Llàtzer Moix ha entrevistat un centenar de persones i ha viatjat a una quinzena de ciutats per compondre Queríamos un Calatrava. Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio (Anagrama), un retrat periodístic de la personalitat i l'obra de Santiago Calatrava (Benimàmet, 1951) un dels arquitectes més reconeguts –i polèmics– del món. Moix (Sabadell, 1955) no ha pretès escriure un llibre 'contra' Calatrava, sinó 'sobre' Calatrava, però els testimonis, els actes i les paraules del propi Calatrava deixen en evidència a un seductor que acostuma a deixar terra cremada allà per on passa.

Amb les declaracions de Llàtzer Moix hem compost aquestes vuit claus per saber com és un arquitecte que a Espanya va aixecar la seva primera obra fa trenta anys, el 1987, un pont sobre les vies del tren al carrer Bach de Roda de Barcelona. Un pont que va ser també un símbol de modernitat en una ciutat que afrontava la transformació olímpica.
La definició més precisa sobre Calatrava. “La fa ell mateix quan és molt jove i assegura que no vol ser un professional normal, sinó que té vocació d'excel·lència i vol ser el número u. I això s'uneix a una personalitat que no fa fàstics a l'extravagància (ho diu ell mateix, que consti). Calatrava es veu a si mateix com un creador renaixentista, gent que treballava per al poder amb una vocació expressiva sense límits, ni formals ni econòmics”.
La seva millor virtut. “És un proveïdor d'edificis icònics, escultòrics, molt característics, un tipus d'arquitectura que va conèixer una fase de gran demanda. Té una gran capacitat de treball, té també una gran intuïció per al càlcul que li permet gairebé ‘clavar’ el comportament d’estructures complexes abans de calcular-les, i és un seductor nat capaç d'aconseguir que el client accepti gairebé totes les seves condicions”.
El seu pitjor defecte. “Està incapacitat per acceptar qualsevol tipus de consell o recomanació i té un ego molt desenvolupat. La seva ambició el porta a assumir molts encàrrecs, més dels que serien recomanables per a prestar-los l'atenció que mereixen. I això es tradueix en retards en els lliuraments, modificacions sobre la marxa i costos disparats”.
La seva millor obra. “Diria que són dos. La primera, l'estació de tren de Zuric. És una obra dels seus inicis, a la qual dedica uns set anys. Està ben plantejada, és intel·ligent i la converteix en una presentació del seu repertori de recursos arquitectònics i estilístics. La segona, el complex cultural de Milwaukee, amb una ostentació d'estructures mòbils que han funcionat a la perfecció durant quinze anys. És un edifici que respon al que ell va proposar i al que esperava qui li va pagar”.
La seva pitjor obra. “El complex Buenavista, d'Oviedo, que alberga un palau de Congressos, hotel, grans magatzems, conselleries del govern asturià ... És un conjunt que està fora d'escala, on la seva egolatria i desconsideració per l'entorn són més evidents. La insatisfacció del client va ser molt àmplia, com ho prova el fet que han anat dues vegades a judici i com ho prova el fet que una espècie de pestanyes mòbils que va instal·lar no s'hagin mogut mai. És una obra megalòmana de plantejament i agressiva amb l'entorn”.
L'obra més desmesurada. “La Ciutat de les Arts i els Ciències de València, que ha acabat costant 1.300 milions d'euros i encara té problemes”.
Els seus detractors. “Té detractors en diversos fronts. Entre els enginyers, que posseeixen protocols d'actuació molt diferents, perquè preval el criteri que entre el projecte i el cost ha de buscar-se la línia recta, és a dir, que sigui el més barat possible. Entre els arquitectes, el seu enfrontament amb Norman Foster és el més acusat. Han competit com a rivals en diversos concursos i la balança s'ha decantat de part del britànic: la torre de Comunicacions de Collserola, a Barcelona; el concurs del Metro de Bilbao; la reforma del Reichstag, a Berlín; una altra torre de comunicacions a Santiago...”
“Entre els polítics el seu martell ha estat Esquerra Unida del País Valencià, pels costos desmesurats de la Ciutat de les Arts. I entre els mitjans de comunicació, està patint les escomeses de la premsa nord-americana, des de tabloides com el New York Post, a diaris de referència com el New York Times o el Wall Street Journal. Hi ha coincidència en les crítiques pel cost i l'extravagància de l'intercanviador de Transports del World Trade Center, que ha costat el doble (4.000 milions de dòlars) que l'estació de trens de Grand Central”.
Frases per recordar. “Una conversa amb un promotor barceloní que li oferia un contracte de 15 milions d'euros però que volia fixar un límit de despesa.
-Calatrava: Jo no estic acostumat a treballar amb limitacions pressupostàries. No puc signar res que en un moment determinat atempti contra el meu projecte.
 -Promotor: Doncs jo no puc signar res que atempti contra la rendibilitat del meu projecte.
I no es va signar”.
“
L'altra frase crec que és molt representativa de la personalitat de l'arquitecte. Va ser una conversa telefònica a propòsit de l'Auditori de Tenerife entre l'arquitecte valencià, que estava al seu estudi de Zuric, i Enrique Amigó, responsable de projectes singulars del Cabildo: 'Mira, perquè et quedi clar, tu m'estàs parlant des de la teva illa, que està al cul d'Europa, i jo et parlo des de Zuric, que està en el seu cor. La teva illa no em mereix'”.