“L’urbanisme de Barcelona ha expulsat a l’extraradi les seves classes populars”

Com cuida la ciutat de Barcelona dels seus veïns? Tenim un urbanisme que tingui prou cura de l’espai públic o és més aviat la catifa vermella d’especulacions diverses? Són preguntes que mirarà de respondre el Fòrum Veïnal sobre l’Urbanisme aquest divendres i dissabte. Una iniciativa organitzada per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i col·lectius com Raons Públiques o LaCol i que té tots els números per ser l’embrió d’una nova plataforma ciutadana. Així ho avança a Catalunya Plural el sociòleg Ancor Mesa Méndez (Tenerife, 1985), un dels impulsors de la trobada, que demana la confluència d’associacions veïnals, assemblees de barri i entitats d’urbanistes per bastir una Mesa d’Urbanisme capaç de plantar cara al poder financer.

L’urbanisme està reservat als experts?

No, en cap cas! Seria un greu error considerar l’urbanisme com una qüestió restringida a especialistes. Si ens ho creguéssim, estaríem oblidan, per exemple, la història del moviment veïnal. De com ha lluitat i com ha construït el seu propi urbanisme, raonant i obligant als poders públics i als experts a repensar les polítiques urbanes.

Una de les conviccions del Fòrum que comença aquest divendres és que l’urbanisme és la punta de llança del moviment veïnal...

Així és. Els veïns i veïnes de Barcelona han construït les ciutats amb les seves lluites i conquestes. I s’ha fet barri a barri, com a la Pau, o a l’Hospitalet o a les Marines... Sovint parlem molt de l’època dels anys 70-80, d’aquell de les associacions veïnals que combatien la dictadura i que treballaven per la democràcia. I oblidem que de mica en mica també ha evolucionat una sectorialització de la lluita territorial. Un dels sectors que més ha evolucionat ha estat l’urbanisme.

En què ho perceben?

Han sorgit molts col·lectius que són molt multidisciplinaris. Que venen a completar el relat de les associacions de veïns i que hem d’integrar en el relat comú de la ciutat. Raons Públiques o La Col, coorganitzadors del Fòrum, són dos bons exemples. Però també altres col·lectius i activistes independents, amb diferent grau de formació. Gràcies a totes aquestes expressions hem anat col·lectivitzant problemes que semblen particulars però que, en realitat, són compartits.

Els poders financers que planen a la ciutat són molt poderosos. Les entitats que treballeu en un urbanisme basat en els drets ciutadans teniu la partida mig perduda?

L’activisme de la ciutat té clar quines són les prioritats, sobretot pel que fa al respecte als drets de la ciutadania o de l’espai públic. Però a diferència del poder financer, ens manca un full de ruta per guanyar aquesta batata entre els drets de la ciutadania i la maximització dels beneficis econòmics dels grans lobbies empresarials.

De moment, el veïnat va perdent el pols...

Queda molt partit, però és evident que aquets poders fàctics, econòmics i financers d’empreses tenen molta capacitat econòmica. Estan molt arrelats a la dinàmica política de la ciutat. Han impulsat molts dels grans projectes, segurament el més eloqüent sigui el Fòrum i els seus edificis, però també ho hem vist recentment en reformes que afavoreixen l’especulació del sòl, com o la reforma de la Diagonal o del Paral·lel; i els intents de reforma de la Rambla del Poblenou.

Diu que manca un full de ruta... La iniciativa del Fòrum sobre urbanisme és oportú per tenir clar quin guió cal seguir?

Nosaltres som conscients, com a FAVB, que la activitat veïnal va molt mes enllà de les pròpies Associacions de Veïns. Per tant volem aplegar tota la energia i capacitat de la ciutadania, a peu de carrer, per lluitar conjuntament contra els conflictes d’arrel urbanístic. El principal objectiu d’aquest Fòrum és iniciar a una nova dinàmica de confluència ciutadana des de la neutralitat de l’espai. Posem un espai perquè la gent vingui a dir la seva i a opinar sobre grans temes. Volem es que el Fòrum funcioni com a tret de sortida d’una Mesa d’Urbanisme capaç d’influir a l’Ajuntament i de plantejar alternatives. Cal un gran actor en matèria urbana, que ja veurem si és formal i permanent, que tingui una dinàmica de treball pròpia. Necessitem una comunicació permanent entre tots el col·lectius que treballem l’urbanisme.

Volen ser un actor més aviat bel·ligerant o capaç de mediar conflictes?

Volem ser un actor que tingui clares les prioritats i, sobretot, quin paradigma de ciutat volem. I, perquè no, trencar aquesta lògica entre la bel·ligerància i la mediació. Tenir la capacitat d’influir en el rumb polític. Ser capaços d’imposar criteris que ja estiguin molt treballats amb la ciutadania. Hem de treballar més amb la ciutadania. Un dels grans problemes de l’activisme social és que no arriba al gruix de la ciutadania. Hi ha models de col·lectivització que no està arribant a la majoria de la ciutadania.

El canvi de Govern afavoreix o limita el paper que vol ocupar?

Hi ha hagut un canvi, però encara arrosseguem les inèrcies del passat. De totes formes, anem avançat. Per posar un exemple, el mandat passat, durant la gestió de CiU, vam tenir una gairebé una Guerra Civil per l’ordenança de participació ciutadana. Ens volien mutilar els espais de participació. Ara això ha canviat. Ara bé, com nosaltres, els veïnat, sense cap objectiu d’arribar a les institucions, els qui hem de dur la iniciativa. No només l’Ajuntament. Si no ho aconseguim, els lobbys i els poders finances aconseguiran els seus objectius. Hem de continuar sent bel·ligerants.

L’impacte del turisme massiu és una de les amenaces per a l’urbanisme?

No hauríem de pensar el turisme com una amenaça pels drets ciutadans. Però hem arribat a un punt que, tal i com s’ha gestionat el turisme, sobretot en els darrers anys, sí que és una amenaça. I ho és sobretot per un tema que preocupa especialment: La ciutat tenia i té un tresor, com és el cas del seu veïnat. Molta gent venia tradicionalment a Barcelona per viure-la, per veure la relació de la gent amb l’espai públic, la riquesa i diversitat dels seus barris. El turisme que s’ha promocionat no és aquest. I és una pena.

Barcelona és una ciutat de barris.

I cada barri té un fort sentiment de pertinença. Barcelona és la història de petits municipis separats que van anar aplegant-se al voltant d’una idea comuna de ciutat. D’un disseny planificat i d’un creixement autònom i natural de la població, que continua conservant aquets nuclis urbans que s’arrosseguen des del segle XIX. Penso que avui un dels reptes és entendre Barcelona des del seu punt de vista metropolità, i això contribueix a fomentar aquest idea de sentiment de pertinença de la ciutadania cap a un territori concret.

Hi ha barris, però, on aquesta essència comunitària es difumina. Estem a temps de corregir-ho? Hi ha zones on cada cop és difícil.

Ciutat Vella o fins i tot el Poble-sec, que tot i pertànyer a Sants-Montjuïc, viu el turisme en clau de centre de la ciutat. Vivim una època que, des del moviment veïnal, no tenim més remei que alçar la veu i posar remei qüestions que, d’entrada, no ens hi haguéssim hagut d’enfrontar, com la hostaleria. En el sentit laboral, vull dir. És a dir, fins a quin punt estem contribuint a la precarització del veïnat de Barcelona? Precarietat i, també, temporalitat. Ens trobem a molt jovent que es troba en una situació dec provisionalitat brutal. No saben on viuran el dia de demà. Això dinamita la capacitat d’arrelament a un territori i, també, que vulgui lluitar en favor d’aquell territori.

Quin balanç fas de l’urbanisme de Barcelona?

Hi ha llums i ombres. L’impacte del turisme o les polítiques d’habitatge no s’han gestionat bé. El disseny urbanístic i l’urbanisme de Barcelona ha expulsat el jovent i les classes populars a l’extraradi, generant grans processos de gentrificació. Ara bé, hi ha llums. No podem dir que tot l’urbanisme està venut al capital. Sí que és cert que els principals avenços no es deuen tan a les regidories de la ciutat, sinó a les entitats que han treballat aquesta qüestió. Em ve al cap, per exemple, l’accessibilitat de la ciutat per a les persones amb mobilitat reduïda.