Bloc Salt: forts lligams que fan perdre la por

Des de primera hora del matí el traginar és constant al voltant del bloc ocupat al carrer Doctor Castany de Salt (Girona), però la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca s'ha preocupat que l'organització de la convocatòria a la qual hi acudiran activistes de les PAH de tota Catalunya no destorbi la vida de les famílies. El bloc s'enfronta aquest dimecres a una ordre de desallotjament, una amenaça que ha mobilitzat desenes de persones però que no espanta a les que hi viuen, que asseguren haver establert lligams entre elles que els han fet perdre la por.

L'edifici es va ocupar el passat mes de març i durant els primers dos mesos un seguit d'entitats es van encarregar d'assentar l'ocupació abans que hi entressin a viure les famílies. La PAH de Girona va decidir que el millor seria que s'hi instal·lessin de cinc a cinc per anar-se habituant al nou espai i, a la vegada, rebent les nou vingudes. Ara hi viuen 36 persones, 17 de les quals menors d'edat. En la major part dels casos, mares solteres amb fills. “És un bloc molt femení”, apunta Marta Afuera, portaveu de la PAH Girona.

La Núria, que viu amb els seus dos fills adolescents, explica que malgrat l'amenaça de desallotjament, demà per ella “és un dia com un altre”. “Jo no he tret res, tinc totes les meves coses aquí, i si em treuen tornaré a entrar”, assegura. Al pis del davant és un dia singular, però per un altre motiu: aquest matí els nens s'han mudat per celebrar la Festa del Xai, un dia molt especial per a ells.

Però no tots ho han tingut tan clar. De les famílies que van entrar al bloc ja n'han marxat tres. Una perquè els seus membres van trobar feina, però les altres dues per por al desallotjament. “En un principi va ser terrible, perquè hi va haver dues famílies que es van espantar i van marxar immediatament quan va arribar l'ordre”, explica la Doris, una de les veïnes. Ara, a uns els paga un lloguer la comunitat marroquí de Blanes, i els altres han optat per ocupar un altre pis fora de l'edifici.

“Nosaltres comprenem els que no volen afrontar aquesta situació que pot ser traumàtica”, diu Afuera. No obstant això, la Doris explica que van estar treballant la problemàtica a les assemblees setmanals de l'edifici, explicant a tothom què podria passar i què no en un desallotjament perquè decidissin conscientment. “En un primer moment vam pensar que els nens no haurien de ser-hi, demà, però ells mateixos han decidit que es volen quedar”, explica.

“L'Audiència no té en compte el benestar”

Marta Afuera explica que porten mesos defensant l'edifici també per la via institucional. L'activista troba incomprensible l'actitud de les administracions. “Quan el jutge respon a la Sareb –el banc dolent– que calia prioritzar el benestar de les persones que viuen aquí, és la Fiscalia la que recorre i diu que s'ha de desallotjar”, diu indignada. “L'Audiència Provincial no té en compte el benestar de les persones que viuen aquí i posa per davant el sacrosant dret a la propietat”, lamenta.

La PAH també ha picat a la porta de la Sareb per intentar arribar a un acord, incidint en fet que els fons de l'entitat són en un 45% públics, però “no ens han rebut ni n'han volgut saber res”, diu Afuera. Explica que “els alcaldes de Salt i Girona, després de set mesos sentint la nostra cantarella, han anunciat que parlaran amb l'entitat el dia 17”, l'endemà de la data fixada per al desallotjament.

“O estava al carrer o ocupava”

Davant aquesta situació, la PAH assegura que està donant resposta a una situació d'emergència. És un cas com el de la Doris, que va firmar la dació en pagament l'any 2011. “Jo me la vaig jugar per la dació en pagament pensant que era una solució, però em vaig adonar que allà començava el meu problema, perquè em quedava sense pis”, explica. Afuera explica que, en el seu cas, no va poder aconseguir un lloguer social perquè en aquell moment la PAH encara no havia aconseguit normalitzar-ho.

La Doris explica que va recórrer a totes les administracions sense resposta i durant un temps va viure a casa de la seva filla més gran, en una situació que recorda molt precària. “Em vaig veure en la situació de o estar al carrer o ocupar”, explica. Van decidir fer al pas quan van veure que “a les assemblees de la PAH hi havia molta gent perdent l'habitatge i passejaves per aquí i veies que hi havia molts habitatges buits”, recorda. Ara viu a l'edifici ocupat amb la seva filla més jove, de 18 anys, i dos néts, fills d'un altre fill seu.

La Núria, que va patir un desnonament per no poder seguir pagant el lloguer, assegura que no sent que hagi ocupat res. “Que es preocupin per aquells que ens han robat, que estan tots al carrer, jo no he matat a ningú ni he comès cap delicte”, assegura, i afegeix que “quan la llei és injusta rebel·lar-se és el que toca”.

“No tornaria a viure com abans”

“Viure aquí és el millor que m'ha passat en els nous anys que fa que visc a Girona”, assegura la Núria. “La convivència és molt maca, encara que siguem de cultures molt diferents”, remarca. Per la Doris, “la vida a l'edifici ha portat molta feina, però molt enriquidora” i afegeix que no tornaria a viure com abans d'entrar-hi. “Jo entre el 2006 i el 2010 vaig viure en un bloc on no sabia com es deia la meva veïna o com estava el meu veí, en canvi aquí treballem en comunitat, cooperem entre nosaltres”, celebra.

“Si et falta un plat d'arròs, saps que algú altre en tindrà, o si et surt una feina d'unes hores, saps que tens amb qui deixar les criatures”, explica la Doris. Aquesta veïna del bloc assegura que ha après que no és bo viure de la caritat, sinó que la solució està en organitzar-se i autogestionar-se. A part de col·laborar entre elles en el seu dia a dia, les famílies treballen en projectes col·lectius com és l'hort que han creat al costat de l'edifici. “I hi ha molta gent amb ganes d'ajudar-nos, a arreglar qualsevol cosa que es fa malbé, o una perruquera que de tant en tant ve a fer-nos tallats a canvi d'unes quantes verdures de l'hort”, senyala.

“Les famílies es mostren cada vegades més fermes, perquè veuen que no és només una solució habitacional, sinó que hi ha un suport mutu sense el qual moltes famílies estarien perdudes, sense recursos per menjar o per enviar els nens a l'escola; No és només el sostre el que es important”, explica Marta Afuera.

“Estem ensenyant els nens a volar”

La Doris explica moltes lliçons de convivència apreses a l'edifici. “El cas de la Núria és molt especial perquè venia amb dos adolescents amb molts problemes i ens vam plantejar si comptar amb ells o no”, explica. Finalment van decidir confiar-hi i quan va haver-hi el primer episodi d'agressivitat a casa ho van discutir a l'assemblea de l'edifici. “Els vam explicar que aquí teníem unes normes de convivència i que depenia d'ells quedar-se o no, i des de llavors han fet un canvi meravellós, en una etapa tan difícil com és l'adolescència”, diu.

“El bloc ha servit molt per la nostra salut mental”, assegura. “Si saps que tindràs menjar l'endemà, pots dormir”, diu. Per la Doris els nens són els que mostren que ho estan fent bé: “Per ells això és com una gran casa, poden estar a on vulguis i jugar tots junts, i aprenent molt de la convivència”. “És per ells que aquest edifici no es pot acabar”, conclou. “Els estem ensenyant a volar i després d'això no se'ls pot engabiar”.