa pocs dies, per exemple, publicàvem l’informe sobre salaris de la ciutat de Barcelona, i una de les coses que deia aquest informe és que els salaris més alts de la ciutat són els del sector financer i, en canvi, els més baixos són els de l'hostaleria.

Què hi pot fer el govern de Barcelona?

Hem d’actuar de manera molt clara i amb molta contundència, fent que tothom pugui complir la llei. Si li estem demanant als venedors de carrer que no tenen autorització que compleixin la llei, com no li demanarem a Airbnb que la compleixi? Si ho fem amb els petits com no ho farem amb els grans? Aquest fenomen ha d’estar regulat, ha de ser transparent, ha d’estar regularitzat en matèria fiscal i si aquestes plataformes no ho entenen, hem de fer servir totes les eines, fins i tot les coercitives. És un fenomen global, que segurament no podem resoldre de la nit al dia, i aquí és molt important l’organització veïnal a l’hora de posar de manifest quins són els reptes que planteja el turisme i quines serien les possibles sortides. Als plans comunitaris que estem fent als barris, el que estem intentant és potenciar tot un seguit d’activitats econòmiques que de vegades poden entrar en tensió amb els processos de massificació o de pressió turística incontrolada, per exemple la protecció dels comerços de proximitat, als programes per donar suport a iniciatives d’economia cooperativa dins dels districtes, programes per donar suport als petits autònoms... Sortir d’un monocultiu econòmic com pot ser l’activitat turística i potenciar la biodiversitat dins els districtes i els barris. Aquest és el nostre model.

Associat al turisme, en el mandat de Barcelona en Comú els preus dels lloguers s'han disparat.preus dels lloguers s'han disparat

De vegades es produeixen fenòmens mentre governes que no has produït com a govern: la pressió turística o la pujada de preus responen a dinàmiques que no han estat creades per un govern municipal. Nosaltres en això podem, d’entrada, reforçar el parc públic d’habitatge i sobretot el parc públic de lloguer.

Però construir habitatge públic no dóna respostes immediates.

Això és lent, però és una cosa que s’ha de fer. No pot ser que a Barcelona tinguem un parc públic de lloguer de l’1% del total del parc. A Amsterdam, o a París, l'és del 20% o 25%. Hi ha diferents maneres per crear el parc públic de lloguer. Una és mobilitzant el parc que està buit de manera injustificada, per exemple perquè està en mans de grans entitats financeres o grans tenidors. Nosaltres hem assegut amb els bancs i hem aconseguit que cedeixen a l’ajuntament habitatges per dedicar-los al lloguer social i fins i tot hem aplicat multes per la tinença d’habitatges buits de manera injustificada. Ara mateix hem aprovat una taxa sobre els pisos buits pensada per a grans tenidors, que és una taxa simbòlica, però que intenta donar un missatge: quan tenim els lloguers pels núvols i tenim gent que està sent desnonada perquè no pot pagar, tenir un habitatge tancat sense cap tipus de justificació a Barcelona és una situació anòmala que no es pot permetre. Hem de desenvolupar noves formes de tinència de l’habitatge que siguin fórmules no especulatives: hem donat un impuls important a l’habitatge cooperatiu. Tenim algunes experiències amb Sostre Cívic i amb entitats que porten anys treballant en aquesta línia. I després, a partir d’aquí, estem fent tota la pressió negociadora sobre el govern estatal perquè es modifiqui la llei d’arrendaments urbans, perquè s’introdueixin controls al lloguer privat…

Això no depèn només de Barcelona.

Això no depèn només de nosaltres, però hem pressionat tant a la Generalitat com al govern de l’Estat perquè entomin aquest debat, i de vegades la capacitat negociadora de Barcelona pot ser important. M’he reunit amb el govern de Madrid per discutir com tirar endavant una agenda comuna per defensar precisament coses com aquestes. Hem de buscar les aliances per aconseguir que totes aquestes iniciatives es puguin dur a terme més o menys ràpid.

Parlava de la cessió d'habitatges. Una eina de pressió era la llei d'emergència habitacional impulsada per la PAH al Parlament i ara impugnada davant del Tribunal Constitucional.

Abans de la impugnació n'hem obtingut 550, alguns són cessions i d'altres exercicis del dret de tempteig i retracte. També estem enfortint el parc d’habitatge públic comprant habitatge per sota del preu del mercat. És cert que això Barcelona ho pot fer perquè ho permet la seva situació financera, no és una eina que tots els ajuntaments puguin fer servir.

De fet, altres ajuntaments com el de Sabadell s’han queixat de Barcelona, perquè diuen que aquests acords en que l’ajuntament paga els resta a ells poder de negociació amb els bancs.

També és cert que les necessitats habitacionals que té Barcelona són enormes i tots els instruments i les eines que es puguin fer servir, les farem servir, però això pot ajudar a pressionar.

BComú es va comprometre a la municipalització de l’aigua. Es podrà fer aquesta legislatura?

Tenim moltes experiències europees que indiquen que la gestió municipal de l’aigua és una gestió més eficaç, més sostenible, que té unes tarifes més justes i que acaba sent més transparent. Això ho estem defensant per Barcelona, però és un tema que és metropolità i que també depèn d’una negociació política que exigeix molta força. S’han aconseguit algunes victòries, judicials per exemple, que han mostrat que els processos de privatització de l’aigua que s’han produït són marcats per l’opacitat, i això ha permès avançar més ràpidament per exemple en la reducció de tarifes. És una reducció històrica i estem convençuts que serà un primer pas per avançar en el camí de la municipalització.

Agbar va dir que recorreria aquesta reducció de tarifes. Ha presentat recurs?

No ens consta.

Aquest tema s'ha de negociar a l’Àrea Metropolitana és amb el seu soci de govern, el PSC. Estan disposats a aquesta reducció, els socialistes?

El que s’accepta ara no té res a veure amb el que s’acceptava fa un any. Fa un any possiblement les veus que demanaven les municipalitzacions eren totalment marginals, ara és un tema que està sobre la taula.

Quins són els reptes que afronta el govern de cara al nou curs?

Per mi el gran repte a partir d’ara és com passem d’un primer any centrat en el rescat social a l’oferta d’un nou pacte social. Hem estat molt centrats en la idea del rescat social, del rescat ciutadà: érem conscients que arribàvem en mig d’una crisi on hi havia una situació d’emergència important i vam veure clar que el que havíem de fer era revertir les prioritats en matèria d’inversions que s’havien produït a la ciutat en l’any anterior. Això ho hem aconseguit. Hem aprovat dues modificacions pressupostàries per invertir més en els barris que més ho necessitaven, per augmentar la despesa social, per enfortir equipaments… Ara hem de mantenir aquesta línia de treballar, però oferint un nou pacte social.

Què vol dir exactament això?

El pacte social s’ha trencat des de dalt, i es manifesta en l’augment exponencial de les desigualtats que s’està produint, en l’augment de l’exclusió social. Ara el que hem de fer les ciutats és plantejar un nou model productiu, per a una transició socioeconòmica. Aquí també podem tenir alguns elements limitats per intervenir, però tenim algunes eines potents: una és la fiscalitat, com avançar cap a una fiscalitat municipal que sigui més progressiva, que sigui socialment i ambientalment més justa –això ja ho hem fet amb les ordenances fiscals però hem d’avançar més en aquesta línia. A més de modificar també la contractació pública, per exemple. L’Ajuntament de Barcelona és un gran agent econòmic, que mou al voltant de 590 milions d’euros en matèria de contractació pública a l’any. Nosaltres podem decidir com contractem i perquè: permetre que petites i mitjanes empreses tinguin un lloc i que la contractació no quedi en mans dels gegants de sempre i en molts casos d’empreses vinculades a l’Ibex35. Això és un canvi revolucionari, en cert sentit. Barcelona ha de poder atorgar una mena de segell de qualitat en virtut del qual les empreses que arribin a la ciutat s’obliguin, per interès propi també, a complir amb uns estàndards laborals exigents. Això forma part d’aquest nou pacte social per una transició socioeconòmica a la ciutat que intenti frenar, per començar, i després revertir, tota aquesta tendència a la desigualtat que estem vivint en els últims anys.

Per tot aquest pacte caldran pressupostos. Aquest any no s’han pogut aprovar uns nous comptes. Ja hi esteu treballant de cara a l’any vinent?Aquest any no s’han pogut aprovar uns nous comptes

Caldran pressupostos i aliats: polítics, i socioeconòmics també. Quan arribes a les institucions i vols fer canvis, passen en primer lloc per canvis discursius: nous conceptes, noves idees. Després cal, i és molt important, que la mateixa maquinària administrativa entengui aquestes noves idees. Després calen actors socials i actors econòmics que et puguin acompanyar. I totes les mesures de canvi profundes que hem impulsat des de l’ajuntament s'han portat a terme gràcies als acords amb ERC, el PSC i la CUP. Aquest front ampli és el que ens ha permès tirar endavant aquestes iniciatives, i això no vol dir que no estiguem disposats a posar-nos d’acord amb altres forces polítiques, però el que és cert és que les iniciatives més ambicioses són les que s’han pogut acordar amb aquestes forces a Barcelona.

I com estan els ponts amb aquestes forces? Esquerra i la CUP van marcar distàncies després del pacte amb el PSC.

No es pot dramatitzar. Finalment quan hi ha interessos concrets de ciutat, aquests acords es produeixen. La taxa sobre els pisos buits o d'altres mesures que tenen un contingut social molt clar han trobat exactament les mateixes aliances.

Però els incendis també es produeixen. ERC va criticar durament, per exemple, l'estàtua franquista a l'exposició al Born.

En temes de memòria històrica s’han dit moltes coses, però per exemple quan vam proposar que la plaça Joan Carles I i recuperés el nom històric de Cinc d’Oros els suports van venir del PSC, d’ERC i de la CUP, i en canvi algunes forces suposadament republicanes com Convergència no van votar a favor i van tenir una posició propera a la del PP i Ciutadans. És a dir, fins i tot en aquest context on sembla que hi ha dificultat, les aliances més o menys naturals continuen sent les mateixes.

Què li han semblat les reaccions a l'exposició del Born?

Aquest debat s’havia de produir. I més en un país on tenim un govern que ha permès la conversió de la seu del Memorial Democràtic a la Via Laietana en un hotel. Ens cal un debat sobre memòria i franquisme. Nosaltres som un govern de clares conviccions republicanes, antifranquistes... Aquesta exposició que s’ha anunciat al Born té aquest sentit, de denunciar la impunitat del franquisme sobretot en temps de democràcia. I no està contraposada amb la defensa d’altres memòries. L’any passat com a ajuntament una de les primeres coses que vam fer va ser, l'11 de setembre, una conferència que rememorava el Saló de Cent, un saló que recorda el Consell de Cent; una de les institucions suprimides precisament com a conseqüència de la Guerra de Successió. I això no va impedir tampoc que el primer acte cultura que vam fer en el nou Born fos una homenatge al president Lluís Companys. De la mateixa manera que entenem que al Born es pot homenatjar Lluís Companys, entenem que a l’Ajuntament de Barcelona també pot recordar la memòria de 1714: no hi ha memòries contraposades. Creiem que el Born és un espai on es poden recordar totes les experiències de destrucció per raons polítiques i de resistències ciutadanes que en realitat agermanen Catalunya amb altres indrets.

Considereu que el debat que s’ha produït tenia la intenció de contraposar memòries o dividir tradicions polítiques?

S’ha generat una lectura interessada però que no és la que té el propi govern, que ha assumit la reivindicació de la memòria del 1714 com a pròpia i assumeix també la memòria del 1939, i la denúncia del que ha significat aquesta destrucció també com a pròpia, i considera que no són memòries contraposades i que totes dues s’han de reivindicar. Després de la tempesta inicial hem vist com historiadors de diferents tradicions polítiques com Josep Fontana o Joan B. Culla han sortit a defensar la pertinença des del punt de vista memorial d’aquest tipus d’actuació, que jo de veritat crec que quan es faci serà exitosa. Jo tinc un fill de 14 anys que va a l’institut i ja li han explicat qui va ser Mussolini, qui va ser Hitler, però encara no li han explicat qui va ser Franco. El que en cap cas és de rebut és que es pugui suggerir que una exhibició com la que s’està plantejant pugui ser entesa com un acte d’apologia. Al contrari, pel seu nom, pel contingut de l’exposició, és clarament una iniciativa per denunciar el que ha significat el franquisme i també per recuperar les resistències que el franquisme va generar i que tant important és recordar-les avui.

Quin paper té actualment BComú en el procés obert a Catalunya?

Hi ha obert un debat interessant. Pertanyem a una força política sobiranista que defensa el dret dels ciutadans a decidir sense demanar permís, una de les vies en les que confiàvem era el referèndum amb un nou govern. No s’ha produït, pel que se’ns obliga a buscar altres vies de pressió, segurament no acordades. Necessitem aliats que eixamplin la força social. Trobo que a Catalunya hi ha condicions perquè molta gent que se sent sobiranista, independentista o no, pugui aplegar forces per deslegitimar les resistències autoritàries i neocentralistes.

Parla d'aliances per a un referèndum unilateral d'independència?

Aquí a Catalunya aquesta és una iniciativa legítima davant d’una situació de bloqueig. La sobirania s’ha de conquerir i no podem esperar de manera indefinida. Jo dubto que sigui eficaç perquè dubto que interpel·li a una part important de les classes populars catalanes que volen assumir la idea del sobiranisme però que no es consideren independentistes. Està formulada de manera poc clara. És poc inclusiva. Hem d’aconseguir sobiranies, en plural.

L’11S veurem BComú a la diada?

Veurem, com l’any passat, membres del govern, simpatitzants o militants de BComú o En Comú al carrer. Personalment, he assistit a les manifestacions convocades per Òmnium o l'ANC. I tornaré a ser-hi. No perquè comparteixi el full de ruta del govern. Però qualsevol espai que es generi al carrer contra el bloqueig del PP, mereix sumar-s'hi.