Quatre enfocaments per entendre el conflicte de l'Ajuntament de Colau amb els manters
Des de l'estiu passat creix un conflicte als carrers de Barcelona que provocat un distanciament entre el govern d'Ada Colau i els moviments socials de la ciutat, i que genera tensió en les mateixes bases de Barcelona en Comú: la gestió de la venda ambulant irregular, el 'top manta', a les vies més turístiques de la ciutat. Dimecres passat el comissionat de Seguretat del consistori, Amadeu Recasens, es reafirmava en l'aplicació de l'ordenança del civisme –una normativa per la qual BComú propugnava la “derogació immediata” en el seu programa–. Els col·lectius de suport als manters han respost amb una convocatòria a un nou “mercadillo rebel” en què activistes facin d'“escut” perquè els manters puguin vendre aquest dissabte a la Rambla, una protesta que preocupa al govern municipal.
Però com s'ha arribat a aquest punt? Ha augmentat la presència de manters a la ciutat o el conflicte es deu a factors externs? Fonts properes al govern de Colau posen els poders mediàtics i la policia al centre de l'equació. Des de col·lectius socials coincideixen en aquesta lectura però afegeixen que l'Ajuntament “ha caigut en el parany dels poders fàctics”.
1. Els manters
La venda ambulant és un fenomen habitual a les ciutats d'atractiu turístic i Barcelona no podia ser diferent. La manta representa una possibilitat de supervivència per les persones que es troben en situació irregular al país i tenen limitades les alternatives per guanyar-se la vida. “Vaig estar uns vuit mesos buscant feina, perquè jo mai vaig voler estar al carrer venent, perquè tenia risc i et pot complicar la situació quan vols arreglar els teus papers”, explicava Aziz Faye, del Sindicat Popular de Manteros, en una entrevista a Catalunya Plural . Però finalment va acudir a amics senegalesos com ell perquè l'ajudessin a guanyar-se la vida. “Em van ajudar a comprar bufandes, i llavors vaig començar a vendre bufandes. I així un dia t'enxampen, un altre dia vens alguna cosa i em vaig anar adaptant a poc a poc i fins avui”.
Es parla sovint de les màfies darrere del Top Manta però els venedors insisteixen en desmentir-ho. En un vídeo del Sindicat Popular de Manters, Yakhia Niane explicava que el que hi ha són xarxes de solidaritat: “No hi ha cap xarxa mafiosa darrere de nosaltres que ens explota, som nosaltres mateixos que ens ajudem entre nosaltres per anar a comprar mercaderia per vendre-la carrer, som una família, si algú no té, algú que sí que té pot ajudar per poder treure mercaderia”.
En un estudi de fa uns mesos l'Ajuntament de Barcelona va detectar a 98 persones d'origen subsaharià que es dediquen a la venda de productes d'imitació, la majoria homes i el 65% d'origen senegalès. El 66% es troben en situació irregular, el 47% viu des de fa més de cinc anys a la ciutat, el 38% té familiars al seu càrrec al país d'origen i només el 37% disposava de targeta sanitària. El mateix estudi va detectar unes altres 159 persones d'origen indioasiàtic dedicades a la venda de souvenirs, el 65% d'origen pakistanès.
Davant la pressió policial que pateixen els venedors, activistes locals es van organitzar per donar-los suport en el col·lectiu Tras la Manta. Més tard, els mateix venedors es van organitzar col·lectivament en el Sindicat Popular de Manters, una organització per poder tenir una interlocució estructurada amb l'Ajuntament i vehicular les seves propostes.
2. La Guàrdia Urbana
El model de seguretat és un dels principals reptes que es troba Barcelona en Comú. Una candidatura plena de persones que tenen a les seves esquenes anys de lluita contra abusos de la Guàrdia Urbana té ara el repte guanyar-se el respecte del cos i reformar-lo. En el seu programa té propostes especialment incòmodes pel cos com la dissolució de la Unitat de Suport Policial, els antiavalots de la Guàrdia Urbana, atès que la policia local no té competències en ordre públic, que corresponen a Mossos d'Esquadra. Finalment han renunciat a aquesta proposta en un esquema de reorganització del cos.
L'equip de Colau posa al capdavant de les polítiques de seguretat a l'Amadeu Recasens, criminòleg i director fins a 2004 de l'Escola de Policia de Catalunya, algú que consideren que pot ser respectat per la Guàrdia Urbana -a diferència dels regidors que denunciaven els seus abusos - i alhora està en sintonia amb el model de policia democràtica pel qual aposta Barcelona en Comú. Recasens té el repte de canviar el model mentre, apunten diverses fonts municipals, s'enfronta als interessos corporatius del cos. En aquest procés, els membres del govern renuncien al seu discurs crític amb el cos -encara que en privat reconeixen, per exemple, el racisme d'alguns agents- amb la confiança que el comissionat de seguretat tingui èxit en les seves tasques.
Mentrestant, la Guàrdia Urbana segueix dinàmiques pròpies mentre negocia les reformes amb el comissionat. Durant les primeres setmanes de mandat de Colau, algunes veus parlaven d'una “deixadesa” de la Guàrdia Urbana amb els venedors ambulants que va permetre la seva proliferació. No obstant això, el consistori nega haver donat cap ordre en aquest sentit. Si es va produir deixadesa va ser per iniciativa dels propis agents, apunten fonts del consistori. De fet, asseguren que estan sotmesos a una pressió que els impedeix fer cap concessió d'aquest tipus.
“Qualsevol cosa que proposa Recasens a la policia apareix de seguida filtrada als mitjans”, apunta un assessor municipal. Tant manters com a regidors asseguren que, en governs anteriors, hi havia pactes implícits entre policies i venedors sobre on i quan es podria fer els ulls grossos. Membres del govern de Barcelona en Comú asseguren que, a diferència dels seus predecessors, la pressió els impedeix aquest tipus de pactes tàcits.
A final d'estiu, amb tot el focus mediàtic sobre el conflicte de la venda ambulant, la Guàrdia Urbana va desplegar la unitat antiavalots contra els manters en un operatiu al metro de Plaça Catalunya on, després de mesos de tensió, van haver-hi agressions per part de la policia i llançaments de pedres com a resposta dels venedors. Tant Recasens com el servei de premsa de l'ajuntament han defensat públicament totes les actuacions policials.
3. Ordre públic
Col·lectius de suport als venedors expliquen que es va assegurar als manters que podrien estar tranquils a l'intercanviador del metro de Plaça Catalunya, però que en canvi no els deixarien estar al carrer en aquesta zona del centre. Els activistes consideren que va ser una estratègia pensada per la policia per fomentar la imatge de massificació en aquest intercanviador o a la zona del port. Aquestes imatges van alimentar el discurs que va fer sonar les alarmes sobre la venda ambulant.
L'arribada de Barcelona en Comú a l'Ajuntament al juny es va trobar el focus mediàtic sobre els manters com un problema creixent a la ciutat. Si bé la presència de venedors ambulants s'havia intensificat, no ho havia fet més que en altres estius, quan la seva presència creix per aprofitar l'alta temporada del turisme. El discurs, però, ha calat en la ciutadania.
“La gran tasca dels mitjans de comunicació és crear opinió, i en aquest sentit l'opinió que es crea sobre l'immigrant no és per res positiva”, assegura Jose Mansilla, antropòleg i membre de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà. Mansilla apunta que el tractament que rep la venda ambulant “té relació amb una determinada visió del que és l'espai públic, molt relacionada amb el que es pot i no es pot fer i sobretot amb la imatge que es dóna”.
“L'ordenança cívica de 2005 precisament va en aquest sentit, ordenar el que passa al carrer per donar-li una altra capa de vernís a la Barcelona posada al servei de la competència internacional”, recorda l'antropòleg en referència a la normativa que BComú va prometre derogar immediatament i contra la qual els seus membres van lluitar en el seu moment.
Mansilla conclou que el consistori “està intentant treure un problema que aparentment és d'ordre públic convertint-lo en un problema social, però en realitat és un problema polític”. “Sense oblidar les necessitats socials, el caràcter polític del tema implica decisions a nivell local sobre què es pot o no es pot fer al carrer”, remarca, encara que afegeix que “algunes afecten a l'ordenança cívica, però d'altres no són competències municipals , i en aquest cas el paper de l'ajuntament és reclamar la seva modificació ”. Entre aquestes es troben la llei d'estrangeria i la reforma del codi penal.
4. Penalització
A aquest escenari se li suma un element que per l'advocat Andrés García Berrio, del centre de drets humans Iridia, és fonamental: al juliol va entrar en vigor la reforma del Codi Penal aprovada pel Partit Popular que estableix com a delicte la venda ambulant de productes d'imitació. Aquesta mesura representa un important retrocés en relació al que van aconseguir col·lectius socials en 2010, precisament la despenalització del 'top manta'.
Quan la venda de CDs pirates era una activitat encara popular -i de fet li va donar a la venda ambulant l'apel·latiu de 'top manta'- les entitats socials denunciaven les conseqüències per als venedors de considerar aquesta activitat un delicte. García Berrio recordava aquesta setmana a un article a Catalunya Plural que 540 persones havien passat per les presons per delictes contra la propietat intel·lectual del 2006 al 2009, segons dades de l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia. A més de les penes de presó, el fet de tenir antecedents feia també pràcticament impossible als manters, la majoria irregulars, regularitzar la seva situació al país.
La plataforma 'Ni un sol manter a la presó' reclamava la reforma del codi penal per evitar l'ingrés a la presó de les persones que treballen com manters, i mentrestant, sol·licitava indults a tots aquells que es trobaven a les presons. “Després de molts anys de lluita, i gràcies al suport d'amplis sectors de la societat que van organitzar tot tipus d'accions, es va aconseguir que a la reforma del Codi penal que va entrar en vigor el 23 de Desembre de 2010 la activitat del Top Manta passés de delicte (penes de 6 mesos a 2 anys de presó) a constituir una falta”, recorda García Berrio.
Aquest nou focus mediàtic sobre els manters ha coincidit precisament amb la repenalització, i en aquest context l'advocat considera que el consistori ha caigut en la construcció d'un procés de populisme punitiu. Precisament, el programa de Barcelona en comú criticava “el populisme punitiu per una competició electoral” dels anteriors governs municipals. “Comunicativament es parla d'un abordatge social, quan portem mesos comprovant que en la quotidianitat s'està produint un abordatge punitiu en augment. I tot això, sense que hi hagi hagut des del consistori un posicionament clar per la despenalització del Top Manta”, assegura García Berrio. Finalment, considera que la proposta de multar els compradors “sembla un intent desesperat i pèssim d'aïllar al col·lectiu de manters i de criminalitzar a les persones que se'ls acostin”.
Difícil solució
L'Ajuntament es troba davant d'un conflicte de difícil solució. Els manters han fet propostes per regularitzar la seva situació, pagant taxes, creant mercats regulars, o venent un altre tipus de productes si compten amb suport per a canviar-los. L'Ajuntament proposa plans d'ocupació de 12 mesos -i no de sis com és habitual- per poder regularitzar la situació dels que no tenen permís de residència o la creació de cooperatives. El Sindicat Popular de Manters, però, assegurava aquest divendres en un comunicat que els plans d'ocupació “són una farsa”, perquè són poques les places disponibles i cap dels manters ha estat cridat a participar-hi. Més enllà d'això, Andrés García Berrio assegura que “no s'eradicaran la situació ja que el Top Manta és un mecanisme de subsistència àmpliament present entre els qui intenten surfejar la crisi des dels marges”.
