Crònica del despropòsit policial
“La manifestació queda desconvocada. Ho repetim perquè quedi clar, la manifestació s’ha acabat, que tothom marxi cap a casa tranquil”, va dir la noia del megàfon. Davant de la seu de CiU de Barcelona, poc abans de les 20 h, la manifestació alternativa de l’1 de maig es donava per acabada. ¿I ara què? Enmig del carrer Còrsega quedaven més de 5.000 persones. La manifestació estava calenta. Pel camí s’havien llançat pedres contra les furgonetes dels Mossos d’Esquadra que protegien la seu del PP del carrer Urgell i s’havien trencat els vidres de bastants caixers automàtics. La policia deixava fer. Els agents havien seguit la protesta -que havia començat a la plaça dels Països Catalans, davant de l’estació de Sants- des dels carrers paral.lels i amb l’ajuda d’un helicòpter. Alguns policies de paisà estaven infiltrats entre els manifestants, com sempre, però no intervenien.
“No és el moment de fer fotos”, li va dir un jove manifestant a un fotògraf. “Respecto la vostra feina, però no és el moment de fer fotos”, va repetir amb un to més conciliador. A ningú no li agrada que el gravin mentre trenca un aparador i la fotografia d’un periodista pot servir com a prova i delatar el responsable. El fotògraf, l’Hugo, tenia la càmera baixada, conscient de la situació. Quan s’està cometent un delicte, la fotografia es fa d’esquenes, sense que es vegin les cares. Els redactors, amb una llibreta i un bolígraf, no tenim aquest problema, però a les manifestacions més tenses s’acostuma a fer pinya amb els companys fotògrafs. Almenys jo ho faig. De fet l’Hugo treballa per un altre mitjà. Però això és igual. Es podria dir que és una mena de pacte.
Un cop dissolta la manifestació, les 5.000 persones van anar marxant. Els agents impedien l’accés al barri de Gràcia, que amb els seus carrers estrets és ideal per fer-hi barricades i enfrontar-se a la policia. De manera que els manifestants van anar marxant direcció al centre. De cop i volta van sonar les sirenes. Les furgonetes dels Mossos d’Esquadra no paraven de donar voltes per provocar un cert pànic entre els manifestants, la immensa majoria dels quals no havien comès cap delicte. L’estratègia pot semblar injusta -de fet, ho és- però possiblement sigui efectiva per dividir el gruix de la protesta en grups i acabar provocant que la gent marxi cap a casa. Molts marxaven.
Però a vegades, les teories que es pensen des dels despatxos topen frontalment amb el carrer, on molts agents es confonen i obliden que la seva feina és protegir. Ni amenaçar, ni intimidar, ni pegar. Ni als periodistes ni als ciutadans. És per això que no porto el braçalet que identifica als periodistes. Amb el risc de rebre, com ahir, però amb la història a la llibreta. La policia va començar a carregar en alguns punts de la concentració.
Un grup queda retingut dins d’un bar
Un dels grups que, pres del pànic, va optar per fugir corrents, es va acabar refugiant al bar La Mananta, al carrer Girona. Els jugadors del Barça estaven escalfant per la televisió, eren les 20.20 h i l’Ayub Mohamed, l’amo del bar, es preparava per una nit de feina. Però darrera dels manifestants van entrar els agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra. La policia va precintar el local, va posar les furgonetes a la porta i va impedir que la gent sortís o entrés al bar. Uns 25 manifestants i molts pocs clients van quedar-hi a dins. “Quan vam veure entrar els Mossos vam dissimular, fent veure que volíem veure el partit”, va explicar en Damián quan després d’unes dues hores el van deixar sortir.
L’escena era molt estranya: els agents anaven traient els manifestants retinguts un a un, els buidaven les butxaques, els escorcollaven, els gravaven amb una càmera i, en la majoria dels casos, els deixaven marxar. Un a un. A dins, ningú no sabia que li passaria quan els agents els demanaven que sortissin. “Tenen això que es diu estètica okupa però tampoc molt mala pinta. Els meus nebots fan més por”, va explicar una clienta quan a la mitja part del partit va demanar als Mossos que la deixessin marxar. “Aquest partit no el guanyarem”, explicava el seu marit. I és que dins del bar, el partit continuava. A fora, cada cop arribaven més manifestants, que gràcies a Twitter sabien que allà hi passava alguna cosa, però encara eren pocs.
Els agents perden els papers
Un dels que va arribar portava una càmera i va començar a fer fotos. Jo n’havia fet amb el mòbil i els agents m’havien demanat que m’identifiqués. Els vaig ensenyar el carnet de periodista. De cop i volta, un grup d’agents dels que impedien l’accés al bar van anar cap al noi de la càmera i van intentar detenir-lo “per les bones o per les males”, va dir el policia. El noi va fer un pas enrere: “Tinc dret a fer fotos”, va dir. La resposta de l’agent va ser increïble, com el que estava a punt de passar: “Tens dret a fer fotos, però no a trepitjar la calçada”. Els agents se li van tirar a sobre, mentre els veïns i alguns joves que havien vingut per solidaritzar-se amb les retinguts intentaven evitar la detenció, encara que van acabar rebent. Tothom va rebre. Es van endur el noi darrera les furgonetes. No se’l veia. Tenia cinc agents als damunt.
(Vídeo de la detenció).
La manifestació havia acabat feia estona, no se sentien aldarulls per enlloc, però una estranya retenció policial complicava la jornada. Mentres jo, quiet, gravava amb el mòbil com els agents immobilitzaven el noi, dos agents van superar el cordó policial, que en cap moment ningú no havia intentat passar, i van carregar contra un altre jove, l’Ethan, i contra mi. A mi em van pegar al braç. El vaig veure venir, amb el casc i la porra, però ja era tard. L’Ethan va rebre al braç i a la cama.
(Vídeo de l'agressió al periodista que redacta aquest text).
Ningú no entenia què estaven fent els Mossos: l’amo del bar, indignat (en un dia així es poden facturar uns 700 euros); una vintena de joves, retinguts a dins -la jornada va acabar amb un mínim de dos detinguts-, i els agents, pegant a periodistes i veïns que miraven el que estava passant. Mentre el Barça tirava l’eliminatòria des de la televisió d’aquell bar, els Mossos perdien els papers i tiraven per terra totes les estratègies policials que es decideixen als despatxos. Des del mateix lloc on es decideix que els agents a partir d’ara portaran un número identificatiu a l’esquena perquè els ciutadans els puguin denunciar si creuen que ho han de fer. Estic convençut que ahir vaig agents sense identificar i, si em vaig confondre, senyal que no es veuen prou bé. ¿De què serveix canviar el conseller de l’Interior si els Mossos acaben fent el que volen? ¿Com és possible que quan la situació ja està controlada, els mateixos agents es descontrolin?
